Bicicletant

Seguint el curs del Ripoll: de Sabadell a Sant Llorenç Savall

2011-09-19T23:59:00.000+02:00

Havia de ser bufar i fer ampolles, una sortida tranquil·la, seguint el curs del riu. Encara no hem après que sempre que pensem que serà una sortida tranquil·la, acabem ficant-nos en algun embolic.

Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.

Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.

Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.

Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.

El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.

El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.

Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.

En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.

Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.

Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.

Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.

Ruta del ferro i del carbó

2011-09-14T08:55:00.000+02:00

Vacances. Dies d'activitats especials. Entre les diverses excursions que tenia planejades, avui he triat la Ruta del Ferro i del Carbó, la via verda entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que es pot allargar fins a Ogassa.

A 3/4 de 10 sortia el tren des de Catalunya, en direcció Ripoll. El viatge en tren ja val la pena --per a qui li agradi anar en tren--. Gairebé dues hores per a mi, que he aprofitat per llegir, escriure i anar mirant el paisatge, sobretot a partir de La Garriga. Camps llaurats, camps amb un lleuger borrisol verd, camps de blat a punt de ser recollits. Muntanyes de mesura humana. Camins i senders que em cridaven l'atenció i em donaven ganes de baixar a cada estació.

Poc després de 2/4 de 12 a Ripoll. Amb mi han baixat del tren tres homes --ja granadets, amb la seva panxa de ciclista (un cert tipus de ciclista)--, que m'han dit que també feien la via verda, que segur que ens trobaríem. Veient el ritme tranquil que portaven, jo m'he posat en marxa.

La ruta està molt indicada. Només cal saber que en sortir de l'estació s'ha d'agafar el carrer cap a l'esquerra i de seguida es troben els primers senyals. A un quilòmetre de l'estació comença la Ruta. 9.2 km fins a Sant Joan de les Abadesses, més 3.3 fins a Ogassa. Caminet asfaltat o de terra trepitjada, que transcorre entre arbres, camps i amb el riu al costat la major part de temps. Cap a Sant Joan, un lleuger desnivell en pujada, res de l'altre món.

Bancs cada pocs metres. Indicacions de quilòmetres cada 500 metres. De tant en tant, algun pont antic, i algun túnel, humit i fosc. Molt fresc. Prats amb vaques. I el riu, que va saltironejant a sota.

De seguida he arribat a Sant Joan, i he pensat que seguia endavant, que ja el visitaria a la tornada. El camí cap a Ogassa estava allà mateix, molt ben indicat. 3.3 km. He pensat que no era res, que de seguida estaria. No comptava amb que el camí fins a Ogassa no era pla, sinó que presentava un fort desnivell, tres rampes de certa dificultat, especialment la primera, que entre que agafa per sopresa i és molt forta, es fa difícil fer sencera. Si més no, jo no he pogut, ha arribat un punt que la bici ha decidit que no continuava amunt, així que he hagut de baixar i empényer. Les altres ja les he fet senceres.

Ogassa és un poblet minúscul, poc més d'un carrer. Va créixer molt mentre va haver les mines, però en tancar-se el 1967 la gent va anar marxant. Ara és punt de sortida d'excursions a les muntanyes del voltant. Té una font de tres canelles amb unes rajoles molt maques, i un aigua fresca i boníssima. Uns quants bars i restaurants d'aquells de tota la vida, de pobles d'interior.

M'he assegut en un d'ells a prendre alguna cosa. Mentre m'estava allà la meva autoestima ha pujat força, perquè hi havia un parell de senyors --aquests ja no granadets, sinó vells directament-- que em volien portar d'excursió a les muntanyes del voltant. Quan els he dit que jo no podia pujar aquelles muntanyes, m'han dit: "amb aquest cos que tens segur que pots pujar sense problemes", mentre em repassaven de dalt a baix. M'han fet riure. Poc després han arribat els homes de l'estació, i un d'ells m'ha dit: "Ja m'agradaria que la meva dona fos com tu". Sempre és agradable que et diguin ximpleries així.

De les muntanyes del voltant baixaven uns núvols blancs i grisos, que de tant en tant tapaven el sol. Semblaven inofensius, però no se sap mai, i ja em veia amb els meus pantalons curts i la samarreta de tirants sota una tempesta d'estiu. Per sort no ha estat així.

De tornada he decidit baixar al Gorg de Malatosca, perquè a les fotos que havia vist semblava impressionant. Poc abans d'arribar a Sant Joan hi havia un rètol --fet a mà i poc visible, tot s'ha de dir-- que indicava el camí. El que de debó era impressionant era la baixada. Semblava una torrentera fent giragonses i estreta. Al final he deixat la bici, perquè he pensat que seria incapaç de tornar-la a pujar. Poc més de 5 minuts baixant, tampoc era lluny. I a baix, com un regal, el gorg. Un salt d'aigua immens i un lloc per banyar-se. Si hagués sigut a la pujada, quan feia més calor, m'hi hauria ficat, encara que només fos les cames. Com que era de baixada i no tenia calor i tenia gana, ho he deixat per una altra ocasió. Això sí, valia la pena baixar fins allà per veure el salt d'aigua.

Seguint el camí he entrat a Sant Joan. Eren gairebé les 3 de la tarda i pensava seure en alguna terrassa a menjar un entrepà. M'he trobat un poble desert. Sorprenentment desert, tot tancat. Finalment he trobat un bar obert, i allà m'han explicat que era el darrer dia de les festes, i que en aquell moment començava la ruta pels bars --de fet, ja hi havia uns quants nois asseguts allà que ho demostraven. M'han fet un entrepà, que he hagut de fotografiar perquè m'ha impressionat. Com que l'ambient del poble no convidava a seure enlloc, he continuat el camí, buscant un dels molts bancs de la via per dinar.

Cap a les 4 arribava a Ripoll. Un cop el bitllet comprat, i amb una hora sencera per davant, he anat a fer un tomb, a veure el monestir i prendre un cafè a les tauletes del davant, com una turista qualsevol. I a les 5, tornada cap a Barcelona. El tren anava parant a totes les estacions, sense descuidar-se'n cap, però jo he anat mig dormint tot el camí, així que m'ha passat bastant ràpid.

A quarts de 8 del vespre a Sant Cugat. 34 km de bici, moltíssims més en tren. El proper cop --això s'ha de repetir, m'he enamorat del Ripollès-- aniré amb més temps i baixaré fins a Olot i si em veig amb cor, fins a Girona, 98 quilòmetres de res!

El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

2011-08-03T08:23:00.000+02:00

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.

Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.

S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.

Aprenent noves tècniques

2011-07-31T15:32:00.000+02:00

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

Habilidades

2011-07-12T21:43:00.001+02:00

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

III Triatló popular per relleus de Banyoles

2011-07-03T20:25:00.000+02:00

Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.

Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.

S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.

Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.

L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.

Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.

Perduda per la Serra de Marina

2011-05-20T23:15:00.000+02:00

Fa temps que volia anar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; des del Parc fluvial del Besòs, arribant a Montcada, surt un sender a la dreta que hi porta --almenys és el que diu el rètol, i també diu que està a 4.5 km--.

He sortit a les 4h. de la biblioteca, i poc abans de les 5 estava al començament del camí. 18 km des de la BC. El primer tram del sender és molt curt, de seguida et trobes amb la carretera que va cap a Granollers, i s'ha de creuar per agafar el camí del Parc de la Serra de Marina, a l'alçada de la Torre dels Frares, una masia en ruines.

No coneixia el camí, però he pensat que 4.5 km, fossin com fossin, no era gaire. Un camí preciós, ple de flors, especialment ginesta. El camí anava pujant, però no feia gaire pendent. De seguida he deixat a la dreta un corriol que s'enfilava muntanya amunt, amb la indicació de GR-92. He sigut prudent i he pensat que era millor seguir la pista.

Un quilòmetre més enllà he trobat un parell d'homes que m'han indicat el camí. A partir d'una cadena que havia de trobar, podia pujar per una trialera, o donar la volta a una urbanització i pujar per la carretera. Quan hi he arribat m'he mirat la trialera, he pensat que allò no era ni corriol i he seguit la carretera. Un pendent molt pronunciat, sort que era carretera. En un moment determinat el carrer seguia amunt, ì a la dreta, cap a on pensava que havia d'estar el monestir, en sortia un altre, que no pujava --carrer del Pardal-- així que he decidit abandonar el carrer de la Cadernera, que ja m'estava cansant.

Una mica més enllà s'ha acabat, i només quedava muntanya i un corriol --sospito que el mateix que havia desestimat abans. Justament per aquell corriol pujava un noi, que m'ha dit que sí, que era aquell camí, que era un tram curt i que ell hi pujava. Així que ja em veieu, empenyent la bici; la veritat és que ja estava cansada, però no podia parar, perquè aquell noi amable m'anava empenyent la bici per darrere, no em podia queixar (ni quedar malament, per suposat).

Un cop a dalt de tot m'he quedat sorpresa en veure que al davant hi havia el mar i Barcelona. Una sensació estranya, com si no m'hagués mogut. Però sí, perquè en primer terme hi havia Santa Coloma, i les xemeneies de Sant Adrià, Barcelona quedava més a la dreta.

Una pista molt ample, que portava a l'esquerra cap a l'ermita de Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni (o això m'han dit, perquè no hi havia cap indicació). A la dreta pujava cap al poblat ibèric de Puig Castellar i baixava a Santa Coloma.

He triat el camí més a l'esquerra, perquè al final, dalt de tot, es veia l'ermita. Una ermita molt petita, penjada al cim del món, amb una vista impresionant. Allà he parat a berenar, i gaudir una mica del paisatge i la tarda magnífica. Ja eren les 6 de la tarda, però encara feia calor.

Als meus peus, per una pista que baixava moltíssim, es veia el monestir. Ja havia comprovat que els frens de la bici no frenaven, i m'ha fet por agafar aquell pendent tan pronunciat. A més, no estava segura que podria fer un cop allà baix. Em sentia incapaç de tornar a pujar després. Així que he deixat córrer el monestir, per un altre dia i he tornat enrere, cap al poblat ibèric de Puig Castellar.

Està situat en el punt més alt de la serralada, 303 m., amb una vista de 360. No m'hi he entretingut, perquè era una mica tard, encara no sabia com tornar. Allà baix, lluny, es veia el riu, el meu punt de referència. Cap dels camins que havia deixat em seduien gaire, així que he decidit fer una prova. Allà mateix sortia un corriol que indicava GR-92. He pensat que potser portava al començament de tot, al sender que havia desestimat només iniciar el camí del Parc.

Un corriol molt estret, i al costat, res, caiguda lliure. M'ha fet por anar muntada en la bici, i l'he fet a peu, amb compte de no caure o que no caigués la bici. Això sí, preciós. I amb una vista magnífica. Per sort, no ha sigut molt llarg. De seguida he arribat a una pista ample, que m'ha dut a Santa Coloma.

Ni idea d'on estava. No sabia que Santa Coloma fes tantíssima pendent, per sort de baixada. He tornat a comprovar el mal estat dels frens i he acabat baixant a peu, quan he estat a punt d'atropellar una noia, perquè no he pogut frenar a temps. Increiblement, baixant i baixant he arribat al camí del riu, una mica abans d'on havia agafat el trencall cap a la Serra de Marina. He rigut sola i m'he sentit molt orgullosa de mi mateixa, de la sort que havia tingut (ja em veia perduda per Santa Coloma) i del bon sentit de la orientació.

A les 8 arribava a casa, 45 km i amb les cames bastant cansades. S'ha de perfeccionar el camí fins a Sant Jeroni, segur que puc arribar-hi d'una manera més fàcil.

Pels volts de Sant Cugat

2011-05-15T20:16:00.000+02:00

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.

De punta a punta

2011-04-16T18:23:00.001+02:00

Feia dies que volíem fer una excursió més llarga, de més quilòmetres. I és que no sé perquè, no aconseguíem passar dels 25. No hi havia manera. Avui, sense partits de nens, sense obligacions de cap mena, ens ho hem proposat. I és que no era per falta de capacitat, sinó de temps i imaginació.

2/4 de 10. Màniga curta i tallavents. Guants d'estiu. Ulleres, imprescindibles en aquest temps. Hem enfilat el camí cap a Can Borrell, i he hagut de contenir-me per no anar fent fotos a cada flor que veia. De fet, m'he hagut d'estar contenint tot el camí, si no encara hi seríem. Llàstima!

Can Borrell -- Can Coll -- Can Codina. Natura desbordant. Fulles tendres, ocells cantaires arreu, flors de tot tipus i colors: borratja, estepa blanca i borrera, ginesta o argelaga, i altres que no recordo o no conec. Un plaer pels sentits.

Can Codina - Can Catà -- Can Lloses -- Forat del Vent. Aquest tram de pujada no té tantes flors i podia anar avançant sense el cuquet fotogràfic. Això sí, el verd se't ficava als ulls i a la sang i ens feia pedalar com si Collserola s'hagués tornat plana. Amb la Maria ho comentàvem, aquestes pujades ja no són el que eren :-)

Forat del Vent -- Portell de Valldaura -- Passeig de les Aigues (B03-B01). Fins al Portell de Valldaura per carretera, aquest cop, no hem volgut empényer la bici pedres amunt. Era un dia de carretera, la bici anava sola. En lloc d'agafar el camí dur cap a Vista Rica, pel Turó de Sant Cebrià, hem agafat el Passeig de les Aigues, autèntic regal i luxe. Pedalant amb Barcelona als peus, una mica enteranyinat. El sol escalfant-nos el punt just i flors, moltes flors de nou!

B01 fins al Centre d'acollida d'animals -- Rabassada -- Mirador Rabassada -- Vista Rica. Fins al Centre d'acollida d'animals el Passeig de les Aigues va baixant, i penses "això després haurem de pujar-ho". Però tant se val, perquè la pujada per la carretera és cómoda, han deixat un espai molt ample per les bicis.

Vista Rica -- Carretera al Tibidabo -- Jardins del Viver de Can Borni -- Carretera de les Aigues. Baixar cap als Jardins de Can Borni dóna gust. Pensava el primer cop que vam fer-lo pujant, aquell camí, ja fa dos anys, com ens va costar. A l'arribar a la cruilla que baixa a la Carretera de les Aigues o puja cap a l'Escola judicial hem agafat aquest camí, que tira amunt, amb el Tibidabo dalt de tot. Tan alt, que sembla impossible poder arribar-hi.

Escola Judicial -- Torre de Collserola -- Turó del Mont. La Torre de Collserola impressiona, al llarg d'aquest camí. Sembla una construcció de pel·lícula de ciència-ficció. Aquest tram, que puja i puja, es fa bé, perquè la pujada no és forta, i a més et distreus mirant les cases, algunes realment precioses.

Vallvidrera -- Can Mandó -- La Budellera. Arribant a Vallvidrera hem vist un rètol a la dreta que indicava el carrer de la Budellera i hem girat cap allà. Poc després ja hem trobat els camins a l'entorn de la font de la Budellera. El paisatge canvia, en aquesta banda de la muntanya. Més ombrívol i humit, més alzines i menys pins. El sotabosc és més net. Fa una olor diferent. Hem passat pel rètol de la font de'n Canet, on vam anar un cop amb la Clara i la Cèlia, fa molt de temps.

Revolt de les Monges -- Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera -- pujada cap al barri del Rectoret. Hem creuat la carretera al revolt de les monges i ens hem ficat pel sender que porta a l'àrea de lleure. D'allà, per carretera al centre d'informació del Parc i Vil·la Joana. Metres més enllà està a la dreta el carrer que porta a l'alberg i al barri del Rectoret, que ens havia de dur fins a casa.

Rectoret -- La Floresta -- Sant Cugat. El carrer major del Rectoret va fent, sense gaire pujada, amunt, amunt, entre les cases. És una zona urbanitzada de forma desigual i irregular, amb cases rònegues i altres de disseny. Arriba a la plaça del quiosc de La Floresta, i d'aquí s'agafa la pista cap a Can Flo, passant per la casa okupa, que et deixa a Sant Cugat.

I per fi ho hem aconseguit. 38 km. 2.45h. 3 hores reals, amb les parades pertinents a mirar, beure i sobretot, la conversa, que alenteix una mica el pas, i és una part important d'aquestes sortides.

Al Portell de Valldaura per la Font dels Caçadors

2011-04-02T15:49:00.000+02:00

El dia convidava a sortir. Llum neta d'abril. Una brisa lleugera. I moltes ganes de pedalar.
Collserola s'ha convertit en un jardí, de sobte: bruc, ginesta, conillets, corretjoles i algunes coses més que no sé què són. Pedalava ensumant com un gosset.

