De l'Escala a la Gola del Ter

Dijous 10 de setembre

Segon dia de vacances ciclistes. A diferència del dia anterior, dijous es va aixecar bastant núvol, una nuvolositat que va anar augmentant al llarg del dia. Molt agradable per pedalar, sempre i quan es quedés en núvol, sense pluja.

Vaig esmorzar envoltada de mapes i guies. Mirant el mòbil, buscant rutes. Dubtava. Pirinexus, nord, sud... Finalment vaig optar per canviar de riu i intentar fer una part de ruta de Pirinexus, seguint el Ter, esperant anar trobant els rètols, que teòricament estan per totes bandes. Tenia un lleuger record d'on començava, i vaig sortir disposada a trobar-los.

El camí havia de sortir de la carretera que va cap a Albons, un trencall en algun punt. Pujant la carretera em vaig impacientar i en un trencall que indicava "Ruta de Mas Vilanera", que em semblava que anava bé, vaig girar. Portava a una masia molt interessant, però no veia els rètols de Pirinexus per en lloc.

Com que la zona la conec una mica, perquè he anat cap a Sobrestany unes quantes vegades, amb l'ajuda inestimable dels mapes del wikiloc vaig poder situar-me i anar a parar al camí dels Marges, que surt de l'Escala per Montgó, pel camping Neus. No és Pirinexus, però em duria on jo volia.

És un camí preciós, el que porta a Sobrestany. Va passant al costat dels arrossars, amb el Montgrí al fons. 

A diferència del dia anterior, un cop trobat el camí cap a Sobrestany, no tenia pèrdua. Primer es passa per una casa de colònies, i després pel llogarret de Sobrestany, quatre cases arreglades.

Des d'allà s'agafa un camí asfaltat que porta a un lloc que té noms diferents, Ovelleria, Bolleria, una cosa curiosa. Jo sempre havia anat fins aquí, i des d'aquí a Bellcaire, travessant la carretera que va de l'Escala a Torroella. Però aquest cop, com que volia seguir per anar a Ullà i Torroella, vaig continuar. De seguida vaig trobar un rètol de Pirinexus que em va alegrar molt. Ja indicava Ullà i Torroella.

A partir d'aquí va ser bufar i fer ampolles. Un primer tram asfaltat i després un caminet poc agradable, amb pedres aquí i allà, però de seguida s'arribava a Ullà. No hi havia estat mai, un poble petit, amb una església molt semblant a la de Vila-robau i Valveralla, que està aixecada sobre el poble i es veu des de lluny.

Pensava que hauria de travessar Torroella i ja m'estava bé, perquè el cel s'estava posant molt fosc i una mica abans d'Ullà va començar a plovisquejar. Recordava que hi havia una botiga de bicicletes i pensava que potser tenien capelines per protegir-me.

Però no, els rètols de Pirinexus, a partir de la rotonda d'Ulla i Torroella em feien anar pel camí antic de Torroella, que sempre que he passat per allà m'he mirat. Un camí entre camps, que portava directament al riu. De fet, el primer que vaig veure del riu va ser la Resclosa d'Ullà, que no coneixia. Una construcció impressionant, força antiga, amb una inscripció que vaig haver de fotografiar, encara que no es llegís gaire. 

A partir d'aquí, un camí planer al costat del Ter. Després del pont de Torroella em vaig parar a esmorzar, a les 12. En aquell moment no plovia, havia d'aprofitar. 

No sabia si el camí seria molt llarg, però sabia que acabava a la costa, així que tenia un final. I pedalar al costat del riu, amb el cel de núvols de tons grisencs, em venia molt de gust. 

A la tornada ho vaig comptar. 8 quilòmetres del pont de Torroella a la gola del Ter. Corredors i ciclistes, aprofitant el terreny, que convidava a córrer, caminar i pedalar. Les vistes del riu, flanquejat per vegetació de ribera. Els arbres, reflectint-se a l'aigua.

I de sobte, el mar. Em va impressionar. I crec que el color del cel encara ho feia més impressionant. Em va saber greu no tenir una càmera de fer fotos bona, enlloc del mòbil; vaig fer el que vaig poder. 

A la platja, al fons, les illes Medes, magnífiques amb el cel i el mar grisos. 

Vaig estar intentant passar a l'altra banda del riu, i un pare amb la seva filla van investigar amb mi, per veure si era possible. Finalment vam dessistir. Semblava una mica perillós, de fet feia una mica de por, perquè la sorra es desfeia sota els peus, semblaven sorramolls.

