De Barcelona a Premià

A 1/4 de 4 sortia de la Biblioteca, emocionada com si anés a fer una cosa molt especial. I és que després de tants dies de pluja, fang i fred, aquest dia de primavera era un regal, i s'havia de gaudir, anant cap al mar.

El Passeig Marítim estava força ple, gent de tot tipus, fent les activitats més diverses: caminar, córrer, bicicletes, skates, patins. Però hi havia lloc per tots, i jo he pogut anar avançant a bon ritme. De fet, quan he sortit he posat el plat gran i el pinyó més petit --3/7 --, i així he anat durant els 52 kilòmetres que ha durat l'excursió. Així tinc les cames ara, que em fan mal per totes bandes.

A partir del Fòrum la gent desapareix; algun ciclista de tant en tant, però són pocs, i així tens la sensació que el camí és una mica teu. A Badalona he fet la pasarel·la sobre el mar, que m'agrada molt. Després he seguit endavant, fins a Montgat.










Quan hi he arribat eren ja les 4, i he decidit buscar un lloc per dinar. He trobat, abans d'arribar al passeig, un raconet tranquil, el que hi ha a la foto. Sorra gruixuda i neta, roques lluents sota el sol, les onades que trencaven amb força, aixecant núvols d'escuma. Llum i el blau del mar, que entrava pels ulls i s'estenia per tot el cos, deixant una sensació de benestar.

Després de menjar la fruita i ficar els peus dins l'aigua --i mullar-me els pantalons-- he continuat endavant. No havia pensat fins on arribaria, volia anar tirant. No sabia com estaria el camí, el darrer cop estava tallat. Però aquest cop l'he pogut fer tot seguit. Fins i tot m'he permès el luxe de fer el passeig de Montgat en bicicleta, encara que està prohibit. Però no hi havia ningú, i jo anava a poc a poc, per si em deien alguna cosa.

A l'estiu, el tram entre Montgat nord i el Masnou estava tallat i vaig haver d'anar per la carretera. Ara ja l'han arreglat, amb uns ponts de fusta que m'han agradat molt. Després del Masnou, Ocata, i he seguit endavant. Comença el circuit esportiu, dos o tres quilòmetres amb espais per fer exercicis, de tant en tant àrees d'esbarjo i descans, arbres que estan creixent, bancs per descansar. Així fins a Premià. Els darrers quilòmetres han estat durs. Ja estava cansada, i el vent en contra bufava amb força.

Hi he arribat a les 5, i he decidit que ja era hora de tornar. La tornada ha sigut més ràpida. 1.30 hores, de fet he trigat el mateix, però la sensació ha estat d'anar més ràpid. La llum començava a baixar, el mar brillava, i el vent a favor m'ajudava a avançar.

He arribat a Catalunya a 2/4 de 7, cansada i satisfeta, saturada de llum i aire.

52 km. 2.45 hores de bicicleta.

Les fonts de Can Catà

Sortida de diumenge, relaxada i poc exigent, molt agradable. Un dia preciós, temperatura perfecta --una mica de fred que refrescava la cara i feia agrair el tallavents, però no tant com perquè resultés molest.

A quarts de 10 sortíem la Cèlia, la Maria i jo sense una idea clara d'on anar. Elles cap ni una, jo, que les guiava, tampoc en tenia gaire. He recordat, de sobte, que era primer diumenge de mes, el que volia dir que el bosc de Can Catà estaria obert, així que podríem entrar-hi "legalment". A més, com que la Maria no hi havia estat mai, em feia il·lusió ensenyar-li.

El pas per sobre la riera de Can Borrell ja està obert, per fi, el que és d'agrair, perquè la pujadeta alternativa és antipàtica, encara que ara ja la pugem tranquil·lament. Semblava que anàvem a l'inrevès, avui. Ens creuàvem amb molta gent, però tots anaven en direcció contrària. A l'àrea de lleure de Can Coll hem agafat el camí cap a Can Codina. Els camps sembrats es veuen encatifats de verd, un verd tendre. En algun tram, el terra estava molt humit i fangós, un fang que s'enganxava a les rodes i dificultava el pedalar.

Can Catà, com pensava, estava obert. No hi havia ningú. Sembla increïble que aquell bosc tan impressionant pertanyés a algú, que una família pogués tenir davant de casa un bosc autèntic. Això sí, l'arreglaven i se'n cuidaven; bona mostra són els dos paratges de les fonts, amb els bancs, les taules de pedra, i fins i tot l'amfiteatre de la Font Nova.

A la Font Nova ens hem estat una bona estona, esmorzant i fent fotos. A més, jo no recordava haver-la vist mai amb el sol filtrant-se entre els arbres immensos, i valia la pena estar-se una estona, gaudint de l'entorn.

De tornada hem volgut provar un camí nou --anar a la serra de Na Joana--. El camí que hi portava ja no semblava gaire adequat --una petita trialera-- però ens hem convençut que la podríem seguir. La pujada i el tram pla estaven bé, però la baixada relliscava molt, i hem caigut les tres. El millor ha estat que la baixada ha acabat a 100 m. d'on havíem començat a pujar, al costat de Can Catà de nou, així que hem deixat córrer la prova i ens hem dirigit cap al Parc de la Riera de Cerdanyola, camí conegut i segur.

L'altre dia havíem vist que el carril-bici que va de Sant Cugat a Cerdanyola estava força avançat i hem volgut provar-lo. Abans, però, hem hagut de fer alguna infracció, perquè per algun motiu que desconec --la meva tossuderia estúpida-- acabem sempre dins una bòbila que no té sortida, abans d'agafar la carretera. Les altres vegades vam tenir sort i vam trobar algú que ens va obrir la reixa, però avui no hi havia ningú. Seguint la reixa que tancava la propietat, que s'acaba a sobre de la riera, hem vist que anant amb molt de compte podíem passar a l'altra banda, i això hem fet. Llàstima que quan estàvem fent aquests malabarismes s'ha obert la porta de l'altra banda i ha sortit un senyor que ens ha mirat molt malament. Sort que no ens ha dit res, encara que no semblàvem gaire perilloses.

El carril-bici fins a Sant Cugat està força acabat, quan estigui obert del tot --quan treguin els ferros, tubs, eines i obstacles diversos que hi ha ara-- anirà molt bé.

Total: 2.30 d'excursió, 22 quilòmetres.