Ens sentíem disposades a tot, fins i tot a fer la pujada de la Font dels Caçadors, que no havíem fet mai juntes. Cada cop que la baixàvem pensàvem que l'hauríem de provar, però el meu record era d'una pujada llarguíssima, inacabable, i molt dura. No animava gaire.

Avui, no sé perquè, ens hem atrevit. I hem arribat a dalt de tot com si res!. Bé, potser exagero, però no tenia res a veure amb la pujada terrible que recordava. Diversos trams, amb molta pendent, això sí, però amb una mica de replà entre tram i tram, que ens permetien recuperar-nos i seguir endavant sense parar ni un moment. M'he sentit molt orgullosa de totes dues.

Un cop a l'antic restaurant del Forat del Vent hem agafat el corriol --equivocat-- que porta al portell de Valldaura. He fet que la Maria pugés a pols la bici per una mena de camí inexpugnable, i un cop a dalt hem trobat un grup de nois que pujaven tranquil·lament per un camí planer. En fi, m'agraden les coses complicades (sort que ella sempre està disposada a seguir-me).

L'àrea de descans de Valldaura és una meravella; una explanada des d'on es veu el mar per un cantó i el Vallès per l'altre. Lloc de parada obligatori, per descansar, gaudir del paisatge i menjar una mica.
Ja ha estat bé, perquè ens hem tornat a ficar per una trialera, aquest cop força concurreguda. Les trialeres estan bé per baixar-les. Pujar-les, empenyent la bici, és una altra cosa. Sort que no era gaire llarga.

Després ve el premi. Una part de la carretera de les Aigues, que va resseguint la muntanya, amb Barcelona i el mar mirall a sota. A la cruilla B01/B04/B12 hem agafat aquest darrer, el que fa més pujada, cap al Turó de Sant Cebrià. Una pujada constant, que a la part superior té uns eucaliptus que m'agraden molt, perquè són estranys, a Collserola.

Baixadeta cap a Vista Rica i d'allà, pel ciclostàtic, fins a Sant Medir. La Maria no l'havia baixat mai, el ciclostàtic, i s'ha emocionat i no l'he tornat a veure fins al final de tot. Jo vaig lenta, perquè em fa por, per mi i per la bici, tanta pedra, tanta vibració, tants cops.

De seguida, Sant Medir, que ja és com estar a casa. Hi havia molta aigua, al final de cada baixada, i en una hi havia un noi filmant als que suposadament queien dins l'aigua (no era difícil) o feien el ridícul d'alguna manera, suposo. D'aquí a l'APM. Per sort, nosaltres l'hem passat molt dignament.

Una excursió molt maca; intensa, però que hem pogut fer sense problemes.

Plaça Rotary - Can Borrell -- Can Coll -- Font dels Caçadors (A11-A10) --Portell de Valldaura -- Carretera de les Aigues (B03) -- Turó de Santa Maria / Sant Cebrià -- Vista Rica -- B04 fins a Ciclostàtic -- Sant Medir -- Sant Cugat

24.50 km. 2.15 h.

Com una sola cosa

2011-03-07T16:53:00.000+01:00

8 del matí un dilluns festiu a Barcelona. El dia s'aixecava, i la ciutat semblava una altra, carrers deserts, acabats de netejar només per a nosaltres.
Rambles avall, acompasant el ritme del nostre pedalar, que ens era desconegut. El mar ens esperava. El mar, que sempre és com un regal, en qualsevol estat. Avui era un mar de contenir l'alè, un mar pla, milions d'espurnes brillant sota el sol.
Aire fresc. La sensació de llibertat que produeix l'espai obert, la llum, el sol. Pedalant ràpid cap al Besòs, amb mirades de tant en tant al mar mirall.
Al començament del camí del riu hem intercanviat les bicicletes. La meva bicicleta mixta, pesada (encara més per la quantitat de fang que porta a sobre) per la seva bicicleta de carretera, una bicicleta pensada pels que volen volar.
És difícil descriure la sensació que m'ha produit portar aquesta màquina. Per a mi anar en bicicleta era anar sobre una màquina que et portava; anar més o menys ràpid, mirant el paisatge, formant part del que t'envolta. Muntada en aquesta bicicleta m'he sentit una sola cosa amb ella, com si el cos se m'hagués fos i ja no fóssim una persona i una màquina, sinó una extranya amalgama. Inclinada sobre el manillar, erem només la bicicleta i jo, avançant contra el vent que em xiulava a les orelles i em tallava la cara. Una pedalada i la bicicleta sortia disparada, endavant. Sensació de poder, que m'ha sorprès molt.
Recuperada la meva bicicleta he tornat a ser jo, un cos independent de la màquina. He tornat a mirar al voltant, descobrint el que m'envolta. Diferent. Sorprenent. Requereix un temps i un espai que no tinc. Una voluntat de córrer --és una màquina per córrer-- que tampoc tinc. M'ha agradat molt la sensació que produeix, i m'agradaria repetir-ho, però només en trams curts, com avui. Jo sóc més de pedalar tranquil·lament, mirant al voltant.
En resum, un plaer de sortida, que espero repetir.

Cap al nordest de Collserola

2011-01-16T23:47:00.000+01:00

Diumenge boirós i humit. La temperatura no és gaire baixa, però la sensació és de fred. Sortim a 2/4 de 10 amb una mica de mandra, però segures que no ens penedirem. D'entrada, decidim fer una ruta suau i coneguda, pujant per Can Catà cap al Forat del Vent.
Com que és tard trobem molta gent pel camí. Pels volts de Can Coll grups grans d'homes, alguna dona. Molta humitat.

A Can Codina despunten els primers brots de cereals, una catifa verd tendre. Seguim endavant en direcció Can Catà. El sol, tapat per la boira baixa, s'esforça en travessar-la. Comencem a pujar i en lloc de seguir l'A05 fins a dalt de tot ens desviem per la drecera que porta al paratge de la serra de Can Ferrer. Jo l'havia agafat un cop i recordava que era un corriol molt tranquil i prou còmode. No és molt estret i només té un tram que fa molta pendent --de pujada-- que hem hagut de fer a peu, més que res perquè el terra estava molt humit i relliscàvem.

Va a sortir poc abans de la reixa de Can Ferrer; allà hem tornat a trobar un munt de gent, que augmentava a mesura que ens apropàvem al Forat del Vent. Quan hem arribat a dalt ha estat com un miracle. De sobte s'ha obert el cel i ha desaparegut la boira, que ha quedat enrere. Barcelona es veia neta a sota nostra, amb una lleugera boirina que cobria el mar. Erem bastants que contemplàvem el paisatge.

A partir d'aquí hem decidit canviar la ruta i s'ha acabat la sortida tranquil·la. Hem estudiat el mapa i en lloc d'anar per l'A04 cap a la Serra de Valldaura, el Matamatxos hem girat a l'esquerra, en direcció Besós. El primer tram, que segueix el Passeig de les Aigues per A04, banda de mar, és igual de plaent que el camí cap a la dreta. Una pista planera, que va rodejant la muntanya, amb el sol acabat de néixer. Un cop al Coll de la Ventosa hem passat el pont de fusta i hem deixat la banda asolellada de la muntanya, per passar a l'obaga i humida. Quin canvi!

Per A06 hem començat a baixar cap a Can Cuiàs. Era un camí desconegut que sempre que he pujat des de Barcelona per Torre Baró m'havia cridat l'atenció. Al començament baixa força, el que ens ha fet dir que havíem de trobar de totes totes un camí cap a Sant Cugat, que no volíem tornar enrere. L'A06 enllaça, sense cap trencall, amb l'A07. Hem arribat a un punt que s'ha acabat la pista i hem hagut de baixar per una trialera que feia un pendent molt fort.Un camí entre pins, un bosc net. De seguida hem tornat a trobar la pista, un plaer pedalar per aquell bosc que feia pensar en el bosc de platja, pins aquí i allà, i terra net. Hem arribat a l'Àrea de lleure de Can Cuiàs, amb el Mirador de l'Estrella al final. Un mirador curiós, un lloc obert amb una vista magnífica sobre l'autopista i Ciutat Meridiana. Polígons industrials a un costat, i a l'altre el bosc. Sorprenent.

A partir d'aquí s'ha complicat una mica. Segons el rètol, el camí ens portava al Turó Pelat i la Serra de na Joana, punts prou coneguts, que ens han fet pensar que era massa simple i fàcil. Hem començat a baixar i el camí ens ha portat a un punt sense sortida. Hem tornat enrere i hem acabat al lateral de l'autopista, amb els cotxes venint de cara; impressionava, encara que hi hagués un mur de peces de formigó entre els cotxes i nosaltres. No era un carril bici, era un lateral provisional perquè estan fent obres. L'hem anat seguint. En algun tram es feia molt estret i hem hagut de baixar de la bici; totes dues anàvem avançant, tement, sense dir-ho, que arribaria un punt en el que no podríem seguir endavant.

Però no ha estat així. De sobte hem vist el polígon de la Ferreria, i la nacional 150, prou coneguda, i hem anat a sortir al punt per on creuem la N-150 venint de Santa Maria de Montcada, per entrar al Parc de la riera de Cerdanyola. Hem rigut. Riure d'alleujament, un cop més, no sabíem com, ens n'havíem sortit!

Des d'allà ha estat bufar i fer ampolles; el Parc de la Riera segueix mig tancat, però l'he travessat fins a la meitat. Després ja hem agafat el carril bici de Cerdanyola, que ens ha portat fins a casa.
2.30 h. 30 km.

Les Planes de Vallvidrera i els seus barris

2010-12-12T18:11:00.000+01:00

Gairebé recuperada de la caiguda de dilluns passat, hem sortit una mica sense saber cap a on, en un dia clar, transparent i fred.
Les bicicletes ens han portat cap a Sant Medir. Ens hem anat creuant amb ciclistes i corredors, la majoria en direcció contrària. Un cop a Sant Medir hem decidit pujar cap al Tibidabo, però en lloc d'arribar a Vista Rica pel ciclostatic ens hem sentit prou en forma per pujar per la carretera antiga de Sant Medir, que porta a l'Arrabassada.
Jo feia molt que no hi pujava. La Maria no l'havia pujat mai i no sé si la convenceré per tornar a pujar. El ciclostàtic és divertit, i no fa gaire pendent. En canvi, aquesta pujada és només això, pujada. Fins a Can Puig molt forta, sobretot perquè és molt recta. A partir de Can Puig es suavitza una mica, i comencen els revolts. El darrer tram, fins arribar a l'Arrabassada, és fa dur, sembla que no s'acabi.
Amb tot, hem arribat i hem continuat endavant, en direcció Mirador de la Font Groga i Tibidabo. Un regal, després de l'esforç, pedalar per aquesta carretera, que en aquest tram és gairebé plana i fins i tot fa una mica de baixada. Pocs metres després de girar cap al Tibidabo es troba la drecera que volia agafar.

El primer tram sembla fet per dissuadir els ciclistes, perquè hi ha esglaons i després pedra. S'ha de pujar a peu. Després es converteix en un sender que transcorre per sobre de l'Arrabassada, en algun punt molt estret --no ho recordava tan estret--.

Fins i tot en aquest sender ens hem anat trobant gent, avui semblava que els ciclistes ocupàvem la muntanya sencera. Hem baixat una petita trialera a una velocitat molt digna, la Maria al davant, amb un grup al darrera, que ens trepitjava els talons.

El camí continua per la zona urbana de Les Planes, en direcció Can Cortés, fins a la cruïlla que jo recordava, perquè algun cop havia vingut del Tibidabo per allà.

Hem seguit l'Avinguda Collserola en direcció a Can Cortès i Can Casas, però per un motiu que no recordo, en lloc de seguir per l'Av. Can Cortés ens hem desviat cap a la Via Làctia i ens hem trobat de nou al barri del Rectoret de Les Planes. La Maria volia tornar per on vam anar dilluns, avui que no hi havia perill de relliscar, perquè estava tot ben sec.

Seguint el c/ de la Via Làctia hem tornat a veure, des de darrera, la casa que ens va cridar tant l'atenció l'altre dia, una mena d'Exin castillos, amb tot de torres. Com que estàvem a prop, hem deixat les bicis i hi hem baixat. Ara ja sé que és una casa modernista, construida el 1905 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Estava destinada a ser un sanatori per a tuberculosos, però no es va acabar mai i va quedar abandonada. Malgrat ser un edifici protegit per l'Ajuntament, està en molt mal estat, fa llàstima veure totes les finestres trencades.

Hem continuat la nostra visita pel barri pel c/ de Tots Sants, que ha resultat no tenir sortida, així que hem tornat enrere i hem baixat per l'Ullastre fins a la Pl. de la Tulipa, on ens ha fet il·lusió trobar la parada de l'autobús de barri, el que recorre el carrer Major del barri del Rectoret i al que l'altre dia vam anar seguint l'itinerari.

Avui hem fet el mateix. C/ d'Orellana fins a enllaçar amb el c/Major de Rectoret, que ens porta fins a la part de bosc de La Floresta, a Can Flo. És sorprenent aquest tram, carretera de ciment per un camí de carena solitari, Collserola a la dreta. Després ja arribem a la zona civilitzada, carrers asfaltats, i de seguida, l'escola El Pinar i Can Trabal, a Sant Cugat.

22 km en 2 h., amb els 10 quilòmetres inicials de pujada, i la part següent amb un desnivell molt agradable.

Carretera, pistes de muntanya, zona urbana, trialeres. Bon temps i bona companyia. Què més es pot demanar?

Cercant camins de carena per Collserola

2010-12-08T16:55:00.000+01:00

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.

Per les valls de l'oest. La Rierada

2010-11-13T18:31:00.000+01:00

Feia dies que volia anar amb la Maria a la Rierada. És un paratge que m'agrada molt, tant el salt d'aigua com l'entorn. Pensava que amb els colors de tardor encara estaria millor. Avui semblava el dia adient. Teníem temps, feia bo, el terra estava totalment sec.
Hem sortit a 2/4 de 9, camí de Valldoreix. Carrer de la Guineu amunt, fins al trencall on comença el G12. Hem agafat aire, el G12 cap a la Salut o la Rierada fa un pendent considerable, i sobretot, és un camí llarg, d'aquests que mai acabes de saber quan acabes, les ganes d'arribar a dalt et fan pensar que el final està abans del que realment està. Això sí, és un paisatge obert, de pins i alzines, cel blau amb núvolets allargassats.
El G12 s'acaba en el G01, que cap a la dreta va a l'ermita de la Salut i cap a l'esquerra baixa cap a la Colònia Montserrat i La Rierada. Baixem per aquest camí. La vall d'aquest costat és molt més oberta, pistes còmodes, de terra vermellós. Pins i alzines. Olor a bolets arreu. Baixada considerable, que ens fa pensar, com sempre que he vingut per aquí, en buscar un altre camí per tornar. Arribem a un punt on hem d'escollir entre G05 i G04. Com que aques és el que porta a la Rierada i Can Castellví, seguim endavant. El G05 duu a Ca N'Amigonet, que anem trobant tota l'estona.
Baixant, un camí que puja a l'esquerra indica G09, la Colònia Montserrat, i torna a portar al G01. Nosaltres seguim baixant en direcció a Can Castellví, el grup de cases i restaurant construits a la part baixa de la vall, on passa el torrent de la Rierada.
Estem en el terme municipal de Molins de Rei. Passa la carretera que porta a Molins cap a la dreta i a Vallpineda a l'esquerra, que és el camí de tornada, fins a on jo sé. Cap a Molins de seguida s'agafa un caminoi, sense indicació, que seguint el curs del torrent va a la Rierada. Aquest és el tram que més m'agrada, camí planer, envoltat d'alzines, humit. Hem trobat un arbre carregat de fruit taronges, un caqui que semblava mort, però que havia tingut temps de fer tots els fruits, que s'havien quedat a les branques mortes, sense acabar de madurar.

Hem arribat al salt d'aigua, en un entorn vestit de tardor, amb el terra encatifat de fulles groguenques. Baixava menys aigua que en les altres ocasions; la temperatura era tan bona, malgrat la humitat, que ens hem quedat a esmorzar i tot.
Per tornar hem estudiat el plànol, amb un noi que arribava en aquell moment i que buscava com anar al Papiol. Veient que era possible hem pensat que era una bona opció, fer la volta per l'oest, en lloc de tornar cap a La Floresta i Les Planes, que jo coneixia i recordava amb unes pujades bastant terribles.
Continuant uns metres el camí per on veníem, que no és cap pista numerada, hem arribat al G06, que cap a l'esquerra porta a Sant Bartomeu de la Quadra i cap a la dreta al Papiol i les Escletxes. Una pista variada, que va rodejant el Coll de n'Amigonet, amb alguna que altra pujada forta, però en general força agradable.
La pista ens ha portat fins a les Escletxes i el Papiol, terreny conegut, des d'on hem tornat a Sant Cugat pel G10, direcció Can Domènec i Can Barba.

