dissabte, 20 de març de 2010

Cursa d'obstacles cap a La Rierada

Amb tantes pluges i neus semblava que havia passat molt temps des de la darrera sortida en bici com déu mana. Avui semblava el dia indicat. Bona temperatura, terreny sec, per fi!, i una mica núvol per protegir-me del sol de març, que em fa mal als ulls --potser si portés ulleres no me'n faria--.

He sortit a 3/4 de 8, en direcció Valldoreix. Volia tornar a anar a la Rierada, en el terme de Molins de Rei. Només hi havia anat un cop, i per tornar vam fer coses tan estranyes i irrepetibles que pensava buscar un camí alternatiu, més normal, per portar la gent amb seny, que vol anar en bicicleta, no fer expedicions suïcides.

Quan he arribat al punt on comença la pista G12 --pujant pel carrer de la Guineu de Valldoreix-- m'ha alegrat veure que el camí tornava a tenir una pinta decent, si més no llis i sec. Ara, el pendent continuava sent igual. He començat a pujar, pensant que el terreny llis i sec reduïa força l'esforç. Això sí, he arribat a la cruïlla on pots anar a La Rierada o a l'ermita de la Salut esbufegant i vermella com un tomàquet.


Fins aquest punt només havia trobat un parell de pins caiguts, que he pogut esquivar sense problemes. A partir d'aquest punt han començat a augmentar, si més no en direcció La Rierada, que és el camí que he agafat --G01--. De moment, però, podia anar endavant. Aquest primer tram de G01 és agradable, una baixada suau, fins a la següent cruïlla amb G04, en direcció Can Castellví / La Rierada.

Recordava que havia d'agafar aquesta pista, que està tancada amb una cadena, perquè Can Castellví és una propietat particular. Ja m'ha costat passar la cadena, perquè hi havia mitja alzina a sobre i quedava poc espai per passar. He començat a baixar --és una pista molt maca i fa baixada tota l'estona --, però de seguida he trobat els que netegen el bosc, que talaven els arbres caiguts. M'han dit que el camí fins a Can Castellví estava impracticable, ple d'arbres caiguts un darrere l'altre.

He tornat enrere i he continuat per la pista G01, en direcció Colònia Montserrat / Vallpineda. Sabia que això em portaria, d'alguna manera, a la carretera de Vallvidrera, a l'alçada de La Floresta, més o menys. La pista pujava una mica fins arribar a un petit cim urbanitzat, amb una vista impressionant --si no hagués hagut boira--. A dalt de tot, un gran dipòsit d'aigua, on he parat a esmorzar i on he tingut un petit entrebanc amb la tanca, que he desmuntat sense voler.

He continuat avançat per terreny urbà, però pocs metres més enllà he trobat un rètol que indicava G09 - Can Castellví i he pensat que provaria d'arribar-hi per aquí. El carrer que baixava es deia Puigmal, i feia honor al seu nom. L'he hagut de baixar a peu, intentant no rodolar amb la bicicleta, perquè per algun motiu estava ple de pedres.

A baix de tot començava una pista, que es tornava a internar al bosc. No tenia gaire clar si anava bé, però l'he seguida; llavors he vist que el que m'havia dit el llenyataire a la part de dalt era cert. El camí era bastant impracticable. Fent gala de la meva insensatesa habitual, he començat a avançar. 20 arbres després m'he sentit incapaç de tornar enrere i he pensat que havia de seguir, fos com fos, que ja arribaria al final en algun moment. Hi ha hagut algun punt que he pensat que no superaria, però per sort he trobat sempre un foradet per passar i he arribat a Can Castellví.

La zona de Can Castellví espatlla una mica la muntanya. Construccions sense ordre ni concert, gossos que intentaven menjar-me (almenys és la sensació que m'ha donat amb un que se m'ha tirat a sobre). Aquest cop, però, ja sabia on anava, així que quan he arribat a la carretera he girat a la dreta. Poc després, he agafat un sender que indicava una font. Pocs metres endavant he pensat que m'havia equivocat, que la pista cap al Salt d'Aigua era una pista, no un corriol, però com que anava seguint el curs de l'aigua, he continuat.

He tornat a trobar arbres. El tercer cop que he hagut d'aixecar la bici he dit prou, l'he lligat a una branca i he continuat a peu. Per demostrar que la llei de Murphy existeix, només quedava un altre arbre, i a partir d'allà el camí fins al Salt d'Aigua s'ha convertit en un passeig bucòlic, al costat de la riera, flanquejat per arbres plens de flors.

Finalment he arribat al salt d'aigua de la Rierada. Un entorn tan impressionant com l'altra vegada. És un lloc per anar-hi cap a l'estiu, a berenar. Com que patia una mica per la bicicleta --m'ha semblat que trigava moltíssim, en arribar-hi-- he tornat ràpid. Ara venia la part interessant. Havia de trobar un camí de tornada que no m'obligués a fer
de mico salta-arbres de nou.

He estudiat el plànol. Si tornava per on havia vingut i passava Can Castellví de llarg em dirigiria a Vallpineda, que aparentment acabava a la carretera de Vallvidrera. El que el meu plànol no indicava era el grau de desnivell des de Can Castellví a la part de dalt de Vallpineda. De fet no sé quin era, però devia ser molt. Com que he descartat els diversos camins que sortien de la carretera, perquè ja era tard i no volia tornar a enfrontar-me als arbres, he pujat la muntanya en línia recta per la carretera. Si més no, és la sensació que m'ha donat. La veritat és que he fet un parell de trams a peu, m'he sentit incapaç de fer-ho en bicicleta.

Un cop a dalt --després de dos o tres falsos cims-- només ha quedat baixar. No sé si tot era Vallpineda, i un carrer llarguíssim, l'Av. Verge de Montserrat, que m'ha portat fins a la carretera de Vallvidrera. M'he sentit feliç; fos on fos, era un terreny conegut. He vist que estava una mica abans de La Floresta, així que he agafat la carretera i de seguida he arribat a Sant Cugat, pensant que potser aquest tampoc és el camí adient per portar la meva filla i les meves amigues. Hauré de seguir buscant, un altre dia.


20 km., 2.45 h.