De Sant Cugat a Sant Feliuet

Aquest matí he sortit sola i m'he dirigit cap al Camí dels Monjos, que va del Monestir de Sant Cugat al de Sant Llorenç. És una ruta que vaig descobrir aquesta primavera per casualitat, seguint uns rètols que indicaven "Montserrat".
Des del monestir agafo l'avinguda Francesc Macià fins a l'estació de Renfe. Després de creuar el pont sobre les vies, agafo a l'esquerra el camí que porta al CAR. Des del CAR, a l'esquerra, comença el carril bici que va per l'Av. Augusta, fins a la benzinera.
Deixant la benzinera a l'esquerra, em dirigeixo cap a Can Graells, creuant el pont sobre la B-30. La carretera a Can Graells té a un costat HP i l'Escola Japonesa, i a l'altre els camps, que ara estan segats i es veuen tots grocs. A partir de Can Graells es deixa el camí asfaltat i comença la pista forestal (GR 6 / PR-C 31).
Una pujada suau, i caminets que s'internen entre els arbres i els camps. Molts pins, que fan olor a bosc de platja. Poc després del Camp de Vol s'arriba al que per a mi és el primer repte fort d'aquest camí. Una pujada curta, però molt intensa, que fa molta olor a quitrà. Els primers cops no podia pujar-la, ara la pujo, amb el plat més petit.
Després el camí segueix, pujant lleugerament, bordejant un barranc, que aquesta primavera tenia una catifa de roselles. S'arriba a un trencall, el Turó de Can Camps, que per l'esquerra segueix amb el camí dels Monjos i per la dreta porta a Bellaterra.
Jo segueixo a l'esquerra. Una pista plana, de terra trepitjada, que és un regal després de la pujadeta constant. A més, prepara les cames pel que ve després. Aquest tros de camí arriba a Can Barata, on s'acaba el Parc forestal de Collserola.
Des de Can Barata el c/del Camí dels Monjos baixa a la carretera C-1413 que va de Rubí a Sant Quirze. S'ha de creuar la carretera, molt amb compte, perquè hi ha una corba sense visibilitat a pocs metres. Llavors comença el port fort de la ruta. 200 m. de pujada que s'ha de fer amb el plat petit, apretant les dents (és el que faig jo) i repetint-se que tot és qüestió de fer força amb les cames i braços. De tota manera, és una mica frustrant que mentre jo pujo fent tot això, els homes diversos passen pel meu costat com si res. No sé com ho aconsegueixen. Em dic que jo també arribaré a pujar igual que ells.
Després del port fort un camí agradable em porta al Coll de la Creueta, el mirador sobre tot el Vallès. Sant Cugat, Sant Quirze, Sabadell i Terrassa, el Tibidado, Sant Llorenç i Montserrat. Es veu tot, des d'allà dalt. És on he fet la foto que encapçala aquest escrit i he esmorzat la poma que portava. 50' de bici, 8.50 km des del monestir de Sant Cugat.
Passava força gent --gairebé tot homes-- en bici i altres caminant. Més dones caminant. Parelles, grups d'amics. He preguntat a uns que han parat fins a on anaven i m'han dit que a Sant Llorenç. Encara els quedaven 18 km, segons el rètol, amb la pujada final a Sant Llorenç. No sé si arribaré mai a fer això.
Jo he decidit continuar una mica més, per fer els 10 km, almenys, i veure si trobava l'ermita de Sant Feliu, o Sant Feliuet de Vilamilans, ermita pre-romànica que el dia que vaig continuar el camí vaig veure anunciada en un rètol petitó, de fusta, escrit a mà.
El camí per la carena de la Serra de Galliners és agradable durant 1 km, més o menys, amb les magnífiques vistes a un costat i altre. En aquest punt hi ha una cruilla. Cap a la dreta segueix el Camí dels Monjos, fent baixada cap a Les Fonts. Tot recta va a Sant Feliuet, o això és el que diu el rètol. M'ha costat una mica decidir què fer, perquè en aquest segon camí hi ha tot de trencalls. Com que el de l'esquerra estava una mica asfaltat, és el que he seguit. Segons les diverses rutes, em trobava al Pujol Blanc (315 m.), des d'on es poden veure magnífiques postes de sol.
El camí asfaltat anava baixant. Un quilòmetre més enllà he trobat novament una cruilla, que indicava Sant Feliu a 2 km i les Fonts a 3. Em feia gràcia anar a veure l'ermita, així que he anat cap a Sant Feliu. Mentre avançava anava pensant que em costaria molt tornar enrere, perquè feia una baixada considerable, sobretot alguns trams. Això sí, era un camí preciós, entre pins i alzines. En un revolt m'he trobat 3 homes de mitjana edat, descansant, amb les bicis a un costat. M'han renyat --la gent hi té molta afició-- per no portar casc. He seguit baixant, però no he arribat a Sant Feliu. La darrera baixada --suposo, perquè ja portava més d'1.50 km-- era molt pronunciada. He pensat que un altre dia, anant amb algú, ja ho faria, ara que sabia on era.
He tornat a pujar i m'he parat a parlar amb els tres homes, que encara estaven allà. M'he sentit molt orgullosa de mi mateixa quan m'ha preguntat si havia pujat amb el plat que portava. Ha estat molt bé, parar-me a parlar amb ells, perquè m'ha explicat com arribar a Sant Feliu fàcilment. O com tornar des de Sant Feliu sense haver de fer tota la pujada.
Venint de Can Barata, si en lloc de creuar la carretera C-1413 la segueixo cap a l'esquerra, arribaré a Sant Feliu, sense haver de pujar a la Serra de Galliners. I igualment, si des de la Serra de Galliners faig el que estava fent i arribo a Sant Feliu no he de tornar a pujar, sinó que puc pujar per la carretera, un tros curt (tot és relatiu, m'agradarà veure que entenen per curt i fàcil). El proper cap de setmana, amb temps, ho provaré.
Els he deixat la mar d'animada, i llavors ha arribat aquell moment en que es troba a faltar anar amb algú. Anar sol de tant en tant, si tot va bé, està bé. Però quan tens un problema s'enyora tenir algú amb qui compartir-ho, amb qui riure o plorar o el que sigui. Canviant la marxa en un d'aquells pendents pronunciats se m'ha desmuntat la cadena. Primer pensava que s'havia tret i ja està, però no, s'havia sortit com em va passar un cop que vaig caure per Collserola --és clar que aquell cop no anava sola--. M'he espantat una mica, perquè m'he vist fent els 12 km de tornada a peu. He intentat tranquil·litzar-me, he tret les meves eines noves --mai he estat tan contenta d'haver fet una compra-- i he provat de reproduir el que van fer els nois que em van arreglar la bici l'altre cop. I me n'he sortit! He acabat brutíssima i acalorada, però feliç i satisfeta. Primer amb compte, després amb més confiança he anat provant totes les marxes, sorprenent-me que tot funcionés, després de desmuntar-ho i tornar-ho a muntar. I amb l'energia que m'ha donat la descàrrega d'adrenalina he acabat de pujar el que em quedava i he tornat cap a casa. He arribat a 2/4 d'11, més de dues hores després de sortir, 22 km de recorregut, 1.35h reals.
Després d'això, em veig capaç de qualsevol cosa, preferiblement amb algú amb qui compartir-ho, la veritat!

Per veure les fotos, podeu anar a l'àlbum de Facebook.