25 km, 3 hores justes.

Festa del Cel des del Pont del Petroli

2010-10-01T20:26:00.001+02:00

Quarts de 4 de la tarda. Reprenc els vells costums i agafo la bicicleta per tornar cap a casa. Fent una concessió a la meva lesió, en lloc de tornar per la muntanya decideixo tornar seguint els rius Besós i Ripoll, que ja començo a conéixer com el palmell de la mà.

El matí ennuvolat ha deixat pas a un dia net, amb un cel una mica entrenyinat i un airet suau que feia agradable anar pedalant. 10 quikòmetres fins al fòrum, una mica més fins a Sant Adrià, on havia d'agafar el camí del riu. M'ha fet pena deixar el mar i he continuat una mica més, fins al pont del petroli de Badalona. Allà m'he embadalit contemplant com una autèntica premier l'entrenament dels avions de la Festa del Cel del cap de setmana. Pujaven i baixaven, feien giragonses que semblaven impossibles, deixant anar fum de colors. Ens els miràvem amb cara de nens, i quan semblava que era impossible que remuntessin i ho feien ens miràvem amb un somriure d'alleujament.

De tornada he decidit provar una cosa nova, i així, un cop acabat el carril bici del Besós a Can Zam, en lloc de pujar pel carril bici que va fins a Montcada he seguit pel costat del riu, camí de terra i pedres.

He arribat al pont de Montcada, el que es creua per baixar pel riu; no he vist cap lloc per pujar-hi, així que he continuat endavant, pensant que en algun lloc podria pujar. Una mica més amunt, obres. Una passera sobre el riu, relacionada amb obres de l'AVE, que he aprofitat per creuar. He anat a parar a Santa Maria de Montcada, sota uns ponts per on passava l'autopista, suposo. He tingut sort perquè he vist, cap a l'esquerra, l'església, que passem quan anem de Cerdanyola al Besós, així que m'he dirigit cap allà, per trobar el camí de la Riera de Sant Cugat. Ha estat fàcil.

El camí de terra que seguia el riu continuava. Un altre dia, en lloc d'entretenir-me seguint fins a Badalona i mirant avions, el seguiré una mica més, a veure a on va.

Seguint el curs del Ripoll

2010-09-19T22:14:00.000+02:00

Busco noves rutes per aquest curs. M'agrada sortir a inspeccionar, trobar els millors camins i després poder portar les meves amigues. A més, només anant sola puc parar-me on vull i quan vull i fer fotos de tot allò que em crida l'atenció.
Avui he decidit que continuaria Ripoll amunt, a veure com era el camí. Em semblava mentida que hi hagués tan a prop un camí més o menys planer que es pogués seguir durant quilòmetres i quilòmetres.
He sortit a 2/4 de 9, un matí resplendent, amb una llum que enlluernava. Direcció Cerdanyola, arribo al Parc de la Riera en un moment. Molt fang per creuar les passeres, he hagut de baixar de la bici cada cop, perquè em quedava enganxada. Això sí, la pluja d'aquests dies ha fet que la riera baixés amb molta aigua, on es reflectien els plàtans que l'envolten.
Avui he provat una nova manera d'arribar a Santa Maria de Montcada. Un cop passada la hípica i el pont sota el tren, he creuat la N-150 i en lloc de seguir-la fins a l'Av. de la Terra Nostra, m'he ficat pel primer carrer, el c/Vallès. Quan es creua amb el carrer peatonal l'he agafat i ja m'ha portat fins a l'estació, sense haver de pujar per la nacional.
Al parc de la font Pudenta, en lloc d'anar cap al Besós, he girat a l'esquerra per trobar el Ripoll. Com l'altre dia, he creuat el pont per sobre i ja he agafat el carril bici que el va seguint per la dreta. Amunt, amunt, he passat Ripollet, i he continuat en direcció Sabadell.

Estava sorpresa. Em semblava mentida que entre les fàbriques i polígons diversos hi hagués aquells camins, aquells cingles i arbredes, i acompanyant-me sempre, el riu.
He passat per molts llocs nous. El camí està molt ben senyalitzat, i saps en tot moment on ets. Ripollet, Barberà, Sabadell. Les ciutats no es veien, eren només noms en els rètols. El camí del riu havia estat jalonat de molins, en alguna època, dels que encara quedaven restes, encara que no funcionaven.
Quan portava 17 km des de Sant Cugat --uns 6 o 7 del camí del riu-- he trobat un rètol que indicava "camí del castell". Era una caminet que s'endinsava amunt en el cingle, un bosc humit, encara ple de rosada, que s'anava evaporant, donant-li un aspecte tot fantasmagòric. L'he seguit, he arribat al "Castell de Barberà", una gran casona envoltada d'una valla. Com que el camí continuava l'he seguit, i finalment he tornat a parar al riu, un parell de quilòmetres enrere.
He continuat endavant, entrant al Parc Fluvial del Ripoll. És un entorn similar al que havia fet, una mica més cuidat, potser. El camí segueix el riu per un i altre costat, de tant en tant s'ha de creuar, seguint les indicacions.

Passada la zona de la bassa de Sant Oleguer --un entorn de pesca lliure, una zona de gimnàstica, amb bancs, i un pont de disseny modern de seguida s'arriba al pont de la Salut de Sabadell. Allà he parat, perquè ja indicava que només quedaven 2 km fins als FFGC i 1 a l'Eix Macià. Portava 26 quilòmetres i no tenia un interés especial en ficar-me per Sabadell.
La tornada ha estat ràpida. Com que ja havia fet les fotos i coneixia el camí, he anat tirant i en poc més d'una hora estava a Sant Cugat.

Fotos a Picasa

Senders del Vallès natural: pels rius Ripoll i Besós

2010-09-12T01:18:00.000+02:00

A poc a poc vaig descobrint els camins al voltant dels rius. Els recorreguts milloren, conec millor les possibilitats. Ahir vaig averiguar que per anar de Cerdanyola a Montcada, per agafar el Besós, no calia anar per la C-58. Avui encara he anat més enllà, i he trobat que ni tant sols calia fer un tram de N-150, sinó que es podia anar per dins del que jo pensava que era Montcada i ara sé que és Santa Maria de Montcada.

Ja vaig explicar fa uns dies que per anar a Montcada, per agafar el Besós, no calia travessar Cerdanyola, que es podia fer pel parc de la Riera i des d'allà, anar al polígon de la Ferreria travessant la N-150 i la C-58. Ahir vaig descobrir, al final del parc de la Riera, el següent rètol:

Seguint-lo, vaig trobar un camí nou per anar cap al Ripoll-Besós, que m'evitava creuar la C-58 i el polígon de la Ferreria. Travessant la riera per sobre la passera dels plàtans se segueix un camí que passa per una hípica. Després, a l'esquerra, s'ha de passar per sota el pont del tren i de seguida arriba la N-150. S'ha de seguir cap a la dreta durant uns 200 m., fins al semàfor, i allà es travessa per entrar a Santa Maria de Montcada per l'Av. Terra Nostra.

L'Av. Terra Nostra, un carrer de cases baixes, molt agradable, arriba fins al carrer de la Riera de Sant Cugat i al Parc de la Font Pudenta de Santa Maria, des d'on es pot anar cap al riu Ripoll o seguir la carretera fins a l'Av. de la Ribera de Montcada, que porta al Parc Fluvial del Besós.

Sí al Parc de la Font Pudenta es gira a l'esquerra, en lloc de seguir pel carrer de la Riera, es travessa el pont sobre el riu Ripoll, i es pot seguir al llarg del riu, fins a Sant Llorenç Savall, a 34 km, o almenys això és el que diu el rètol.

Ahir jo vaig anar fins a Ripollet, seguint el riu, per un camí que transcorre al costat dels horts. Al costat del riu, si més no a aquesta alçada, hi ha molts horts petits, que contrasten amb les fàbriques i indústries que segueixen el riu.

Uns quilòmetres més enllà s'arriba a Ripollet. Jo vaig parar en una plaça molt arreglada -la plaça de l'ajuntament-, i un pont que creuava el riu. Allí vaig seure a prendre una Coca-cola, gaudint de la tarda, i planejant el recorregut per un altre dia.

De Sant Cugat a Premià pel Besós

2010-09-10T12:46:00.001+02:00

Després de les pujades d'ahir, avui tocava fer un recorregut pla. He sortit a 3/4 de 9 en direcció Cerdanyola, pel carril bici meravellós. Avui, en lloc de creuar la ciutat, he baixat pel Parc Tecnològic per agafar el parc de la Riera, molt més agradable.

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a la sortida del 12 de setembre 2010]

Creuant-lo tot, s'arriba a la rotonda per agafar la carretera en direcció a Ripollet / Montcada. D'anada no té gaire problema, agafar-la, és un tram curt de carretera. De seguida apareix la desviació cap al polígon de la Ferreria, que he travessat sencer, per l'Avinguda de la Ferreria. A diferència del diumenge que vam fer-ho, avui hi havia força trànsit, però no molestava.
Quan s'acaba l'avinguda, s'arriba a una benzinera, que es deixa a l'esquerra, per seguir la llera del riu Ripoll, que en aquest punt està totalment sec. Es va seguint el camí del riu, fins arribar a Montcada. De seguida apareixen les primeres indicacions que ja porten al Besós. Es passa per sota un pont, se segueix arran de les primeres cases de Montcada fins que s'ha de girar a la dreta, per agafar l'Avinguda de la Ribera, que ja va seguint el Besós cap al mar.

Pocs metres més enllà hi ha la indicació de creuar el riu Besós, si es vol seguir pel Parc Fluvial fins al mar. I llavors ja està, uns 8 quilòmetres de baixada, fins a la platja de Sant Adrià. De fet, són 12 de Sant Cugat al Besós, i 9 fins al mar.

A partir d'aquí, terreny conegut. Passar les xemeneies de Sant Adrià, el passeig abans del port de Badalona, que es pot fer per la costa o per la carretera, el port de Badalona i amunt fins a Montgat. Arribant a Montgat torno a mirar els quilòmetres. 29 fins a la torre de guaita, on comença el tram que teòricament no es pot fer en bicicleta. Com que era un dia de cada dia el vaig fer --jo i cent persones més, semblava la rambla ciclista, allò--.

Aquest tram és curt, un quilòmetre. Després ve la part més maca, arran de mar, amb les passeres de fusta que surten del passeig. Es passen els diversos pobles: Ocata, el Masnou, i finalment, Premià. El camí segueix fins a Vilassar, però jo havia quedat allà i ja vaig parar.

La tornada, igual, però amb una mica més de pujada, especialment el carril bici entre Cerdanyola i Sant Cugat, que té un parell de pujades no gaire fortes, però amb el cansament acumulat semblen terribles.

Total: 72 km, 4 hores.

Carenejant Collserola

2010-09-08T20:09:00.000+02:00

Forat del Vent (Can Ferrer)

Encara que soni malament, produeix un cert plaer que tothom estigui treballant i a l'escola i estar de vacances. Avui era el primer dia que tenia tot el matí per a mi, i quan he pujat la persiana he vist que a sobre el cel m'havia regalat un dia preciós. Què més volia? Mentre esmorzava he estat estudiant el plànol de Collserola. He decidit intentar el que vull fer sempre: creuar Collserola de nord a sud.

Matamatxos

Amb la fresca del matí, que m'ha fet dubtar si anava correctament vestida, amb tirants i pantalons curts, m'he dirigit cap a Can Coll, pels turons de Can Castelló (A09). Així començava amb una bona pujada; de fet, no recordava que fessin tanta pujada, des d'aquest costat. Això sí, el camí éra preciós, terra vermellós, cel blavíssim entre els arbres de verds diversos. I ni un ànima.

Des de Can Coll m'he dirigit per Can Codina i Can Catà cap al Forat del Vent (A05). Després de Can Lloses comencen les tres dreceres cap a la Serra de'n Ferrer i el Forat del Vent, que no són pistes, pel que sé, sinó trialeres. He deixat les dues primeres, però a la tercera he caigut en la temptació. El rètol indicava "Paratge de Can Ferrer", així que he pensat que ja anava bé. D'entrada semblava una pista com les altres, però de seguida ha aparegut la trialera i he hagut de baixar de la bici i començar a empényer. Per sort, no ha estat gaire tros i a sobre he descobert que realment era una drecera, que sortia a meitat del camí que va des de la carretera de Cerdanyola a Can Ferrer. M'he estalviat la pujada des de Can Lloses --bé, és un dir, l'he canviat per una altra, però més curta--.

Can Ferrer. 12 km des de Sant Cugat. Per a mi aquest és el Forat del Vent, el punt des d'on es veu Barcelona i el Vallès. La vista avui era impressionant, amb el cel net pel vent i la pluja d'ahir. El mar brillava, emmarcat en uns cúmulus (he estat estudiant els diferents tipus de núvols i crec que eren aquests) que s'extenien per tot l'horitzó. Des d'aquí es pot baixar a Barcelona o continuar cap al Turó d'en Fotjà i el Portell de Valldaura per A04. De seguida arriba el punt que es pot escollir seguir per la carretera de Cerdanyola o agafar el Matamatxos. Odio anar per la carretera; a més, havia d'aconseguir pujar el Matamatxos fins a dalt de tot seguit, així que he pujat per aquí. Evidentment, no ho he aconseguit. Crec que sempre em paro al mateix punt, sempre acabo relliscant. Em té mania, aquesta pujada.

Un cop a dalt, recuperat l'alè i contemplada la vista, he seguit pel caminoi que porta al restaurant Casa Juaco. Avui, en lloc de deixar el camí allà i seguir per la carretera, o baixar per A10 cap a Can Coll, com faig habitualment, he continuat per les trialeres diverses fins al Portell de Valldaura. No recordava la sensació que tinc sempre d'anar malament, la gent sempre baixa per les trialeres, mai puja. Dec ser l'única ximple que es dedica a empényer la bici per camins impossibles. Això sí, m'ho passo bé, fent l'indio.

Pujant al Turó d'en Fotjà

He esmorzat a l'àrea de descans de Valldaura, una zona amb bancs i una vista magnífica sobre Barcelona i el Vallès, amb el Turó de Valldaura a un costat. Allà comença el Passeig de les Aigues (B03), uns quants quilòmetres de luxe, un passeig gairebé pla, amb Barcelona als peus. S'acaba massa ràpid, a la cruïlla on s'ha d'escollir anar cap al Turó de la Magarola i Cerdanyola (B01), baixar cap a Barcelona enllaçant amb l'Arrabassada, dues pistes la mar d'agradables, o pujar al Turó de Santa Maria, per un pendent que després dels quilòmetres que portava semblava molt fort. Evidentment, l'he agafat. En primer lloc, perquè sóc una mica masoca, i en segon lloc, perquè m'agrada molt, i és curt. És un dels pocs llocs a Collserola on he trobat eucaliptus, que m'agraden tant.

El turó de Santa Maria arriba a Vista Rica. La meva idea era continuar cap al Tibidabo, per seguir el meu recorregut per la carena de Collserola, però la veritat és que començava a estar cansada. Portava 18 km gairebé pujant sempre, i les meves cames es queixaven. A més, des del Tibidabo no sé ben bé com tornar a casa d'una manera cómoda. Així que he decidit tornar per Sant Medir.

Des de Vista Rica es pot agafar la carretera de l'Arrabassada, agafar el camí-passeig B04 per baixar a Sant Medir per la mina de Sant Medir o la trialera de la Reserva de la Font Groga o anar fins a Can Puig baixant per una pista bastant digna, que s'agafa al costat sud de Vista Rica, un cop passats els edifics. Aquesta pista sempre em desconcerta, perquè penso que és molt llarga, que segur que m'he perdut; finalment, però, sempre arribo a la font d'en Sert, que està gairebé tocant a Can Puig. Els darrers cops que hi havia passat l'estaven arreglant. L'han deixat molt bé, i fins i tot han posat una taula tota rústega, com es pot veure a la foto.

Font d'en Sert

Des d'allà a casa ja no costa gaire. De Can Puig a Sant Medir, i d'allà a Sant Cugat, tot baixada. He arribat poc després de les 12, contenta de l'excursió, encara que no he descobert gaire camins nous.

28 km. 3 hores.

En busca del Besòs

2010-08-02T22:26:00.010+02:00

Feia temps que volíem trobar el Besòs des de Sant Cugat. Sabíem que es podia, però no teníem gaire clar com s'hi anava. Finalment, animades per les explicacions d'uns i altres -i la inestimable ajuda de Google Maps-, aquest diumenge ens hi vam animar.