Després de provar (amb els peus, només) i passejar una mica, admirant el paisatge, vaig començar el camí de tornada. Poc després de la platja sortia un camí a la dreta que també duia a Torroella, una pista per bicis, mig asfaltada, que corria entre els camps. Per variar la vaig agafar. 

Pedalant ràpid, perquè començava a ploure, i em quedava un bon troç. Vaig desistir de seguir el riu després de Torroella, que era la idea original. Primer, que ja no sabia com seure a la bici. Segon, no sabia si plouria tota l'estona suau, o si cauria un xàfec, i tot i fer calor, no volia arribar xopa. 

Vaig desfer el camí fins a Bolleria, per creuar la carretera cap a Bellcaire, seguint el Pirinexus com tocava. Poc abans d'arribar a la carretera em vaig adonar, sorpresa, que tenia la roda del davant punxada. Sorpresa perquè el noi de la botiga, quan li vaig demanar si havia de portar recanvis i manxa, em va dir que les rodes portaven líquid antipunxades, que seria molt difícil que punxés. No sé quin tan per cent de possibilitats tenia, però em va tocar. Almenys no estava al punt més llunyà.

Com que plovia i no tenia ganes de caminar els 8 quilòmetres que em quedaven arrossegant la bici, vaig continuar muntada. Bellcaire sota la pluja, i el camí, preciós, que segueix el rec del Molí. L'havíem fet una vegada i ens havia agradat molt. 

No sé si heu pedalat amb una roda punxada. És incòmode. És lent. És difícil controlar la direcció. Amb tot, és més ràpid que anar a peu (crec). De tota manera, formava part de l'aventura, per a mi sortir en bici sempre ha estat una aventura, mai sé què passarà. 

Quan vaig veure que el camí en lloc d'anar cap a l'Escala es desviava una mica em vaig desesperar. Eren les 3 de la tarda, plovia, i jo em veia caminant (en aquell moment ja caminava) entre els camps eternament. Però no; com que tot té un final, vaig arribar a la carretera d'Albons, la mateixa que havia agafat al matí. Vaig sortir 20 metres més enllà del camí que havia agafat al matí, aquest cop sí, amb un rètol gegant de Pirinexus. Aquest era el punt on començava! El proper cop ja ho sabré. 

Ja quedava menys. Un parell de quilòmetres, com a molt, i seria a casa. Mullada, cansada, però molt contenta d'haver trobat un camí tan preciós, que he de repetir ben aviat.

El millor (o pitjor, segons com es miri) és que després de dutxar-me i dinar, quan vaig anar a tornar la bici, vaig descobrir que la roda del darrera també estava punxada. Mai m'havia passat una cosa igual. Vaig agrair a qui fos que cuidés de mi que no s'haguessin punxat a la Gola del Ter. No em veia capaç de fer més de 20 quilòmetres d'aquella manera.

Ruta de Wikiloc: L'Escala - Gola del Ter -- L'Escala. 45 km.

Pels voltants de l'Escala

Dimecres, 9 de setembre

Més d'un any sense agafar la bici per fer ruta. Més de sis mesos sense agafar-la per a res, ni tant sols com a mitjà de transport. La pobre em mira, avorrida, cada cop que entro i surto de casa.

Aquest any he tingut l'oportunitat de fer una cosa que em feia molta il·lusió. Passar un parell de dies sola a l'Escala. I què millor per passar uns dies sola que recuperar el plaer d'anar en bici, i més per aquest terreny planer, adient a la meva manca d'entrenament?

Així que el dimarts de bon matí vaig anar a Nou Empordà Bikes, que ja coneixia d'altres vegades i vaig escollir una bicicleta mixta, que em servís per fer quilòmetres en tot tipus de terreny.

La tarda abans ja havia estat estudiant tota mena de rutes, cap al nord, cap al sud, seguint un riu o l'altre (Ter o Fluvià), fent la ruta del Pirinexus... Finalment vaig decidir fer una combinació de dues de les rutes cicloturístiques de l'Art Empordà, que estan indicades (més o menys): la Ruta del Fluvià, i la Ruta de l'Escala-Empúries al Fluvià, que ja havia fet altres vegades. 

A les 10 sortia de l'Escala, en direcció Sant Martí d'Empuries pel camí de ronda, l'únic tram del recorregut amb el mar al costat. A partir de Sant Martí se segueixen els indicadors verds, cap a Cinc Claus, pel carril bici que segueix la carretera cap a l'Escala.

