Bicicleta i lectura

Al matí havia sortit a córrer, així que la sortida en bicicleta havia de ser una cosa relaxant i plaent. I que hi ha més relaxant que una excursió pel costat del mar, dinant en un raconet solitari d'una platja, l'esquena recolzada contra una roca escalfada pel sol, i després passar una bona estona llegint? Doncs això és el que vaig fer ahir.
Durant el matí el temps m'havia fet patir una mica; havia trobat al·licients a fer l'excursió encara que estigués núvol, però fer-la plovent ja no tenia gaire gràcia. Els déus, però, van ser benèvols, i cap a les 3, hora de sortir, feia un dia preciós.

Gorra, ulleres de sol i moltes ganes de veure el mar. Rambles avall i pel Passeig Colom, ple a vessar de turistes sense pressa. El Passeig Joan de Borbó encara estava més ple, havies d'anar amb compte. Per sort, un cop al Passeig marítim, tot i que hi havia també molta gent, s'hi podia circular bé, sobretot si anaves pel carril-bici.

El mar, una mica mogut. Diferents tons de verd i blau. Molta gent a la platja, semblava que hagués arribat l'estiu. Arribant al Fòrum em va sorprendre veure tot d'atraccions. Una nòria gegant, cadiretes voladores i tot de mecanismes que giraven, pujaven i baixaven. La Feria de Abril, vaig pensar, i vaig evitar passar per dins, perquè tenia una mica de pressa.

Xemeneies de Sant Adrià. 10 quilòmetres. 30 minuts. Em va fer gràcia comprovar que en bicicleta trigo exactament la meitat que quan vaig corrent. Les xemeneies, si no et fixes en la part de sota, són molt elegants, estirant-se cap al cel; ahir, a més, segons com les miraves, tenien un to rosat. M'agraden.

Badalona. Les platges, pleníssimes. Davant del Passeig estaven muntant el dimoni per la festa de la Cremada del dimoni, acte culminant de la Festa Major de la ciutat. No n'havia sentit a parlar mai, però justament ahir al matí un amic badaloní, en dir-li que aniria en bici per la costa, m'ho havia explicat. Colors vius contra el cel i el mar. Un dimoni simpàtic, amb banyes de banyista de platja.

Després de Badalona, de seguida arriben les platges de Montgat. Uns trams de camp obert, plens de sots, i la platja. Vaig anar fins a la cala on havia dinat al febrer amb una mica de por. Hi havia tanta gent per totes bandes que estava segura que allà també n'hi hauria. Però no, vaig estar de sort. Tenia tot el racó per a mi. 56 minuts per arribar-hi, 18.30 kilòmetres.

Vaig buscar un lloc còmode per instal·lar-m'hi, una pedra que semblava posada a posta per recolzar l'esquena. Dinar. Una amanida que semblava molt més bona que quan me la posen al plat, una poma i un plàtan. De tant en tant deixava de menjar per mirar com trencaven les onades contra les roques, aixecant un ventall d'escuma.

Després de dinar, vaig fer unes quantes fotos i vaig treure el llibre que havia trobat al matí, que tenia molt bona pinta, Astrid y Veronika. Vaig començar a llegir. Un llibre plaent, un llibre que es fixa en els detalls petits, els colors i olors del món. A 1/4 de 6 vaig pensar que havia de fer un pensament, havia de tornar. A poc a poc vaig desfer el camí. En un xiringuito de la platja vaig parar a prendre un cafè.

A 2/4 de 7 arribava a la Plaça Catalunya, a les 7 a casa, relaxada i feliç.