Vam sortir preparades per a totes les eventualitats, disposades a perdre'ns i passar mil i una aventures. Però ja se sap que quan esperes una cosa aquesta no passa mai. Va ser una sortida d'aquelles que a vegades volem fer, tranquil·la, suau, si no tenim en compte que vam fer més de 50 km.

A les 8 del matí ens vam dirigir a Cerdanyola, pel nou carril-bici, que és una meravella. Arribant a Cerdanyola ja teníem dues opcions, creuar el poble per dins, o rodejar-lo, baixant per l'Av. Guiera cap a la riera. Vam triar aquesta segona opció. És un plaer aquest camí, amb el poble a un costat i la falda de Collserola a l'altre, amb el parc de la riera.

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a les sortides del mes de setembre 2010]

Quan s'acaba Cerdanyola vam arribar al punt conflictiu: el punt on confluiexen la n-150 i l'autopista c-58. Havíem de passar entre aquestes carreteres, cap al polígon de la Ferreria. Teníem clar que anàvem de Cerdanyola a Montcada, així que ens vam fixar bé en els rètols i de seguida vam veure un que indicava La Ferreria. El polígon es travessa per l'avinguda de la ferreria, no té pèrdua, fins que s'arriba a una benzinera, al final de l'avinguda. Enllaça amb el carrer del Progrès, que segueix el riu Ripoll. A l'altra banda del riu, Montcada. Vam seguir el riu --el que havia estat riu, perquè en aquests moments, si més no en aquest punt, no hi havia ni una gota d'aigua-- cap a l'esquerra, fins a trobar un punt per on creuar i agafar l'Avinguda de la Ribera, ja en el Besòs. En aquest punt enllaça amb l'Eix del riu Ripoll, que segueix el curs del riu al llarg dels seus 40 km, i arriba a Sant Llorenç Savall, on neix.

A partir d'aquí, tot va ser senzill. Vam travessar el Besòs, per baixar amb el riu a la dreta. Un passeig molt agradable, amb arbres i el riu a sota. Un cop passat Montcada es baixa per anar pel costat del riu, el carril-bici del Parc Fluvial del Besòs.

A 2/4 de 10 estàvem a Sant Adrià, poc més de 20 quilòmetres i cap dificultat. Com que esperàvem haver trigat més, vam decidir continuar una mica més i anar fins a Badalona, per banyar-nos allà. La platja ja estava força plena. L'aigua, netíssima, com un mirall. Vam esmorzar i ens vam banyar. A 1/4 d'11 vam emprendre el camí de tornada, desfent el camí, per acabar de conèixe'l.

La tornada va ser ràpida, perquè la Maria va decidir que ens havíem de donar una mica de canya. Vam tenir algun que altre ensurt, caient totes dues, sense conseqüències greus; era per donar-li una mica d'emoció a la sortida, que havia estat tan tranquil·la.

A 3/4 de 12 arribàvem a Sant Cugat, satisfetes de la nostra excursió, i pensant que a partir d'ara per anar a la platja ja no calia agafar el tren, que era molt més ràpid i còmode anar per aquest camí. Això sí, sense nens, perquè el tram de carretera, encara que sigui curt, és perillós i només es pot fer en dies sense gens de trànsit.

Més fotos

Primer bany de la temporada

2010-06-20T13:39:00.005+02:00

6.30 a l'estació de Sant Cugat. Contra tots els pronòstics de mal averany, feia un dia radiant. Fresquet, això sí. Jersei i pantaló pel genoll, que feien estrany pensar que una estona més tard ens havíem de banyar. Perquè aquesta era la intenció de la sortida matutina. Anar a la platja quan encara no hi hagués gent, perquè així la sensació d'estrenar la temporada encara seria millor.

A l'estació de Barcelona rèiem com ximples, perquè hem sortit del tren, amb les nostres bicis, envoltades d'adolescents que tornaven de marxa. Com deia la Maria, semblava un joc d'aquells de buscar els elements que estan fora de lloc --que érem nosaltres, evidentment--.

El camí cap a Montgat ja l'he explicat altres cops. Ara, mai l'havia fet tan aviat, amb el sol acabat de sortir, encara fent l'ullet des de l'aigua, marcant un camí cap a l'horitzó. Poca gent; ciclistes com nosaltres, corredors, gent caminant, gaudint de l'inici del dia. Hem anat avançant a un ritme tranquil, i a quarts de 10 estàvem a la platja de Montgat. Mar mirall, transparent. Hem esmorzat i ens hem ficat a l'aigua, després de fer alguns escarafalls. Estava molt bona --segons els meus paràmetres, que molts no compartiríeu, suposo--. He estat nedant una estona i després ens hem eixugat i cap a casa.

Com que anàvem bé de temps, hem parat a la Barceloneta a fer un tallat, assegudes en una terrassa, contemplant la gent que passava. Hem pensat que ens hi podríem passar el dia, comentant el què vèiem. Sensació plaent de relax.

Tornant cap a cas, ens hem hagut de parar una estona al Passeig Colom a mirar les 10.000 Harleys que passaven avui, a quina més espectacular.

Bicicleta i lectura

2010-05-01T15:13:00.019+02:00

Al matí havia sortit a córrer, així que la sortida en bicicleta havia de ser una cosa relaxant i plaent. I que hi ha més relaxant que una excursió pel costat del mar, dinant en un raconet solitari d'una platja, l'esquena recolzada contra una roca escalfada pel sol, i després passar una bona estona llegint? Doncs això és el que vaig fer ahir.
Durant el matí el temps m'havia fet patir una mica; havia trobat al·licients a fer l'excursió encara que estigués núvol, però fer-la plovent ja no tenia gaire gràcia. Els déus, però, van ser benèvols, i cap a les 3, hora de sortir, feia un dia preciós.

Gorra, ulleres de sol i moltes ganes de veure el mar. Rambles avall i pel Passeig Colom, ple a vessar de turistes sense pressa. El Passeig Joan de Borbó encara estava més ple, havies d'anar amb compte. Per sort, un cop al Passeig marítim, tot i que hi havia també molta gent, s'hi podia circular bé, sobretot si anaves pel carril-bici.

El mar, una mica mogut. Diferents tons de verd i blau. Molta gent a la platja, semblava que hagués arribat l'estiu. Arribant al Fòrum em va sorprendre veure tot d'atraccions. Una nòria gegant, cadiretes voladores i tot de mecanismes que giraven, pujaven i baixaven. La Feria de Abril, vaig pensar, i vaig evitar passar per dins, perquè tenia una mica de pressa.

Xemeneies de Sant Adrià. 10 quilòmetres. 30 minuts. Em va fer gràcia comprovar que en bicicleta trigo exactament la meitat que quan vaig corrent. Les xemeneies, si no et fixes en la part de sota, són molt elegants, estirant-se cap al cel; ahir, a més, segons com les miraves, tenien un to rosat. M'agraden.

Badalona. Les platges, pleníssimes. Davant del Passeig estaven muntant el dimoni per la festa de la Cremada de l dimoni, acte culminant de la Festa Major de la ciutat. No n'havia sentit a parlar mai, però justament ahir al matí un amic badaloní, en dir-li que aniria en bici per la costa, m'ho havia explicat. Colors vius contra el cel i el mar. Un dimoni simpàtic, amb banyes de banyista de platja.

Després de Badalona, de seguida arriben les platges de Montgat. Uns trams de camp obert, plens de sots, i la platja. Vaig anar fins a la cala on havia dinat al febrer amb una mica de por. Hi havia tanta gent per totes bandes que estava segura que allà també n'hi hauria. Però no, vaig estar de sort. Tenia tot el racó per a mi. 56 minuts per arribar-hi, 18.30 kilòmetres.

Vaig buscar un lloc còmode per instal·lar-m'hi, una pedra que semblava posada a posta per recolzar l'esquena. Dinar. Una amanida que semblava molt més bona que quan me la posen al plat, una poma i un plàtan. De tant en tant deixava de menjar per mirar com trencaven les onades contra les roques, aixecant un ventall d'escuma.

Després de dinar, vaig fer unes quantes fotos i vaig treure el llibre que havia trobat al matí, que tenia molt bona pinta, Astrid y Veronika. Vaig començar a llegir. Un llibre plaent, un llibre que es fixa en els detalls petits, els colors i olors del món. A 1/4 de 6 vaig pensar que havia de fer un pensament, havia de tornar. A poc a poc vaig desfer el camí. En un xiringuito de la platja vaig parar a prendre un cafè.

A 2/4 de 7 arribava a la Plaça Catalunya, a les 7 a casa, relaxada i feliç.

Al Turó de la Magarola per Sant Medir

2010-03-26T19:25:00.009+01:00

Avui no he anat a treballar i durant el matí he anat fent coses pensant que després de dinar, un cop tot estigués enllestit, sortiria a gaudir del dia ventós i net.

No tenia gaire clar on anar; el que sabia és que volia mirar els quilòmetres que hi havia fins on corro al matí, així que he agafat el camí cap a Can Borrell. Un cop hi he arribat, he continuat cap a Sant Medir, perquè encara no hi havia anat, des de la nevada.

He anat pedalant tranquil·lament. Es nota, l'entrenament de córrer, ja no em quedo sense alè tan ràpid. Anava mirant els arbres caiguts. Moltíssims. Impressiona, el poder destructor de la natura. He hagut d'esquivar tres màquines que treballaven talant arbres i recollint troncs; fan només una primera neteja, per deixar el pas lliure i treure tots els arbres que poden suposar un perill. I és que hi ha encara arbres a mig caure, i de tant en tant sentia branques que queien, sobretot avui, amb la ventada que bufava, en alguns trams.

Un cop passat Sant Medir he continuat cap a la Font Groga. He intentat seguir el camí de la marató, que no és una pista de bicicleta, però al tercer arbre que he hagut de saltar ho he deixat estar. Per un cop, el sentit comú s'ha imposat --ja en vaig tenir prou, la setmana passada.

He tornat enrere i he començat a pujar per la pista B10, que només havia fet de baixada i que pensava que seria molt dura. És una pista semiurbana, passa per dintre l'Urbanització de la Mina de Sant Medir, però el camí no està asfaltat. Després de gairebé 2 km. s'arriba a la pista plana --B04-- que porta per un costat a Vista Rica i per l'altra cap a la carretera de Cerdanyola.

He girat a l'esquerra, cap a la carretera de Cerdanyola i el Turó de la Magarola. He pensat que avui era un dia ideal per pujar-hi, que hi hauria molt bona vista. Com que sempre he fet aquest camí de tornada, pensava que era pla, i no ho és tant, però fa un pendent lleuger. De seguida s'arriba a la cruïlla que va cap a Barcelona, Cerdanyola i el Turó de la Magarola.

He començat a pujar a peu --les bicicletes tenen prohibit el pas-- cap al Turó. És un sender preciós, envoltat de matolls plens de flors. L'últim tram fa més pujada, entre arbres, i de seguida s'arriba al mirador. És un observatori d'aus, i des d'allà es veu tot Barcelona i la plana del Vallès, flanquejada per Montserrat a un costat i Sant Llorenç a l'esquerra. Avui l'atmòsfera estava tan neta que donava la sensació que mirava un quadre, on hi havia dibuixats tots els camps i les casetes.

He tornat a baixar i he continuat cap a la carretera de Cerdanyola. No recordava a on havia d'anar a parar, però segur que no on he sortit. A dalt de tot de la carretera de Cerdanyola, on comença la pista forestal del Pas del Rei, que sempre que he baixat per allà m'he mirat. Mai havia anat per aquell tram de pista.

He baixat la carretera fins a Can Cerdà. He agafat la pista del restaurant i en lloc de pujar cap a la font dels caçadors he baixat cap a Can Coll i d'allà a Sant Cugat pels turons de Can Coll o Can Castelló, a sobre de la masia de Can Coll. Una gran diferència entre aquesta banda de bosc i la de la vall de Sant Medir. Per aquest costat hi havia molts menys arbres caiguts.

Cursa d'obstacles cap a La Rierada

2010-03-20T14:09:00.007+01:00

Amb tantes pluges i neus semblava que havia passat molt temps des de la darrera sortida en bici com déu mana. Avui semblava el dia indicat. Bona temperatura, terreny sec, per fi!, i una mica núvol per protegir-me del sol de març, que em fa mal als ulls --potser si portés ulleres no me'n faria--.

He sortit a 3/4 de 8, en direcció Valldoreix. Volia tornar a anar a la Rierada, en el terme de Molins de Rei. Només hi havia anat un cop, i per tornar vam fer coses tan estranyes i irrepetibles que pensava buscar un camí alternatiu, més normal, per portar la gent amb seny, que vol anar en bicicleta, no fer expedicions suïcides.

Quan he arribat al punt on comença la pista G12 --pujant pel carrer de la Guineu de Valldoreix-- m'ha alegrat veure que el camí tornava a tenir una pinta decent, si més no llis i sec. Ara, el pendent continuava sent igual. He començat a pujar, pensant que el terreny llis i sec reduïa força l'esforç. Això sí, he arribat a la cruïlla on pots anar a La Rierada o a l'ermita de la Salut esbufegant i vermella com un tomàquet.

Fins aquest punt només havia trobat un parell de pins caiguts, que he pogut esquivar sense problemes. A partir d'aquest punt han començat a augmentar, si més no en direcció La Rierada, que és el camí que he agafat --G01--. De moment, però, podia anar endavant. Aquest primer tram de G01 és agradable, una baixada suau, fins a la següent cruïlla amb G04, en direcció Can Castellví / La Rierada.

Recordava que havia d'agafar aquesta pista, que està tancada amb una cadena, perquè Can Castellví és una propietat particular. Ja m'ha costat passar la cadena, perquè hi havia mitja alzina a sobre i quedava poc espai per passar. He començat a baixar --és una pista molt maca i fa baixada tota l'estona --, però de seguida he trobat els que netegen el bosc, que talaven els arbres caiguts. M'han dit que el camí fins a Can Castellví estava impracticable, ple d'arbres caiguts un darrere l'altre.

He tornat enrere i he continuat per la pista G01, en direcció Colònia Montserrat / Vallpineda. Sabia que això em portaria, d'alguna manera, a la carretera de Vallvidrera, a l'alçada de La Floresta, més o menys. La pista pujava una mica fins arribar a un petit cim urbanitzat, amb una vista impressionant --si no hagués hagut boira--. A dalt de tot, un gran dipòsit d'aigua, on he parat a esmorzar i on he tingut un petit entrebanc amb la tanca, que he desmuntat sense voler.

He continuat avançat per terreny urbà, però pocs metres més enllà he trobat un rètol que indicava G09 - Can Castellví i he pensat que provaria d'arribar-hi per aquí. El carrer que baixava es deia Puigmal, i feia honor al seu nom. L'he hagut de baixar a peu, intentant no rodolar amb la bicicleta, perquè per algun motiu estava ple de pedres.

A baix de tot començava una pista, que es tornava a internar al bosc. No tenia gaire clar si anava bé, però l'he seguida; llavors he vist que el que m'havia dit el llenyataire a la part de dalt era cert. El camí era bastant impracticable. Fent gala de la meva insensatesa habitual, he començat a avançar. 20 arbres després m'he sentit incapaç de tornar enrere i he pensat que havia de seguir, fos com fos, que ja arribaria al final en algun moment. Hi ha hagut algun punt que he pensat que no superaria, però per sort he trobat sempre un foradet per passar i he arribat a Can Castellví.

La zona de Can Castellví espatlla una mica la muntanya. Construccions sense ordre ni concert, gossos que intentaven menjar-me (almenys és la sensació que m'ha donat amb un que se m'ha tirat a sobre). Aquest cop, però, ja sabia on anava, així que quan he arribat a la carretera he girat a la dreta. Poc després, he agafat un sender que indicava una font. Pocs metres endavant he pensat que m'havia equivocat, que la pista cap al Salt d'Aigua era una pista, no un corriol, però com que anava seguint el curs de l'aigua, he continuat.

He tornat a trobar arbres. El tercer cop que he hagut d'aixecar la bici he dit prou, l'he lligat a una branca i he continuat a peu. Per demostrar que la llei de Murphy existeix, només quedava un altre arbre, i a partir d'allà el camí fins al Salt d'Aigua s'ha convertit en un passeig bucòlic, al costat de la riera, flanquejat per arbres plens de flors.

Finalment he arribat al salt d'aigua de la Rierada. Un entorn tan impressionant com l'altra vegada. És un lloc per anar-hi cap a l'estiu, a berenar. Com que patia una mica per la bicicleta --m'ha semblat que trigava moltíssim, en arribar-hi-- he tornat ràpid. Ara venia la part interessant. Havia de trobar un camí de tornada que no m'obligués a fer
de mico salta-arbres de nou.