De Cinc Claus a l'Armentera, un camí que he fet moltes vegades, ample, amb camps fins a on arriba la vista, el Canigó al fons. Poc després de l'Armentera s'arriba al Fluvià, on es pot triar anar cap a Sant Pere Pescador o seguir la ruta cap a Valveralla. Tot el camí que segueix el Fluvià és una mica incòmode, perquè el terreny està ple de còdols de riu, i has de vigilar per on pases. 

A Valveralla vaig començar la meva sèrie de fotos urbanes, esglésies, llindes, rellotges de sol.

Els darrers cops que havia fet aquesta ruta havia arribat fins aquí; no havia sabut seguir el camí. Aquest cop, amb el GPS del mòbil i el Wikiloc, que em permetien veure els camins, vaig descobrir que havia de seguir la carretera que hi ha a l'entrada del poble cap al Llac de l'Aventura. Mai ho hauria dit! Un lloc ben curiós, un petit llac on es practica l'esquí aquâtic (si més no hi havia uns nens que n'aprenien), i on es poden realitzar activitats com tirolines, tir amb arc, escalada... Interessant per passar un matí o tarda amb nens.

De Valveralla a Vila-robau el camí segueix ample i planer, entre camps, amb un tram inicial asfaltat. Vila-robau és un petit poble, amb una església que em va cridar l'atenció, l'església de Sant Andreu. Mai deixa de sorprendre'm la varietat d'esglésies i esglesietes que tenen aquests pobles i llogarrets.

Passat Vila-robau comença una mica de bosc i el terreny s'eleva (res de l'altre món), però com que estic desentrenada em costa i els còdols, que dificulten el camí, em serveixen d'excusa per baixar de la bici i caminar. No tenia gaire clar per on anava el camí, el que feia que m'hagués d'aturar continuament a mirar el que indica el wikiloc. Finalment vaig veure Sant Mori al fons, com un poble de conte.

Gairebé les 12. Després de donar unes quantes voltes per Sant Mori, que m'agrada molt, vaig parar a esmorzar a l'ombra del castell de Sant Mori, que actualment és un hotel. 

Dues hores i em quedava molt, si volia fer tot el recorregut. Teòricament havia de creuar el riu i seguir cap a Arenys d'Empordà, el Palau de Santa Eulàlia i Santa Eulàlia, i tornar pel mateix camí. El principal problema és que no tenia gens clar com continuava, i anar mirant tota l'estona el mòbil fa el camí molt lent i pesat. A més, no em venia gaire de gust desfer el camí de còdols. Així que vaig decidir canviar la ruta, i provar altres possibilitats. 

De moment vaig retrocedir a Vila-robau, i des d'allà vaig agafar un camí cap a Ventalló, un camí que trancorre entre camps, molt agradable, encara que la calor ja apretava una mica.

Ventalló, un poble més gran que els anteriors, amb una església preciosa, amb una quadruple espadanya per campanar.

Sortint de Ventalló em vaig trobar envoltada de camps d'oliveres, algunes de ben antigues.

A partir de Ventalló ja em sentia a prop de casa, encara que no sabés ben bé com arribar-hi. Sabia que havia de creuar la C-31 que travessa part de l'Empordà de dalt a baix. Recordava que més o menys a l'alçada de Viladamat hi havia un pas subterrani, i vaig anar seguint els camps i el camí que seguia la carretera, buscant-lo, sense estar gaire segura d'anar per on tocava.

A l'altra banda de la carretera, en algun punt, es trobaven Montiró i Pelacalç, dos llogarrets, que coneixia de les primeres sortides en bici. Segons el wikiloc algun dels caminets entre els camps hi portaven, però no aconseguia trobar-los. A més, segons el wikiloc al davant meu hi havia un camí claríssim, i jo només veia camps, així que vaig acabar travessant-los com vaig poder, per no perdre la ruta. 

Finalment, sense saber com, em vaig trobar a Viladamat. Això sí que era arribar a casa. Fins i tot sabia la distància que em quedava, 7 quilòmetres de res. Així que vaig enfilar el camí conegut, els camps flanquejats pels canyissars, que es movien lleugerament.

A les 3 arribava a casa, cansada --sobretot del seient de la bici-- i acalorada, però satisfeta i feliç. 

Aquí hi ha la ruta del wikiloc, en dos fitxers perquè el mòbil se'm va apagar a meitat del camí i vaig haver de tornar a començar. 

