Com una sola cosa

8 del matí un dilluns festiu a Barcelona. El dia s'aixecava, i la ciutat  semblava una altra, carrers deserts, acabats de netejar només per a nosaltres.
Rambles avall, acompasant el ritme del nostre pedalar, que ens era desconegut. El mar ens esperava. El mar, que sempre és com un regal, en qualsevol estat. Avui era un mar de contenir l'alè, un mar pla, milions d'espurnes brillant sota el sol.
Aire fresc. La sensació de llibertat que produeix l'espai obert, la llum, el sol. Pedalant ràpid cap al Besòs, amb mirades de tant en tant al mar mirall.
Al començament del camí del riu hem intercanviat les bicicletes. La meva bicicleta mixta, pesada (encara més per la quantitat de fang que porta a sobre) per la seva bicicleta de carretera, una bicicleta pensada pels que volen volar.
És difícil descriure la sensació que m'ha produit portar aquesta màquina. Per a mi anar en bicicleta era anar sobre una màquina que et portava; anar més o menys ràpid, mirant el paisatge, formant part del que t'envolta. Muntada en aquesta bicicleta m'he sentit una sola cosa amb ella, com si el cos se m'hagués fos i ja no fóssim una persona i una màquina, sinó una extranya amalgama. Inclinada sobre el manillar, erem només la bicicleta i jo, avançant contra el vent que em xiulava a les orelles i em tallava la cara. Una pedalada i la bicicleta sortia disparada, endavant. Sensació de poder, que m'ha sorprès molt.
Recuperada la meva bicicleta he tornat a ser jo, un cos independent de la màquina. He tornat a mirar al voltant, descobrint el que m'envolta. Diferent. Sorprenent. Requereix un temps i un espai que no tinc. Una voluntat de córrer --és una màquina per córrer-- que tampoc tinc. M'ha agradat molt la sensació que produeix, i m'agradaria repetir-ho, però només en trams curts, com avui. Jo sóc més de pedalar tranquil·lament, mirant al voltant.
En resum, un plaer de sortida, que espero repetir.