He estudiat el plànol. Si tornava per on havia vingut i passava Can Castellví de llarg em dirigiria a Vallpineda, que aparentment acabava a la carretera de Vallvidrera. El que el meu plànol no indicava era el grau de desnivell des de Can Castellví a la part de dalt de Vallpineda. De fet no sé quin era, però devia ser molt. Com que he descartat els diversos camins que sortien de la carretera, perquè ja era tard i no volia tornar a enfrontar-me als arbres, he pujat la muntanya en línia recta per la carretera. Si més no, és la sensació que m'ha donat. La veritat és que he fet un parell de trams a peu, m'he sentit incapaç de fer-ho en bicicleta.

Un cop a dalt --després de dos o tres falsos cims-- només ha quedat baixar. No sé si tot era Vallpineda, i un carrer llarguíssim, l'Av. Verge de Montserrat, que m'ha portat fins a la carretera de Vallvidrera. M'he sentit feliç; fos on fos, era un terreny conegut. He vist que estava una mica abans de La Floresta, així que he agafat la carretera i de seguida he arribat a Sant Cugat, pensant que potser aquest tampoc és el camí adient per portar la meva filla i les meves amigues. Hauré de seguir buscant, un altre dia.

20 km., 2.45 h.

Al Turó de l'ermità

2010-03-05T21:48:00.007+01:00

Divendres de nou. Al llarg del matí he anat seguint el cel, que semblava jugar amb mi i em feia pensar que em quedaria sense bici. Però al final s'ha aclarit i a l'hora de plegar ja era blau i net. Avui he recuperat els bons costums de pujar muntanyes i sortint de la feina he agafat el metro fins a Mundet. Encara que la temperatura era bona, per la Ronda feia un aire fresquet, que em feia agrair el tallavents.

Per la Ronda fins a la Carretera Alta de Roquetes, que he seguit uns metres fins a l'accés a Collserola, en direcció Can Masdeu. M'agrada molt l'inici del camí, fins passat l'hospital de Sant Llàtzer; un bosc amable, amb pendent suau. Després comença la pujada forta, i el terreny que envolta la pista ja no té arbres que distreguin, i que facin ombra a l'estiu. Recordo el primer cop que vaig pujar-hi, que pensava que m'ofegava. Ara ja pujo fins al Coll de la Ventosa d'una tirada, força bé.

Al Coll de la Ventosa hi ha opcions diverses. Jo he creuat la carretera i m'he dirigit cap a Can Ferrer, per la pista de dalt. Barcelona a l'esquerra, amb el mar blau fosc. Al fons, les xemeneies de Sant Adrià, que tant m'agraden. Estan netejant el bosc, tallant els pins caiguts. Tot feia olor a fusta tallada, una de les millors olors del món.

Amunt, amunt, pel Matamatxos. Avui m'he proposat arribar a dalt d'una tirada, però ha arribat un moment, just abans de girar, que la bici s'ha negat a continuar --o les meves cames han estat incapaces de fer-la avançar--. He parat, he recuperat l'alè, una mica enrabiada, i he tornat a pujar a la bici. He estat temptada de baixar i tornar a pujar, però he pensat que un altre dia ho aconseguiré, que no passava res.

Un cop a dalt, en lloc de sortir a Casa Juaco, com sempre, m'he ficat en una minitrialera que m'ha deixat una mica més enllà. Opcions diverses, però he decidit baixar cap a la Font dels Caçadors. Avui, però, no sé perquè, a la cruilla amb el camí cap a Can Catà, en lloc d'anar a la font dels caçadors he tirat cap a Can Catà, fins que he arribat a la tanca del parc. És una tanca que no tanca gaire, perquè pots passar tranquil·lament pel costat.

Mai havia fet aquest camí. Com la part de baix del bosc de Can Catà, és una meravella, net i ben cuidat. No se sentia res, tret dels ocells diversos, que intentava identificar: mallarenga, pinsà, cucut, pardal? Ni idea. Una pista amb pendents suaus, inicialment, un bosc amb arbres vells i arbustos joves. De sobte, un rètol que indicava "Turó de l'ermità" i assenyalava una petita elevació a l'esquerra. He lligat la bici al pal i he començat a pujar, a veure on vivia l'ermità. Un corriol anava pujant, entre matolls i molsa. Ocells. Temperatura agradable. Sol entre els arbres. I a dalt de tot he contingut l'alè. He anat girant sobre mi mateixa. Es veia tot, 360º de vista, des del mar al Montseny, amb un polsim de neu al cim, la serra de Marina, Sant Llorenç, Montserrat. La plana del Vallès.
He tornat a baixar i he continuat, feliç amb la descoberta. A partir d'allà comença la baixada forta, alguns pendents molt forts, que algun dia intentaré pujar. Arriba a l'entrada de Can Catà. He obert la tanca amb una mica de por, però ningú m'ha dit res.

A Can Coll he decidit tornar pels turons de Can Castelló, per on feia molt que no passava. A banda d'algun tram de pendent més forta, m'agrada molt, aquest camí, amb el terra vermellós i els arbres tan verds.

A les 6 arribava a Sant Cugat, gairebé 2 hores de bicicleta, i 19 quilòmetres.

De Barcelona a Premià

2010-02-26T21:53:00.015+01:00

A 1/4 de 4 sortia de la Biblioteca, emocionada com si anés a fer una cosa molt especial. I és que després de tants dies de pluja, fang i fred, aquest dia de primavera era un regal, i s'havia de gaudir, anant cap al mar.

El Passeig Marítim estava força ple, gent de tot tipus, fent les activitats més diverses: caminar, córrer, bicicletes, skates, patins. Però hi havia lloc per tots, i jo he pogut anar avançant a bon ritme. De fet, quan he sortit he posat el plat gran i el pinyó més petit --3/7 --, i així he anat durant els 52 kilòmetres que ha durat l'excursió. Així tinc les cames ara, que em fan mal per totes bandes.

A partir del Fòrum la gent desapareix; algun ciclista de tant en tant, però són pocs, i així tens la sensació que el camí és una mica teu. A Badalona he fet la pasarel·la sobre el mar, que m'agrada molt. Després he seguit endavant, fins a Montgat.

Quan hi he arribat eren ja les 4, i he decidit buscar un lloc per dinar. He trobat, abans d'arribar al passeig, un raconet tranquil, el que hi ha a la foto. Sorra gruixuda i neta, roques lluents sota el sol, les onades que trencaven amb força, aixecant núvols d'escuma. Llum i el blau del mar, que entrava pels ulls i s'estenia per tot el cos, deixant una sensació de benestar.

Després de menjar la fruita i ficar els peus dins l'aigua --i mullar-me els pantalons-- he continuat endavant. No havia pensat fins on arribaria, volia anar tirant. No sabia com estaria el camí, el darrer cop estava tallat. Però aquest cop l'he pogut fer tot seguit. Fins i tot m'he permès el luxe de fer el passeig de Montgat en bicicleta, encara que està prohibit. Però no hi havia ningú, i jo anava a poc a poc, per si em deien alguna cosa.

A l'estiu, el tram entre Montgat nord i el Masnou estava tallat i vaig haver d'anar per la carretera. Ara ja l'han arreglat, amb uns ponts de fusta que m'han agradat molt. Després del Masnou, Ocata, i he seguit endavant. Comença el circuit esportiu, dos o tres quilòmetres amb espais per fer exercicis, de tant en tant àrees d'esbarjo i descans, arbres que estan creixent, bancs per descansar. Així fins a Premià. Els darrers quilòmetres han estat durs. Ja estava cansada, i el vent en contra bufava amb força.

Hi he arribat a les 5, i he decidit que ja era hora de tornar. La tornada ha sigut més ràpida. 1.30 hores, de fet he trigat el mateix, però la sensació ha estat d'anar més ràpid. La llum començava a baixar, el mar brillava, i el vent a favor m'ajudava a avançar.

He arribat a Catalunya a 2/4 de 7, cansada i satisfeta, saturada de llum i aire.

52 km. 2.45 hores de bicicleta.

Les fonts de Can Catà

2010-02-07T22:44:00.004+01:00

Sortida de diumenge, relaxada i poc exigent, molt agradable. Un dia preciós, temperatura perfecta --una mica de fred que refrescava la cara i feia agrair el tallavents, però no tant com perquè resultés molest.

A quarts de 10 sortíem la Cèlia, la Maria i jo sense una idea clara d'on anar. Elles cap ni una, jo, que les guiava, tampoc en tenia gaire. He recordat, de sobte, que era primer diumenge de mes, el que volia dir que el bosc de Can Catà estaria obert, així que podríem entrar-hi "legalment". A més, com que la Maria no hi havia estat mai, em feia il·lusió ensenyar-li.

El pas per sobre la riera de Can Borrell ja està obert, per fi, el que és d'agrair, perquè la pujadeta alternativa és antipàtica, encara que ara ja la pugem tranquil·lament. Semblava que anàvem a l'inrevès, avui. Ens creuàvem amb molta gent, però tots anaven en direcció contrària. A l'àrea de lleure de Can Coll hem agafat el camí cap a Can Codina. Els camps sembrats es veuen encatifats de verd, un verd tendre. En algun tram, el terra estava molt humit i fangós, un fang que s'enganxava a les rodes i dificultava el pedalar.

Can Catà, com pensava, estava obert. No hi havia ningú. Sembla increïble que aquell bosc tan impressionant pertanyés a algú, que una família pogués tenir davant de casa un bosc autèntic. Això sí, l'arreglaven i se'n cuidaven; bona mostra són els dos paratges de les fonts, amb els bancs, les taules de pedra, i fins i tot l'amfiteatre de la Font Nova.

A la Font Nova ens hem estat una bona estona, esmorzant i fent fotos. A més, jo no recordava haver-la vist mai amb el sol filtrant-se entre els arbres immensos, i valia la pena estar-se una estona, gaudint de l'entorn.

De tornada hem volgut provar un camí nou --anar a la serra de Na Joana--. El camí que hi portava ja no semblava gaire adequat --una petita trialera-- però ens hem convençut que la podríem seguir. La pujada i el tram pla estaven bé, però la baixada relliscava molt, i hem caigut les tres. El millor ha estat que la baixada ha acabat a 100 m. d'on havíem començat a pujar, al costat de Can Catà de nou, així que hem deixat córrer la prova i ens hem dirigit cap al Parc de la Riera de Cerdanyola, camí conegut i segur.

L'altre dia havíem vist que el carril-bici que va de Sant Cugat a Cerdanyola estava força avançat i hem volgut provar-lo. Abans, però, hem hagut de fer alguna infracció, perquè per algun motiu que desconec --la meva tossuderia estúpida-- acabem sempre dins una bòbila que no té sortida, abans d'agafar la carretera. Les altres vegades vam tenir sort i vam trobar algú que ens va obrir la reixa, però avui no hi havia ningú. Seguint la reixa que tancava la propietat, que s'acaba a sobre de la riera, hem vist que anant amb molt de compte podíem passar a l'altra banda, i això hem fet. Llàstima que quan estàvem fent aquests malabarismes s'ha obert la porta de l'altra banda i ha sortit un senyor que ens ha mirat molt malament. Sort que no ens ha dit res, encara que no semblàvem gaire perilloses.

El carril-bici fins a Sant Cugat està força acabat, quan estigui obert del tot --quan treguin els ferros, tubs, eines i obstacles diversos que hi ha ara-- anirà molt bé.

Total: 2.30 d'excursió, 22 quilòmetres.

Pedalant pel Parc fluvial del Besòs

2010-01-29T22:14:00.006+01:00

Divendres. La bicicleta m'esperava. Com que aquest matí havia sortit a córrer --el meu nou esport-- m'ha fet mandra posar-me a pujar muntanyes. A més, feia molt que no veia el mar, i l'enyorava. He pensat que era molt afortunada. Tinc al meu abast muntanyes d'una mida raonable, i quilòmetres de mar, que puc anar seguint fins a cansar-me. Avui he descobert que també tinc un riu, que puc vorejar durant bastants quilòmetres.

Rambles avall, fins al mar. Bufava un vent fred, suau, que m'ha fet agrair el polar i el paravents que portava. A la platja de Nova Icària m'he parat a dinar, un entrepà i dues mandarines. Tot té millor gust, si el paisatge acompanya. Feia bona mar, les onades arribaven cansades, al trencall, com si no tinguessin forces.

He continuat endavant, cap al Fòrum. Quan he arribat al Besòs he decidit que en lloc de continuar cap a Badalona, avui faria un nou recorregut, que fa temps que volia provar. He agafat el camí que voreja el riu, que han arreglat convertint-lo en un gran parc: el Parc Fluvial del Besòs. 9 quilòmetres de carril bici --o camí per córrer, patinar o passejar -- i grans extensions de gespa per jugar, estirar-se a llegir o fer un picnic.

Si no paraves atenció al que hi havia més enllà del Parc, podies pensar que estaves a qualsevol lloc idílic, --si no et fixaves molt en l'aigua del riu--. Força gent, de totes les edats i races. Matrimonis grans passejant tranquil·lament, grups de nois i nens jugant a futbol. Adolescents estirats a la gespa, fent d'adolescents. Molta gent fent esport --bicicleta, footing, patins.

Després de 7 quilòmetres de carril bici, començava una pista de terra, primer, i força còdols, després. 3 quilòmetres més. A la meva esquerra havia deixat la fàbrica Asland, no sabia ben bé on era. Com que portava just 20 quilòmetres i eren més de les 5 de la tarda he parat, i he aprofitat que passaven dos nois en bicicleta, que també paraven, per preguntar-los si quedava molt per arribar a algun lloc. M'han explicat que si continuava --un bon tros-- arribaria a Mollet, Martorelles, Granollers. També, en algun punt més endavant, podia enllaçar amb el riu Ripoll, i anar fins a Ripollet. Ells anaven cap a Mollet, però he pensat que no era gaire assenyat, seguir-los, se'm faria molt tard. Així que he tornat enrere, un altre dia ho provaré.

Mirant el mapa, després, he vist que teòricament, si segueixo el Ripoll, a més d'arribar a Ripollet arribo al Parc de la Riera de Cerdanyola. Amb temps podria fer una ruta circular, des de Sant Cugat a Barcelona per Cerdanyola i a l'inrevès.

La tornada ha estat més ràpida, i això que he hagut de parar un munt de vegades a fer fotos, perquè la llum del capvespre era preciosa. A més, ha sortit la lluna sobre el mar, i avui hi ha lluna plena, una lluna plena especial, la més gran de tot l'any, perquè és la vegada que està més a prop de la terra.

Al Puig Madrona per camins gelats

2010-01-10T23:56:00.006+01:00

He obert els ulls i m'ha semblat que feia sol. Ahir a la nit havia pensat que si feia bo pujaria al Puig Madrona, el cim que hi ha entre Valldoreix i el Papiol, em venia molt de gust. En principi havia d'anar-hi sola, però la Cèlia m'ha volgut acompanyar, així que a 3/4 de 10 hem sortit, ben abrigades. El termòmetre només marcava 1º, havien tirat sal pels carrers del poble, perquè la gent no rellisqués amb el gel.

Els primers quatre quilòmetres són urbans, i es fa força ràpids. A partir de l'escola Ferran i Clua, quan s'agafa el carrer de la Guineu amunt, comença la pujada. La pista que surt a mig camí del carrer estava tancada per una valla, que prohibia el pas, i m'ha costat una mica convèncer a la Cèlia que el rètol de la policia local que impedia el pas no anava per nosaltres. És difícil ensenyar que s'han de respectar les normes, però encara més que aprenguin que a vegades les normes es poden saltar, que no passa res.

La pista que puja cap a l'ermita de La Salut és preciosa --i fa unes pujades llarguíssimes, sembla que no s'acabin mai--. Montserrat i Sant Llorenç es retallaven nítids contra el cel, el món semblava nou, acabat d'estrenar. Al començament hem trobat poca gent --un senyor tallant llenya, dos o tres persones passejant gossos-- però quan hem arribat a La Salut allò semblaven les Rambles. Força ciclistes, i un grup gran d'excursionistes de mitjana edat, molt animats, tots ben equipats amb els bastons de caminar. Això sí, cap mare amb la seva filla; com a molt, algun pare amb els nens. Em fa molta il·lusió, que la Cèlia vulgui sortir amb mi.

A l'ermita hem parat una estona, per esmorzar i recuperar forces. Des d'allà es veu perfectament la torre de vigilància del Puig Madrona, i la Cèlia no es creia que haguéssim de pujar fins allà.
Hem continuat endavant. De seguida després de l'ermita hi ha el trencall --pista a l'esquerra tancada amb una cadena-- que puja cap al Puig Madrona, i no ho indica. La primera pujada impressiona, després té trams més forts que altres. En conjunt, però, és bastant fort, el tros que queda fins al cim. De fet, hem fet trams a peu i trams en bici.