L'Escala - Vila-robau

Vila-robau - L'Escala

Rodant pel Moianès

Gairebé 3 anys des del darrer cop que vaig escriure-hi. Des de llavors he canviat d'esport, em podeu seguir a Quan surto a córrer, i la bicicleta em serveix més aviat de transport urbà, que no es presta gaire a descriure rutes.  

Ahir, aprofitant les vacances, vaig pensar que em feia il·lusió treure-li la pols i recuperar el plaer de les pedalades llargues, les pujades i baixades. El meu germà Nano, company d'esports diversos, s'hi va apuntar de seguida. Jo, sabent el meu estat de forma ciclista, proposava rutes més aviat planeres, distàncies no gaire llargues. Ell, entrenat i agosarat, em proposava grans desnivells i llargues distàncies. Finalment vam arribar a un acord, encara que jo no les tenia totes. 

El Nano volia conèixer el Moianès. Jo no el coneixia de res, així que ja m'estava bé. Vam escollir una ruta de 55 km, Moià -- Collsuspina -- Castellterçol -- Monistrol de Calders -- Moià, que es pot trobar a Wikiloc (014). Quan pugui treure la ruta del GPS ja l'afegiré.

Com que ja suposàvem que trigaríem a fer-la (i més quan vaig veure que la qualificaven de difícil!) ens ho vam prendre amb calma i vam sortir a quarts de 9 de Sant Cugat. De fet havíem sortit abans, però vam haver de tornar perquè ens havíem descuidat el GPS! Bon començament :-)

A les 10 en punt iniciàvem la ruta, contents perquè havíem deixat el cotxe just on començava i veiem el track perfectament. El Nano s'havia instal·lat el GPS al manillar de la bici i era l'encarregat de guiar-nos. Un dia típic d'estiu, cel net i blavíssim. Temperatura, per sort, no massa elevada. Una calor suportable. S'ha de pensar que Moià està entre 700 i 800 m. 

Una pista ampla, una mica incòmoda perquè l'estaven arreglant, posant-hi sorra, i costava rodar. Això sí, feia una olor boníssima, a terra remoguda, a plantes diverses. De seguida ens va sorprendre la vegetació. Acostumats als boscos de pins i alzines, rodar entre avets se'ns feia estrany. Donava sensació d'alta muntanya. 

La meva bici no avançava. No entenia què li passava. D'acord que estava desentrenada, però tant! Després de patir una bona estona vaig adonar-me que portava la cadena creuada, amb el plat petit i un pinyó que no tocava. Ja deia jo! A més, portava el seient massa baix. Quan el vaig posar bé vaig notar una gran diferència. 

De Moià a Collsuspina, primera parada del recorregut, el camí transcorria entre pista i corriols ben estrets. Un camí preciós, tant l'un com l'altre. Els corriols, envoltats sovint de flors blaves i gran quantitat de papallones, mai n'havia vist tantes. Semblava que ens escortessin. Això sí, en algun tram teníem al costat un petit barranc, ple de plantes, però igualment ens feia por i vam passar caminant. 

Vam anar seguint les indicacions de les coves del Toll, que no sabíem què era. Ens vam quedar ben sorpresos. A banda de l'entorn, meravellós, el muntatge que havien fet. Es tracta d'unes coves prehistòriques, molt condicionades. Ens va sorprendre que en entrar a la cova s'encenia la llum. També hi havia una mena de poblat de cabanes prehistòriques, que més aviat feien pensar en el Carib. Tot molt ben condicionat, amb fonts d'aigua, ombra, bancs. Jo ja m'hi hauria quedat :-D. Molt recomanable per una excursió curta; a més, s'hi arriba en cotxe. 

Arribant a Collsuspina, camps de conreu sota un sol que començava a ser de justícia. Les dotze, gairebé, i portàvem poc més de 10 km. Ja vam avisar a casa que no arribaríem a dinar, perquè havíem pensat, optimistes, que potser podríem fer-ho. Una Coca-Cola ben freda i reconstituent, l'entrepà, i ja estàvem preparats per tornar-hi. Sabíem que Collsuspina era el punt més alt, que ara ens esperava una bona tirada de baixada, així que vam emprendre la marxa amb més ànims. El que ens quedava era bufar i fer ampolles.

No comptava que fer més de 15 km de baixada --amb pujades intercalades-- també és bastant dur (si més no per els meus quàdriceps) . A més, en algun punt ens vam sortir del recorregut i vam seguir un GR. Va ser una sort, perquè així vam poder admirar l'església de Santa Coloma Sasserra i el roure del Giol, i el seu entorn. 

