Carenejant Collserola

Forat del Vent (Can Ferrer)

Encara que soni malament, produeix un cert plaer que tothom estigui treballant i a l'escola i estar de vacances. Avui era el primer dia que tenia tot el matí per a mi, i quan he pujat la persiana he vist que a sobre el cel m'havia regalat un dia preciós. Què més volia? Mentre esmorzava he estat estudiant el plànol de Collserola. He decidit intentar el que vull fer sempre: creuar Collserola de nord a sud.

Matamatxos

Amb la fresca del matí, que m'ha fet dubtar si anava correctament vestida, amb tirants i pantalons curts, m'he dirigit cap a Can Coll, pels turons de Can Castelló (A09). Així començava amb una bona pujada; de fet, no recordava que fessin tanta pujada, des d'aquest costat. Això sí, el camí éra preciós, terra vermellós, cel blavíssim entre els arbres de verds diversos. I ni un ànima. 

Des de Can Coll m'he dirigit per Can Codina i Can Catà cap al Forat del Vent (A05). Després de Can Lloses comencen les tres dreceres cap a la Serra de'n Ferrer i el Forat del Vent, que no són pistes, pel que sé, sinó trialeres. He deixat les dues primeres, però a la tercera he caigut en la temptació. El rètol indicava "Paratge de Can Ferrer", així que he pensat que ja anava bé. D'entrada semblava una pista com les altres, però de seguida ha aparegut la trialera i he hagut de baixar de la bici i començar a empényer. Per sort, no ha estat gaire tros i a sobre he descobert que realment era una drecera, que sortia a meitat del camí que va des de la carretera de Cerdanyola a Can Ferrer. M'he estalviat la pujada des de Can Lloses --bé, és un dir, l'he canviat per una altra, però més curta--.

Can Ferrer. 12 km des de Sant Cugat. Per a mi aquest és el Forat del Vent, el punt des d'on es veu Barcelona i el Vallès. La vista avui era impressionant, amb el cel net pel vent i la pluja d'ahir. El mar brillava, emmarcat en uns cúmulus (he estat estudiant els diferents tipus de núvols i crec que eren aquests) que s'extenien per tot l'horitzó. Des d'aquí es pot baixar a Barcelona o continuar cap al Turó d'en Fotjà i el Portell de Valldaura per A04. De seguida arriba el punt que es pot escollir seguir per la carretera de Cerdanyola o agafar el Matamatxos. Odio anar per la carretera; a més, havia d'aconseguir pujar el Matamatxos fins a dalt de tot seguit, així que he pujat per aquí. Evidentment, no ho he aconseguit. Crec que sempre em paro al mateix punt, sempre acabo relliscant. Em té mania, aquesta pujada. 

Un cop a dalt, recuperat l'alè i contemplada la vista, he seguit pel caminoi que porta al restaurant Casa Juaco. Avui, en lloc de deixar el camí allà i seguir per la carretera, o baixar per A10 cap a Can Coll, com faig habitualment, he continuat per les trialeres diverses fins al Portell de Valldaura. No recordava la sensació que tinc sempre d'anar malament, la gent sempre baixa per les trialeres, mai puja. Dec ser l'única ximple que es dedica a empényer la bici per camins impossibles. Això sí, m'ho passo bé, fent l'indio.   

Pujant al Turó d'en Fotjà

He esmorzat a l'àrea de descans de Valldaura, una zona amb bancs i una vista magnífica sobre Barcelona i el Vallès, amb el Turó de Valldaura a un costat. Allà comença el Passeig de les Aigues (B03), uns quants quilòmetres de luxe, un passeig gairebé pla, amb Barcelona als peus.  S'acaba massa ràpid, a la cruïlla on s'ha d'escollir anar cap al Turó de la Magarola i Cerdanyola (B01), baixar cap a Barcelona enllaçant amb l'Arrabassada, dues pistes la mar d'agradables, o pujar al Turó de Santa Maria, per un pendent que després dels quilòmetres que portava semblava molt fort. Evidentment, l'he agafat. En primer lloc, perquè sóc una mica masoca, i en segon lloc, perquè m'agrada molt, i és curt. És un dels pocs llocs a Collserola on he trobat eucaliptus, que m'agraden tant. 


El turó de Santa Maria arriba a Vista Rica. La meva idea era continuar cap al Tibidabo, per seguir el meu recorregut per la carena de Collserola, però la veritat és que començava a estar cansada. Portava 18 km gairebé pujant sempre, i les meves cames es queixaven. A més, des del Tibidabo no sé ben bé com tornar a casa d'una manera cómoda. Així que he decidit tornar per Sant Medir.


Des de Vista Rica es pot agafar la carretera de l'Arrabassada, agafar el camí-passeig B04 per baixar a Sant Medir per la mina de Sant Medir o la trialera de la Reserva de la Font Groga o anar fins a Can Puig baixant per una pista bastant digna, que s'agafa al costat sud de Vista Rica, un cop passats els edifics. Aquesta pista sempre em desconcerta, perquè penso que és molt llarga, que segur que m'he perdut; finalment, però, sempre arribo a la font d'en Sert, que està gairebé tocant a Can Puig. Els darrers cops que hi havia passat l'estaven arreglant. L'han deixat molt bé, i fins i tot han posat una taula tota rústega, com es pot veure a la foto. 

Font d'en Sert

Des d'allà a casa ja no costa gaire. De Can Puig a Sant Medir, i d'allà a Sant Cugat, tot baixada. He arribat poc després de les 12, contenta de l'excursió, encara que no he descobert gaire camins nous. 


28 km. 3 hores.