No recordava que la vista fos tan impressionant, quan s'arriba a dalt. Potser el dia que havia pujat no feia un cel tan net, ni una llum tan transparent. No portàvem ni dos minuts allà quan ha començat a aparèixer gent, ciclistes diversos que, tot s'ha de dir, pujaven muntats en la bici fins a dalt. Algun dia ho aconseguirem, nosaltres.

Després de fer fotos, mirar el paisatge i recuperar-nos una mica ens hem abrigat bé --ens havíem desabrigat per pujar -- i hem començat la baixada, que és molt més curta, perquè no es torna a La Salut, sinó que es baixa directament a Can Montmany.

A les 12 arribàvem a casa, 18 km, poc més de 2 hores de bicicleta, intensa, això sí.

Pujant i baixant al Forat del Vent

2010-01-08T22:50:00.004+01:00

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.

El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.

A Sant Cugat travessant jardins encantats

2009-12-19T21:33:00.007+01:00

Dia radiant. Fred i net. No sé perquè, aquests dies em fan pensar en el nadal. No sé si us heu fixat, però el dia de nadal sempre és així.

Avui treballava i he portat la bicicleta per tornar cap a casa, ja que ahir no vaig poder fer-ho. Ben embolicada --polar i anorak, buff polar, guants--, he començat a pedalar des de la biblioteca, per agafar el tren des de Provença. El trànsit al centre de Barcelona era força tranquil, i era agradable, passejar-hi. Amb els Ferrocarrils he anat fins a la Plaça del Tibidabo, i des d'allà, Avinguda del Tibidabo amunt. No hi havia boira, ni contaminació. El mar s'estenia, blavíssim, sota el cel net.

Poc després de travessar, entre els revolts de l'avinguda, es troba el Parc de la Font del Racó. L'altre dia vaig passar-hi sense entrar. Avui, com que anava tranquil·la, sense pressa, disposada a gaudir de la sortida, hi he entrat. Una petita meravella, caminets de sauló, arbres antics i immensos, bancs i una font, d'on rajava aigua fresca i bona --si més no no deia el contrari.
Després de donar unes quantes voltes pel parc, mirant els arbres, he continuat carretera amunt. Llavors he descobert que tenia una sortida a la plaça del Dr. Andreu, on em portava el camí. M'hauria estalviat la darrera pujada, que fa força pendent.

Després de la plaça, on val la pena parar-se, perquè les vistes són impressionants --aquí es troba el emblemàtic Mirablau-- segueix un tram de carretera fins al Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig de les Aigues. He parat a recuperar l'alè a la font de les maduixeres, una altra font amb aigua potable, en el meu camí cap a Sant Cugat.

Pedalar pel Passeig de les Aigues és un plaer; llàstima que el trencall cap al Tibidabo arriba molt ràpid, i comença la pujada per la pista forestal dels Jardins del Viver de Can Borni; sobretot els primers metres fan força pujada. Després, un cop es passa per sobre de les vies del funicular es més agradable.

Quan he arribat a la font de Can Borni he parat, un cop més, a beure aigua. He vist, sorpresa, que la porta dels Jardins estava oberta. No havia passat mai dins l'horari d'obertura. Hi he entrat. A poc a poc, empenyent la bici, perquè havia de mirar tots els rètols dels arbres i plantes. Un autèntic jardí botànic, que ha millorat el meu coneixement d'arbres i plantes. Només sentia algun que altre ocell, l'aigua, que degotava lentament. Aquí he trobat el primer gel del camí, el que un amic m'havia advertit que trobaria. L'herba s'havia convertit en petits glaçons; com que no feia sol, el fred era considerable.

Després d'estudiar tots i cadascun dels arbres he continuat fins a la carretera del Tibidabo. Avui havia decidit fer el camí habitual, però a l'inrevés. Des d'allà m'he dirigit a Vista Rica. En lloc d'agafar la pista que porta a Sant Medir he agafat el corriol cap als turons de Santa Maria i Sant Cebrià i el Portell de Valldaura. Color de tardor. Olor d'hivern. Mai havia fet aquest camí en aquest sentit. Molt agradable, i molt fred, perquè baixava tota l'estona i començava a bufar un aire glaçat.

Havia pensat anar fins a la serra d'en Ferrer, i baixar per Can Lloses i Can Catà fins a Can Coll, però començava a estar glaçada, així que a Casa Juaco, on comença la baixada cap a la Font dels caçadors i Can Cerdà, he començat a baixar. Ni un ànima. Acostumada als divendres, que sempre hi ha gent, avui feia fins i tot una mica d'angunia, anar tota l'estona sola.

Arribant a Can Coll hi ha un trencall que indica Can Borrell / Flor de Maig. Conec el camí, és un corriol que s'ha de fer a peu, alguns trams, que porta directament al començament del camí a Can Borrell. Només l'he fet de baixada, però he pensat que no seria tan terrible, fer-lo de pujada, així que l'he agafat. No era gaire llarg, però el terra estava glaçat, i les pedres relliscaven una mica. Això sí, m'he recuperat una mica del fred que havia passat baixant.

El camí fins a Can Borrell l'he fet en un moment; tenia ganes d'arribar a casa. Des de Can Borrell al Pi del Xandri he trobat molta gebra als marges; entre que la llum baixava i el gebre la sensació de fred s'aguditzava. Però ja arribava, i el color del capvespre compensava el fred i el cansament.

25 quilòmetres, 3 hores força tranquil·les.

Senders al voltant del Tibidabo

2009-12-11T21:44:00.009+01:00

3 de la tarda a la sortida del metro de Mundet. Tres hores per davant per passejar-me per Collserola. Avui tenia aquesta intenció: passejar-me, amb la meva càmera, fotografiant arbres i flors, tot el tranquil que es pot anar sobre una bicicleta.

Havia pensat tornar a creuar Collserola, de nord a sud, començant, avui, per les Llars Mundet. Aquest cop no m'he equivocat de camí, he seguit el Velòdrom i he començat a pujar pel camí en ziga-zaga, flanquejat per xiprers i avets. Són arbres poc habituals a Collserola, per això m'han cridat l'atenció.

No sé quants revolts són, però m'he parat a molts d'ells, perquè les rodes relliscaven, amb la sorra. La darrera pujada, igual que l'altra vegada, l'he feta mig caminant. He de practicar més, per poder-la fer seguida, perquè és forta, però no és la pitjor que m'he trobat.

Barcelona estava cobert per una lleugera boirina; el cel sobre el mar, travessat per un llarg núvol que devia ser polució o boirina. M'agraden les tardes d'aquesta època, la llum dóna a la muntanya uns tons especials.

Avui, quan he arribat a la cruïlla dels turons i Carretera de Cerdanyola i Passeig de les Aigues, he decidit tornar a fer la pujada del Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. És una pujada forta, però el camí és preciós, i té uns arbres que no he vist enlloc més. Per anar al Turó de Sant Cebrià s'ha d'agafar un trencall a la dreta, un sender tapissat de pinassa, que és un plaer recórrer. Llàstima que sigui curt.

Després s'ha de tornar enrere, en direcció Turó de la Font Groga. És curiós, aquest turó. Es tracta d'una lleugera elevació del terreny, com una illa d'arbres rodejada d'un sender. No deu fer més de 4 o 5 metres, aquesta illa, i el sender l'envolta. He hagut de retrocedir de nou i ja he agafat el corriol que baixa fins a Vista Rica. He descobert que la meva pràctica en trialeres ha donat el seu fruit, perquè el primer cop que vaig baixar aquest corriol vaig fer-ho a peu, i avui he pogut baixar-lo tot sobre la bici, pensant, en algun moment, que cauria de cap.

Havia pensat anar fins al Tibidabo, i després ja veuria què faria. Els meus plans han estat modificats per un rètol d'aquests que em tempten. Enfilant la carretera del Tibidabo, a la dreta, he descobert un corriol amb un rètol que deia: Coll de la Vinassa /Serra d'en Cardona / Turó del Puig. Tenia una lleugera idea que tot això estava a l'altra banda del Tibidabo, així que, contra tots els meus bons propòsits d'anar per pistes conegudes, l'he agafat. Per un cop, no m'he hagut de penedir. He hagut de fer algun tram a peu, però en general l'he fet sobre la bici. Anava seguint l'Arrabassada, uns quants metres per sobre. Un corriol estret, però fàcil de fer, i molt maco.

He anat seguint les diverses indicacions, escollint una mica a l'atzar entre els diferents camins. Finalment he agafat el camí a Les Planes, pensant que des d'allà podria anar a Sant Cugat. Pel camí he trobat un rètol que indicava Can Potosi 1852. M'ha cridat l'atenció, m'ha recordat que el meu pare me n'havia parlat, que abans era Aaron House, i he anat a mirar-la. Una mica frustrant, perquè hi havia una gran porta i no es veia gairebé res. He pujat per una reixa i he pogut fer una foto de la torre. Això sí, la vista des d'allà era impressionant.

He deixat la casa enrere i he seguit cap a Les Planes. A la Plaça del Transvaal hi ha una cruïlla, que porta a Can Cortès i l'Arrabassada, al Tibidabo pel Coll de la Vinassa i al Centre d'Informació de Collserola. He agafat el C02, que porta al Tibidabo i al Centre d'Informació. La llum del sol estava molt baixa, i conferia un to daurat a tot el que tocava. He agafat el camí al Tibidabo, de nou, però veient-lo a l'altra banda de la muntanya, força lluny, i tenint en compte que eren les 5, he pensat que no tindria temps d'arribar-hi, així que he girat cua i m'he dirigit, baixant, al Centre d'Informació del Parc.

Mai havia fet aquests camins. M'han agradat molt. Ara, pujar-los deu ser dur. Quan he arribat a la carretera de Vallvidrera he continuat endavant, sense tenir gaire clar on pararia. A 2/4 passat estava arribant a La Floresta, i he començat a pedalar amb totes les meves forces, perquè la llum baixava molt ràpid i no portava llum. Per sort, he arribat a Sant Cugat a temps, abans que es fes fosc del tot. Això sí, les meves cames se n'han ressentit, del tram final.

Gairebé 3 hores de camí, 23 quilòmetres.

A la font d'en Sert per Sant Medir

2009-12-08T15:55:00.010+01:00

Aquest matí hem sortit amb la Maria i la Cèlia a una hora molt decent, gairebé 3/4 de 10. Començava a haver gent, però encara se circulava bé. Temperatura suau, que presagiava una excursió agradable.

Avui les volia portar a la Font d'en Sert, que m'havia ensenyat un dia la Neus i que jo havia tornat a trobar un divendres, tornant de la feina. Havia pensat que podíem fer una ruta circular, amb Sant Medir com a punt de partida.

Mentre pedalàvem cap a Sant Medir anàvem mirant el paisatge; és un plaer, el bosc, en aquesta època. Això sí, havíem d'anar amb compte --tota l'excursió-- amb els ciclistes que no tenen cap interès en mirar el paisatge i baixen com bojos, emportant-se tothom per davant. Fa ràbia.

Abans de Sant Medir, a l'esplanada que porta a Can Gener, ens hem desviat; no hi havíem anat mai, per allà, i jo crec que és més ràpid. Pendent més fort, però molt més curt. A més, ja surts després de Sant Medir, just al trencall que s'ha d'agafar per anar a la Reserva de la Font Groga (Urb. Sant Medir / Carretera Cerdanyola).

Hi ha dues opcions, per pujar-hi. Anar per la urbanització de Sant Medir, camí asfaltat, amb unes pujades terrorífiques, o agafar el camí de la marató, que comença poc després del trencall, tancat amb una cadena. Aquest segon és el que agafa tothom, i és per on torno jo de Barcelona, els 3 quilòmetres de pista.

Com ja he comentat algun cop, és un camí que no fa un pendent gaire fort, va fent ziga-zagues, però que en algun tram té moltes pedres i pot ser incòmode. Això sí, és preciós. Avui he constatat que és molt millor pujant que baixant, més descansat.

He descobert el punt on m'equivoco baixant; sempre agafo un camí amb un pendent més fort, i moltes més pedres. Crec que el proper cop ja sabré fer-ho bé. Quan hem arribat a dalt de tot --la Cèlia maleint-me, perquè no li agraden els camins amb pedres-- ens hem trobat força gent. El tram fins a Vista Rica és un passeig agradable, pràcticament pla. La vista és impressionant, amb la plana del Vallès, Sant Llorenç i Montserrat. A més, avui feia un dia clar i es veia tot molt bé.

A Vista Rica hi havia moltíssims cotxes. Allà hem agafat el camí que jo creia que portava a la font d'en Sert, la pista que baixa a la dreta de l'edifici, tancada amb una cadena. No té cap indicació ni número, però, curiosament, és força còmoda i ampla.

Hem començat a baixar. En algun tram fa més baixada, i encara hi ha restes de les obres que han fet per restaurar el camí, que havia quedat malmès per les pluges de l'hivern passat. És una zona molt humida, amb arbres de ribera, en lloc dels pins i les alzines habituals, que també hi són.

Hi ha hagut un moment que he pensat que ens havíem equivocat de camí, perquè no recordava que hi hagués cap pujada, i de sobte ens hem trobat una que ens ha sorprès tant que no l'hem pogut pujar amb la bici. De seguida, però, hem baixat i hem arribat al paratge de la font.

Ens ha sorprès; estan fent obres, netejant-lo, i es veia una mica brut. Ara, si t'oblidaves del material de les obres, el lloc és preciós, adient per anar a berenar o esmorzar, a la primavera o a l'estiu. Ara potser és una mica massa humit.

Des d'allà surt un caminoi que porta a sota de Can Puig. Des d'allà, baixada forta a Sant Medir i cap a casa.

20 km. 2 hores de bicicleta tranquil·la.

Pels voltants del Portell de Valldaura

2009-12-04T20:34:00.008+01:00

Divendres de nou. Avui he sortit abans de treballar, a 3/4 de 3 ja estava a l'estació de Mundet, disposada a fer una bona excursió, sense perdre'm ni provar camins estranys. Per increïble que pugui semblar, ho he aconseguit.

M'havia proposat trobar la font dels Caçadors, que està indicada des de punts diversos, i no la trobo mai. He agafat la ruta més llarga, per fer quilòmetres. La Carretera Alta de Roquetes puja suau fins a Torre Baró. Avui no he dubtat, he deixat per un altre dia els temptadors trencalls cap als turons de'n Segarra, de Roquetes i Blau i he seguit la pista que va al Passeig de les Aigües, segons el rètol. La veritat és que la he tornat a trobar per casualitat, seguint un camí que puja a l'esquerra, amb un rètol que indica Prohibit el pas, en lloc de continuar cap al barri de Roquetes.

Ja la vaig agafar l'altre dia. És una pista que va carenejant a mitja alçada per la vessant oest de la muntanya, preciosa. Tardor per tot arreu. I ni un ànima. Es noten els quatre dies de festa. La pista arriba al pont sobre Can Rius, el pont que passa per sobre de la carretera d'Horta, igual que el de Valldaura, més endavant.

Jo he creuat el pont i he continuat endavant, en direcció Forat del Vent / Portell de Valldaura. El primer tram d'aquesta pista A04 segueix sent força agradable, amb alguna pujada, fins al punt del Forat del Vent. Es nota el canvi de vessant, el costat de mar és menys feréstec i no tan humit.

S'arriba a una cruïlla. En forta pujada, el Matamatxos, que porta al Portell de Valldaura pel Turó d'en Fotjà. També es pot optar per baixar per A14 cap a Can Catà o agafar la carretera d'Horta en direcció Cerdanyola. He decidit provar si aconseguia pujar el Matamatxos sense parar. He començat bé, força animada. Com sempre, ha arribat un punt que la roda m'ha relliscat i m'he hagut de parar. Avui, però, he pogut continuar de seguida i he arribat al final molt satisfeta.

Aquesta pista porta fins a Casa Juaco. Des d'allà surt un corriol d'aquests que teòricament no he d'agafar, que porta al Portell de Valldaura; he recordat el tram de carretera que hi ha fins al pont de Valldaura i he pensat que el corriol no seria gaire terrible --no més, si més no, que altres que he superat--. I així ha estat; algun tram a peu, però la major part sobre la bici, i he arribat al pont de Valldaura, a sobre la carretera d'Horta a Cerdanyola. En aquest punt canvia de vessant i comença a baixar cap a Cerdanyola. És on es troba el rètol de fusta del Forat del Vent.