Això sí, després ens va costar una mica recuperar el track. Sort que el Nano se'n surt molt bé, de seguir els mapes, i amb el mapa en paper que duiem vam aconseguir-ho. Ens quedava un bon tros fins a Castellterçol, i en els trams sense ombra la calor començava a molestar. Continuant el camí vam travessar diverses vegades la llera seca d'una riera (a vegades no tan seca), que ens obligava molts cops a baixar de la bici, perquè les pedres dificultaven la marxa. 

Cap a les 3 arribàvem a Castellterçol. El track ens portava per un polígon, no entràvem al poble, però nosaltres vam desviar-nos un quilòmetre cap al poble, perquè necessitàvem ombra i Coca-Cola amb urgència. Aquest quilòmetre, de pujada, per la carretera sota el sol va ser matador. Finalment, però, vam trobar un bar al costat de l'església i ens hi vam instal·lar, per recuperar-nos i decidir què fèiem. Des d'allà podíem tornar cap a Moià, que ens quedava a prop (no sabíem com, tret que agaféssim la carretera) o continuar fins a Monistrol i d'allà a Moià, que ens temíem seria una pujada considerable. Jo no em veia amb cor, però no gosava dir-li al Nano, el veia molt il·lusionat. 

Més de mitja hora després vam sortir, sense haver acabat de decidir. De moment, començàvem el camí i si trobàvem algun punt des d'on poguéssim agafar el camí de tornada entre Monistrol i Moià, l'agafaríem. Al mapa semblava que n'hi havia uns quants. Una pista preciosa entre arbres ombrívols. Una meravella, però mai m'havien fet tan mal les cames. Morta de calor, adolorida, pensava que si havia de fer el que volíem no arribaria. Serrava les dents i anava fent. El Nano anava al davant, esperant-me a les cruïlles. 

Vam arribar a una zona oberta, una creu, un punt de vigilància d'incendis. El Nano va demanar consell al guarda forestal. Jo em vaig asseure a la creu, intentant que els quàdriceps em fessin menys mal. No van aconseguir decidir un camí més o menys fiable per anar cap a Moià. El Nano, veient-me (i em sembla que ell també ho pensava) ja havia decidit que no faríem la ruta sencera. Vam pensar que agafaríem un camí més o menys planer que havíem vist al començament de la pujada, que segons el mapa avançava paral·lel a la carretera que portava a Moià. 

La baixada des del Serrat del Moro va ser una meravella. I més, pensant que allò s'acabava. Les meves cames semblaven haver-se revifat, bufava un airet agradable (a l'ombra). Ens vam parar a mirar una estranya proliferació de teranyines, que no sabíem a què era deguda. 

Sorprenentment, vam anar trobant caminets que anaven seguint la carretera, més o menys a prop. En un punt determinat, la vam creuar per sota, vam fer un tram de la carretera vella, i vam agafar una pista que ens portava cap a l'aeròdrom de Moià, que havíem passat al matí. Aquí ens vam tornar a trobar l'excavadora i la pala, que posaven terra i removien els camins, fent que la pujadeta fos una mica dura. De tota manera, la idea de que ja arribàvem (encara que a mi em semblés que Moià s'allunyava per moments) ens animava. 

Per fi, el polígon de Moià. Un carrer amb una llarga baixada i una pujada després, per acabar bé el recorregut. 3/4 de 6. Ja estàvem al cotxe. Una bona estona fent estiraments, fent-nos la foto de rigor, perquè quedés constància. 

Gairebé 8 hores de sortida. Segons el GPS, 41 km, 1010m de desnivell. Segons la bici, 44.82 km, 4.14 hores reals de pedalar. Amb això es pot veure el nostre ritme tranquil. Entre mirar el GPS a cada cruïlla, mirar el paisatge, fer-nos fotos i les dues parades d'emergència per prendre Coca-Cola, sens van passar gairebé 4 hores :-D. Vam coincidir que érem bons companys de ruta, a cap dels dos ens feia res parar quan trobàvem qualsevol cosa que ens cridava l'atenció. El nostre objectiu no és fer quilòmetres, sinó gaudir de la ruta, el paisatge i sobretot, la companyia. 

Ho repetirem, segur. 

Seguint el curs del Ripoll: de Sabadell a Sant Llorenç Savall

Havia de ser bufar i fer ampolles, una sortida tranquil·la, seguint el curs del riu. Encara no hem après que sempre que pensem que serà una sortida tranquil·la, acabem ficant-nos en algun embolic.

Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.

Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.

 

Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.

Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.




El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.

 

El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.

 

Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.

 

En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.

Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.

Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.

Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.