diumenge, 15 de maig de 2011

Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 


Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.