Com que el meu objectiu era anar a la Font dels Caçadors, i el trencall que volia agafar està carretera avall, he començat a baixar. Poc després del Mirador de Cerdanyola hi ha el restaurant Can Valldaura. Allà he vist, també, una indicació a la Font dels Caçadors, i he decidit seguir-la. Algun tram de forta baixada i un camí preciós, encatifat de fulles daurades, amb molsa a totes les pedres.

El final ha estat una mica frustrant. He arribat a la seu del club dels Caçadors, que es passa venint de Can Cerdà. No he sabut què més fer, per trobar la font. A més, en aquest punt la cadena de la bici ha decidit espatllar-se, i he hagut de barallar-me una estona amb ella, pensant que s'havia tornat a torçar. No girava, ja em veia tornant a peu. Però amb paciència s'ha tornat a posar bé i he pogut continuar.

Era aviat. 2/4 de 5. No volia tornar, encara, així que, posats a pujar, he decidit tornar enrere pujant la pista de la font dels Caçadors, que és una del més terribles que conec, perquè a banda del desnivell, és llarguíssima. He tornat a arribar al quilòmetre 8 de la carretera d'Horta --l'antic bar del Forat del Vent-- cansada, però satisfeta.

En aquest punt, com que no volia tornar pel mateix camí, he agafat la carretera cap al pont de Valldaura. Allà, en lloc de seguir per la carretera cap a Cerdanyola, he agafat la pista que baixa a l'esquerra del pont, en direcció Passeig de les Aigues / Arrabassada. No l'havia agafat mai. Va baixant, molt agradable, passant pel Centre d'Acollida d'Animals de l'Arrabassada, fins a desembocar a la carretera. Allà no he tingut més remei que començar a pujar; per sort, el desnivell no és gaire fort, encara que les meves cames ja començaven a fer figa.

A Vista Rica he agafat la pista de la Reserva de la Font Groga. Baixant pel camí que surt a l'esquerra, tancat amb una cadena, arribaria a Sant Medir. Avui he mirat quina distància tenia, aquesta baixada, perquè sempre em sembla llarga, i és que és molt cansada. Són 3 quilòmetres fins a l'ermita. 3 quilòmetres d'esquivar pedres i sots, baixant amb el cul aixecat del seient per controlar millor la bici. A més, començava a estar gelada.

De Sant Medir a casa és un moment --un moment de 20 minuts-- perquè és un camí molt conegut, tot baixada. El darrer tram l'he fet a poc a poc, mirant el cel; el sol es ponia, i els núvols que el vent esfilagarsava anaven canviant continuament de color. Hi ha hagut una estona que tot era rosat. Si no hagués estat pel fred, m'hi hauria quedat fins que es fes fosc.

A 2/4 de 6 he arribat a Sant Cugat. 28 quilòmetres. Més de 2.30 h. Crec que ha estat una de les sortides amb més desnivell. Això sí, per pistes adequades, sense proves estranyes.

De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Can Masdeu

2009-11-27T19:05:00.005+01:00

Avui m'havia proposat comportar-me i no deixar-me temptar per cap camí llaminer. He començat bé; a 2/4 de 4 estava a la sortida del metro de Mundet, preparada per començar a pedalar.

Havia pensat tornar a fer el camí que havia fet un dissabte de setembre, sortint de treballar. He anat pel lateral de la ronda fins al Camí antic de Sant Llàtzer, que porta a la Carretera Alta de Roquetes. Uns metres més enllà, davant la Clínica Stauros, comença la pista que porta al Coll de la Ventosa.

El començament es fa bé. De seguida s'arriba a Can Masdeu, la casa okupa, on fan activitats i tallers, i a l'Hospital de Sant Llatzer. A partir d'aquest punt comença la pujada forta, en un terreny bastant erm. Recordava la calor que havia passat al setembre. Avui, en canvi, feia més aviat fresca, el cel tapat, amb prou feines es veia el mar.

Quan em faltava poc per arribar al Coll de la Ventosa, un cop superades les dues pujades fortes, he vist un rètol que indicava un corriol a la dreta. Deia "Font de Santa Eulàlia". No m'he n'he pogut estar. Les fonts tenen un no sé què que m'atreu. He pensat que si es posava difícil tornaria enrere. Però no; era un corriol molt decent, sense gaire pendent, i de seguida s'arribava a la zona de la font, un lloc amb bancs per anar a fer berenars i dinars.

He tornat enrere i he continuat cap a dalt. Al pàrquing del Coll de la Ventosa es poden agafar camins diversos. Jo he agafat el que hi ha a l'altra banda de la carretera, la pista que pujant porta a la Serra d'en Fotjà i al Forat del Vent. Poc abans d'arribar al Matamatxos he parat un moment. Hi havia tres homes parlant, i un m'ha dit una cosa que m'ha fet gràcia. "A tu et conec", em diu. "T'he vist altres dies per aquí, veritat?". Com que no és gaire habitual trobar dones, es deuen fixar més. A més, sóc l'única persona que es para a fer fotos, i m'ho ha comentat.

M'han explicat que anaven a baixar per una trialera que no era difícil, i que era un camí molt maco. M'hi he apuntat, pensant que així, si em passava alguna cosa, per un cop tindria qui m'ajudés. Hi havia un dels tres que semblava força expert. Els altres dos, si fa no fa com jo.

La trialera començava allà mateix, un corriol que baixava a la dreta. La setmana passada m'hi vaig fixar, perquè hi havia un grup gran que baixaven per allà. No era com les que jo conec. No tenia gaires arrels ni pedres ni forats. M'han col·locat al mig, i he anat baixant darrera d'ells. Era l'única que anava fent crits; no ho podia evitar, en alguns moments m'ha semblat que sortia volant. De tota manera, en cap moment he pensat que hi hagués perill.

Hem anat a sortir a l'A05, una mica més amunt de Can Lloses. Els homes se'n tornaven cap a Barcelona, així que ens hem separat allà; no sé perquè, tots els homes se senten obligats a donar-me consells i dir-me que vagi amb compte.

Queia la tarda. El camí fins a Can Coll es fa ràpid --encara recordo el primer cop que vaig fer la pujada forta, abans de Can Codina, que em va semblar impossible--. Ara la trobo una mica antipàtica, però es fa bé. A l'alçada de Can Codina m'he hagut de parar a mirar els camps; acabats de llaurar, tenien aquell color vermellòs de la terra remoguda. Hi havia una mica de sol, llum de capvespre. Les fotos no poden reproduir les colors i la tranquilitat de la tarda (tranquilitat absoluta, no passava ni un ànima).

Arribant a Can Coll, com que era aviat, he decidit que en lloc de tornar per la carretera i Can Borrell, pujaria pels Turons de Can Coll, que diumenge no em van semblar tan terribles com el primer cop que els vaig fer. Tenen una pujada molt forta, però la resta es pot anar fent bé. A més, aquella banda de muntanya, amb els pins i el terra vermellós, és preciós.

He arribat a 2/4 de 6 a Sant Cugat. 2 hores bastant intenses, 22 km.

A Sant Cugat per la ruta del tramvia blau

2009-11-20T19:36:00.005+01:00

Avui he tornat a intentar arribar al Passeig de les Aigues des de Barcelona, després de l'intent fallit de la setmana passada. Aquest cop m'havia informat bé. Podia arribar-hi tranquil·lament pujant per l'Avinguda del Tibidabo. A més, quan he sortit dels ferrocarrils, a la parada d'Av. Tibidabo, he trobat un noi, molt ben equipat, que m'ha dit que també pujava fins a la Carretera de les Aigues, i m'ha indicat com anar-hi. Només havia de seguir les vies del tramvia blau, des de la Plaça J.F. Kennedy fins a la Plaça del Dr. Andreu. Com que jo anava més ràpid que ell, l'he anat esperant per saber si anava bé.

Un cop passada la plaça comença un tram de carretera que porta fins al Pla de les Maduixeres, un dels extrems del Passeig. Com que era aviat --només havia trigat 15 m. en pujar fins allà-- he pensat que abans de pujar cap al Tibidabo podia fer el Passeig fins al final i tornar al punt on es puja cap als jardins del viver de Can Borni.

Poc abans d'arribar a la parada del funicular de la Carretera de les Aigues hi ha una zona de cases. Allà he comès un error (segons com es miri, és clar), que m'ha fet tornar a caure de nou en els camins impracticables.

Hi ha una indicació de la Font del Mont. Això de les fonts és molt atraient, així que no he pogut evitar seguir la indicació. Hi havia una cruïlla amb dos carrers. Un que feia moltíssima pujada, que es deia Torrent de la Font del Mont, i un altre, el que he agafat, que era el carrer de la Font del Mont, amb un senyal de carrer sense sortida. Inicialment el camí era un carrer asfaltat i no tant pendent, però de seguida a començar a pujar molt. Veient la torre de Collserola a sobre, he pensat que hi pujava en línia recta.

Pujant i pujant he arribat al final del carrer. Efectivament, no hi havia sortida. Però allà mateix sortia un petit corriol --o això m'ha semblat a mi-- que he pensat que em duria a algun lloc a prop del Tibidabo. L'he anat seguint. Per sort, aquest cop no hi havia pedres, i el pendent no era molt fort; això sí, era molt estret, i havia de vigilar on posava els peus, per no relliscar cap a baix. A més, estava ple de vesc a banda i banda, i m'he anat enganxant la roba i fent esgarrinxades als braços. De tant en tant trobava algun tronc creuat al mig, i algun m'ha costat molt passar-lo.

Ha arribat un moment que el camí no seguia, o es perdia entre les branques. En canvi, cap a la dreta, una mica més amunt, sentia veus i soroll de màquines. He deixat la bici i he anat a investigar. Hi havia una carretera en obres, que segur que devia portar a algun lloc. He tornat a buscar la bici, pensant en com me les arreglaria per pujar fins allà dalt. Ho he aconseguit, arrossegant-la, i aixecant-la. El problema ha estat quan he arribat a dalt. La carretera estava flanquejada per una valla de fusta, per contenir el ciment. M'he sentit incapaç de passar per sobre, amb la bici.

Com que sóc una persona afortunada, abans que decidís tornar a baixar ha aparegut un dels treballadors de la carretera, i després de mirar-me amb cara de sorpresa --no entenia com havia arribat allà-- ens ha ajudat a passar, a la bici i a mi. M'ha informat que estava a Vallvidrera, i que allò era la carretera cap al Tibidabo.

Des d'allà tornar era fàcil. Un parell de quilòmetres de pujada suau i he arribat a la carretera de l'Arrabassada. Un cop allà podia baixar per la carretera cap a Sant Cugat o retrocedir una mica cap a Barcelona, fins a Vista Rica, per tornar per la reserva de la Font Groga. Com que encara tenia temps he optat per aquesta segona ruta.

El camí fins que comença la baixada per la reserva parcial de la font groga és preciós, sobretot en aquest temps de tardor. Colors de tardor, i llum de capvespre. La baixada cap a Sant Medir, per la pista que comença amb una cadena, és dura, perquè és un camí amb moltes pedres, s'ha de vigilar. Però és molt més maco que la baixada per l'urbanització de la Mina de Sant Medir.

Arribava a Sant Medir cap a quarts de 6. Ni un ànima. He parat a beure aigua i m'he abrigat per enfilar la baixada cap a Sant Cugat. El camí de baixada és força fosc i ombrívol, sort que me'l conec força. Els cinc rierols entre Sant Medir i Can Borrell porten aigua, i amb tan poca llum es fa incòmode, travessar-los.

A les 6 en punt arribava a Sant Cugat, dues hores i 20 quilòmetres des de la parada de l'Av. del Tibidabo.

A Sant Cugat des Sant Joan de Déu: un intent fallit

2009-11-13T20:41:00.003+01:00

He sortit tard i he pensat que si agafava el metro o el tren se'm faria fosc, així que he decidit començar a pedalar des del començament, i intentar arribar al Passeig de les Aigues des de la Diagonal.

Estava a la Gran Via, a l'alçada d'Urgell. Des d'allà hi ha carril bici pràcticament fins a la Diagonal --tret d'algun tram on no he aconseguit trobar-lo, encara que em sembla que hi era--. He agafat la Diagonal, divendres a la tarda a les 5, competint amb els cotxes que sortien de cap de setmana --pel carril bici, evidentment--. És agradable, si no mires cap a la calçada, poder anar pedalant tanta estona en pla.

He arribat al Parc Cervantes. No hi havia estat mai. M'ha sabut greu anar amb pressa --la llum baixava molt ràpid-- i no poder-me parar a mirar les diferents varietats de roses, n'hi havia moltíssimes.

El Parc es travessa --jo he pujat la bici per les escales, després he vist que hi havia un camí la mar de còmode -- i a l'altra banda està la carretera d'Esplugues, on torna a començar el carril bici, en direcció San Joan de Déu. No tenia gaire clar com continuar, però com que he vist que el carrer que pujava després de l'hospital es deia Finestrelles i em sonava que des del Passeig de les Aigues es va al turó del mateix nom he pensat que m'hi duria.

He començat a pujar. Un pendent impressionant. Al final he hagut de baixar de la bici, perquè no podia més. Per sort, abans d'enfilar el darrer tram he trobat un rètol d'aquests del Parc que indicava Passeig de les Aigues, així que he girat a la dreta per aquell carrer. De seguida s'arriba a una cruïlla amb altres indicacions --Pedralbes, Parc Cervantes--, i cap a l'esquerra, Passeig de les Aigues. Amb prou feines era un corriol que pujava muntanya amunt, en línia recta. L'he agafat, mentre pensava que no n'aprendria mai, que no l'havia d'agafar.

He començat a pujar. Als 50 m. ja estava xopa de suor i als 200 m. he pensat que no podia fer una passa més, carregant amb els 16 k. de la bici. Cada cop hi havia menys llum, i allò no duia enlloc. Però tossuda i insensata com sóc, he seguit endavant; a més, em feia pànic haver de baixar per on estava pujant. Ha arribat un moment, però, que he hagut de prendre una decisió. Ha estat quan pensava que ja estava arribant al Passeig i en lloc de veure'l he vist que el turó que pujava feia una petita vall i seguia endavant, i el Passeig es veia lluny, entre la boira. I era gairebé fosc. He estat temptada de seure al terra i posar-me a plorar.

Però com que no m'hauria servit de res, he girat i he començat a baixar, relliscant, la bici i jo, entre les pedres i la sorra. Realment, feia molt pendent i era incomodíssim. Però la por de trobar-me a les fosques --i el pendent-- em donaven ales i he arribat al començament en un tres i no res.

He tornat pel mateix camí. La Diagonal, plena de bicicletes, als semàfors gairebé féiem cua. Això sí, després de la suada era un plaer, el circuit urbà. He arribat a Provença a 2/4 de 7 i he agafat el tren cap a casa, pensant en la dutxa calentona que m'esperava.

Al Forat del vent

2009-11-08T17:11:00.004+01:00

Feia dies que volíem anar al Forat del Vent, amb els nens. Els n'havia parlat, i no sé quina idea s'havien fet, perquè tenien molt interès en anar-hi; de fet, el mateix que em passava a mi, quan només el coneixia d'haver sentit el nom.

Aquest matí hem sortit amb la Maria, la Cèlia i el Guillem. He pensat que era un bon dia per pujar-hi. Poc abans de 2/4 de 10 estàvem a la plaça Rotary, ben abrigats, perquè ja comença a fer fred. Hem enfilat el camí a Can Borrell, i d'allà a l'Àrea de lleure de Can Coll, baixant per la carretera.

A partir de l'àrea de lleure comença la baixada fins a Can Codina. Avui, no sé perquè, hi havia força gent, per aquesta zona. Normalment és més tranquil·la. A la cruïlla entre A09 i A05 hem girat a la dreta, en direcció Can Catà. El Guillem començava a dir que estava cansat, malgrat anar sempre el primer. De fet, portàvem molt bon ritme gràcies a ell, que tirava molt.

Hem seguit endavant. Ens hem parat a fer un mos al prat on vam esmorzar fa gairebé un mes, el primer cop que vam intentar anar al Forat del Vent, amb la Clara i els nens. Una mica refets hem continuat per A05 amunt, en direcció Can Lloses. Ja els he advertit que a partir d'allà començava la pujada, que encara que no fos forta, es fa una mica pesada perquè és llarga. El Guillem, cada cop que veia un rètol que indicava el Forat del Vent volia desviar-se, però avui estava decidida a pujar-hi bé, per la pista, sense haver d'empenyer la bicicleta per camins impracticables.

Hem arribat a la carretera, i hem agafat la pista, a la dreta, que puja a Can Ferrer. Aquesta pista ja fa més pujada, però el camí és preciós. Hi passaven moltes bicicletes, ens hem passat l'estona saludant. Quan els nens ja començaven a estar una mica cansats hem arribat al que jo penso que és el Forat del Vent, el punt on es veu a un costat Barcelona i a l'altra el Vallès --Cerdanyola, Sabadell i al fons Montserrat i Sant Llorenç--. A més, després del vent de la nit la muntanya es veia netíssima. A sobre de Barcelona hi havia alguns núvols, i els raigs de sol es filtraven entre ells i feien una llum molt especial sobre el mar, que semblava metàl·lic.

En aquest punt havíem de decidir què fèiem. Podíem tornar enrere, però jo sabia que a la Maria no li agradava gens fer rutes d'anar i tornar, així que ens hem dirigit cap a la dreta, direcció Carretera d'Horta/Serra de'n Fotjà/Valldaura. El camí és curt, de seguida s'arriba a la carretera, i s'ha de seguir, en pujada suau, fins al restaurant Casa Juaco. Just després hi ha un rètol d'un antic bar, que es deia El Forat del Vent. Des d'allà ja podíem haver tornat, per la baixada cap a la Font dels Caçadors i Can Cerdà, però em feia il·lusió que veiessin el rètol de fusta del Forat, així que els he fet seguir una estona més per la carretera.

No recordava gaire si hi havia molt o no, fins que la carretera canvia de banda de muntanya. La veritat és que s'ha fet una mica llarg. No feia molta pujada, però era una pujada continua. Quan semblava que no podíem més hem arribat al pont que van fer per anar al Turó de Valldaura. Just allà canvies de banda i comença la baixada cap a Cerdanyola. Uns metres més enllà, a l'altra banda de la barrera protectora de la carretera, hi havia el rètol del Forat del Vent. Ens hem fet les fotos pertinents, per deixar constància, i hem començat a baixar per la carretera.

La veritat és que són uns quants quilòmetres, per baixar amb els nens. A més, com que anàvem ràpid, i feia vent, ens hem quedat congelats. Per fi hem arribat a la cruïlla amb el B02, que ens ha portat en un moment a Can Borrell, i d'allà a casa, on ens esperava una dutxa d'aigua ben calentona --si més no a les tres dones, perquè el Guillem s'ha quedat al pavelló a jugar a handbol amb els seus amics--.

25 km, 2.30 h.

De Barcelona a Sant Cugat per Valldaura

2009-11-06T18:53:00.008+01:00

Divendres de nou. De bon matí ja notava el pessigolleig de l'anticipació. Avui tornaria a sortir en bici, després de tota la setmana sense agafar-la. He decidit canviar la bicicleta per la piscina, durant la setmana, perquè és massa fosc.

Avui he sortit de treballar a les 3. A 3/4 de 4 estava al peu del Velòdrom d'Horta, disposada a pujar pel camí de ziga-zaga, que m'havia agradat tant l'altre cop. Però m'he equivocat i he agafat, un cop més, una pista que no era per bicicletes. Havia d'haver rodejat el velodrom, i en lloc de fer-ho he pujat recte, fins a una pista que indicava "Castell Fortí/Can Massó/Portell de Valldaura". Encara no havia fet ni 100 m. i he hagut de baixar de la bicicleta i començar a caminar.

Arrels i moltes roques. Com que patia per la bicicleta --dilluns ja havia hagut de deixar-la al ciclista, perquè em canvies un tros de la cadena, que s'havia torçat diumenge-- l'he portat la major part del temps a pols. Hi ha hagut algun moment que he pensat que no arribaria enlloc, que hauria d'abandonar la bici, perquè cada cop pesava més.

Al final, però, després de 800 m. de pujada, he arribat a un petit cim, amb una torre elèctrica. La vista des d'allí era impressionant, gairebé compensava la pujada --sobretot un cop feta--. A partir d'allà sortia un corriol, que encara que fes pujada i fos estret, m'ha semblat una meravella.

M'ha fet gràcia que avançant pel corriol, pensant que no tenia ni idea d'on em duria, he trobat la fletxa que es veu a la foto, que resultava una mica xocant, enmig del bosc.

Finalment he arribat a un punt que conec d'altres ocasions, que porta cap al Tibidabo per un costat i al Horta per l'altre, i a les Llars Mundet per on jo venia --si hagués agafat el camí normal.

Quan he arribat allà, i m'he parat a decidir cap a on tirava, han passat dos nois en bicicleta, que també s'han parat un moment i m'han preguntat si venia del Laberint. Els he dit que sí, però que m'havia equivocat i havia pujat per un camí bastant dur; han quedat al·lucinats, mirant-me amb una certa admiració --o almenys a mi m'ho ha semblat-- i dient "Està molt bé, això, és un camí duríssim".

Des d'allà, com els he dit, el camí sembla la Rambla. La pista B03, que rodeja la muntanya, als peus del Turó de Valldaura, és molt agradable. Una mena de Passeig de les Aigues, bastant més amunt. Arriba la cruïlla que també conec, que permet anar a l'Arrabassada, a Vista Rica pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria o al Turó de la Magarola i la carretera de Cerdanyola. He agafat aquest darrer camí, que m'ha dut, igualment, a Vista Rica, per la vessant de Cerdanyola.

A Vista Rica m'he abrigat, perquè ja sabia que des d'allà, fes el que fes, començaria a baixar. He agafat el camí que comença paral·lel a la carretera, que està en obres, però és una pista força decent. No sabia ben bé on em duria, i en alguns moments he hagut d'escollir entre dos trencalls. Finalment, després de baixar i baixar, i pujar de tant en tant, he arribat a la Font d'en Sert. M'ha sorprès, la veritat, però ja sabia on estava, almenys.

Mentre mirava la font he sentit un soroll entre els arbres. M'he quedat quieta, perquè ja sabia que era. Un porc senglar, força gran, aquest cop. M'he esperat un moment, i com que he vist que no baixava on estava jo he marxat. Començo a acostumar-me, a aquests animals amb qui compartim el bosc.

Seguint el corriol que surt de la font he arribat en un moment a Can Puig, i des d'allà a Sant Medir és un moment. He recordat el darrer cop que vaig baixar, abans de canviar les pastilles dels frens, que vaig passar por i tot. A Sant Medir no hi havia ningú. Tenia ganes d'arribar a casa, perquè començava a sentir-me congelada, fins i tot em costava canviar les marxes, de tant fred que tenia a les mans.

Finalment, a 2/4 de 6 he arribat. Gairebé 16 km, 1.45 de bicicleta. El proper cop sortiré més abrigada.

De Barcelona a Sant Cugat per Torre Baró

2009-10-30T22:28:00.006+01:00

Divendres tarda. A les 4 en punt he recollit tot, m'he canviat i m'he dirigit cap a Mundet, amb la línia verda del Metro. Avui volia provar un nou camí per arribar a Sant Cugat, volia arribar-m'hi fins a Torre Baró.

La ruta comença pel lateral de la ronda de la Vall d'Hebrón, que s'ha de seguir al llarg de poc més d'un quilòmetre, fins arribar al Camí antic de Sant Llàtzer, que duu a la Carretera Alta de Roquetes. Davant la clínica Stauros es passa pel començament de l'A03, que porta a Can Masdeu i l'Hospital de Sant Llàtzer.

La meva ruta, però, seguia endavant per la Carretera de Roquetes, en direcció al Turó de Roquetes. Anava pujant de forma suau però continua, amb Barcelona, que s'estenia a la dreta. A mitja pujada, a l'esquerra he trobat una zona amb uns bancs i una font, on s'estaven un grup de persones grans, parlant. M'han ofert un got per poder beure aigua, i m'han explicat les seves històries.

La carretera feia un revolt pronunciat cap a l'esquerra, i allà al davant s'alçava l'anomenat castell de Torre Baró, una construcció inacabada del principis del s. XX, que havia de ser un hotel. Tenia dues opcions, seguir la carretera o enfilar un camí que començava allà mateix, tancat amb una cadena, amb un rètol que indicava Turo d'en Segarra / Turó Blau / Turo de Roquetes. Ja havia vist que no era ben bé una pista per bicicletes, però era prou ampla, tot i la forta pujada. L'he seguida una mica, trams a peu, trams en la bicicleta, fins que he arribat a una valla, i no he pogut continuar.

La llum del sol anava baixant. Em començava a preocupar, perquè no tenia clar per on seguir. He decidit seguir una mica més la carretera i després d'un parell de girs m'he trobat, com un premi, l'inici del Passeig de les Aigues, un camí planer entre arbres vestits de tardor.

Uns quants revolts més enllà he arribat a una cruilla. Cap a la dreta, l'àrea de Can Cuiàs. Cap a l'esquerra, Coll de la Ventosa, Forat del Vent, Carretera de Cerdanyola. He pensat que amb la llum que quedava el millor era fer la ruta coneguda, cap a la Carretera de Cerdanyola. Deixo Can Cuiàs per un altre dia. A l'esquerra, pel turó, pujava un corriol cap als tres turons que havia vist a l'altra banda. Un altre dia el seguiré.

El camí cap al Forat del Vent i Coll de la Ventosa anava fent baixada. Em temia que al final hauria de pujar molt, però no ha estat així. He arribat al pont de Valldaura, sobre Can Rius, i l'he seguit cap a Can Ferrer. No havia fet mai aquest camí en aquest sentit, sempre a l'inrevès.

Quan he arribat a la Carretera de Cerdanyola he girat a l'esquerra, per agafar el camí cap a Can Lloses. Era terreny conegut, sabia que després trobaria Can Catà, Can Codina i arribaria a l'àrea de lleure de Can Coll. Aquesta zona la conec --sempre de pujada, no l'havia fet baixant --i sabia el que podia trigar, més o menys.

La baixada és molt agradable. Algun tram més pendent, però en general es fa bé. Començava a fer fresca, la llum del capvespre era relaxant. A Can Catà he mirat el rellotge; portava una hora des de Mundet. Poc més d'11 quilòmetres. A partir d'aquí ja era una mica com el camí de casa.
M'ha sorprès la diferència entre aquesta banda de la muntanya i la de Barcelona. Aquella, seca, com si no hagués plogut mai. La banda obaga, ben humida, el terra com si l'haguessin escombrat, sense sorra.

He arribat a Can Coll. Com que no m'agradava que es fes fosc he pujat per la carretera a tota la velocitat que em permetien les cames i el camí fins a Can Borrell igual. Arribava a Sant Cugat a 1/4 de 7, hora i mitja de bicicleta, 21 km.

Al Forat del Vent pel torrent de Sant Iscle

2009-10-11T08:30:00.004+02:00

Les sortides de dissabte en grup comencen a fer-se habituals. Això sí, el grup és d'allò més variat, gairebé mai som els mateixos.

Ahir vam sortir la Clara, la Cèlia i el Guillem. La Cèlia i el Guillem s'han convertit en fixos, no em permeten sortir sense ells. Els vaig dir que els portaria al Forat del Vent, i els va semblar molt bé, perquè no sabien --ni jo mateixa-- on ens ficaríem, per arribar-hi.

Vam enfilar el camí cap a Can Borrell, però per fer drecera vam agafar el trencall nou que surt a l'esquerra, poc després del Pi del Xandri. Jo recordava que hi havia un tram dolent, fins arribar a la pista B07, però ahir no el vam trobar i hi vam arribar sense problemes. B07 amunt, direcció Turó de la Torrefera. Abans de la pujada final surt una pista a l'esquerra, sense indicacions --algú les ha trencat, com moltes altres--. La vam agafar, perquè els nens no volien fer aquella pujada i jo sabia que encara faríem més drecera, per arribar a Can Coll.

El que no recordava és que també tingués alguna que altra pujada forta. Això sí, de seguida s'arriba a Flor de Maig, que queda a la dreta. Vam haver de baixar un tram petit per la carretera de Cerdanyola, sense problemes. A l'àrea de lleure de Can Coll, de fet, comença l'excursió. Hauríem de poder traslladar-nos-hi directament. La pista A09, cap a Can Codina / Can Canaletes, és una de les habituals, encara que el Guillem no l'havia fet mai i la Cèlia només un cop. Ens vam trobar força gent, tot i ser bastant aviat.

A la cruïlla amb A05 ens vam dirigir cap a Can Catà. Els nens ja havien escalfat i anaven molt bé, encara que de tant en tant preguntaven quan pararíem a esmorzar. Vam deixar a l'esquerra el trencall a Can Fermí, sense agafar-lo, i vam continuar cap a Can Lloses. En el punt que el camí fa un gir pronunciat, la pista principal segueix a l'esquerra i a la dreta puja el camí de GR-92 cap a Serra Can Ferrer / Forat del Vent. Allà hi ha una esplanada, amb una clapa de gespa al mig; ens hi vam parar a esmorzar, mentre els nens aprofitaven per fer-se fotos.

El Guillem, que prefereix els camins accidentats a les pistes còmodes, ens va temptar per agafar el GR, que jo sabia que no era assenyat agafar. Però li vam fer cas. El camí, preciós. Això sí, no el recomano a ningú que no tingui esperit de trialer. I menys de pujada. Ens vam trobar gent baixant, que ens deia:
-"Ja sabeu on aneu?", i nosaltres responíem:
-"Sí, al Forat del Vent". Quan ens responien:
- "Fa molta pujada, aquest camí".-
ens vam picar --almenys jo-- i vam dir que tant era, nosaltres hi arribaríem. Què es pensaven! Però és que tenien raó, era impossible --si més no per nosaltres-- fer-lo en bicicleta. Pedres, esglaons, arrels, esbarzers, branques baixes... i vinga a pujar, pensant que ja no tenia remei, que havíem d'arribar a dalt, fos on fos aquest "a dalt".

El que em consolava era que de tant en tant trobàvem algun rètol que indicava el Forat del Vent, així que anàvem bé. En algun moment, però, ens vam equivocar i vam deixar el GR, retrocedint, fins a sortir a la pista A14. Això ho he vist després, mirant el plànol. Vam pujar pel torrent de Can Iscle, segons he llegit en algun lloc, un dels paratges més humits de la serra.

Si haguéssim seguit a l'esquerra, en algun punt, en lloc d'anar a la dreta, hauríem arribat al Forat del Vent, al punt de la carena des d'on es veu Barcelona i el Vallès. Però no, vam anar a parar al mig de l'A14, i uns nois que vam trobar ens van dir que per anar al Forat del Vent havíem de pujar el Matamatxos. Encara que el Guillem hi insistia, vaig ser raonable i vaig dir que ho deixàvem per un altre dia, que pugéssim per un camí més normal. Vam agafar el A14 cap a la dreta, en direcció Sant Iscle. Arriba a un punt que hi ha la tanca del bosc de Can Catà, per la part de dalt. El Guillem va investigar, però estava tancada, així que vam baixar per la pista lateral, A20, que curiosament no apareix en cap plànol, i que va a sortir entre Can Lloses i Can Catà.

Un cop allà, havíem de decidir. Tornàvem per Cerdanyola o per on havíem vingut? Encara que estàvem cansats, el camí de Can Codina, tot i fer pujades, era el més curt, així que el vam agafar.
Can Codina, Àrea de lleure de Can Coll, carretera amunt fins al camí de Can Borrell, Can Borrell i cap a casa.

26 km., 3 hores de bicicleta. Tot un rècord que els nens --i nosaltres dues-- vam resistir dignament. Ara, després estàvem lleugerament --només lleugerament-- baldats.

De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Gausac

2009-10-09T22:34:00.011+02:00

Divendres tarda. He plegat a quarts de 5, una hora perfecte per una excursió en bicicleta des de Barcelona. Avui he decidit provar una altra manera de pujar, a veure què tal anava.

He pujat en metro fins a Mundet, com fa uns dies. Si surts del super-metro per la banda de muntanya, de seguida trobes el Velòdrom. S'ha de deixar a l'esquerra i pujar pel costat, rodejant-lo, seguint la carretera que puja entre els edificis de la universitat. També es deixen les instal·lacions de les Llars Mundet a l'esquerra i així s'arriba a una pista de terra. Això sí, no hi ha indicacions, tan podia ser que anés bé com que el camí em dugués a un altre lloc.

Al plànol, la pujada des de les Llars Mundet sembla una molla, plena de giragonses. I realment, és tal qual. Les rutes parlen d'una pujada molt forta, i d'entrada no ho és. De fet, és agradable, fa tantes giragonses, que no puja gaire, sinó que avança paral·lela al mar, gira i torna a avançar. Un bosc molt diferent al que m'havia trobat fins ara a Collserola; avets i pins. Al fons, el mar, blavíssim, i uns núvols de conte.

De sobte, m'he trobat amb una mena de rampa. La bicicleta s'ha quedat parada i no he aconseguit pujar-la, no aconseguia moure-la. M'he trobat un senyor, que baixava caminant --curiosament, només m'he trobat gent baixant-- que m'ha informat que aquell era l'únic tram fort, que no era gaire llarg. Així que he començat a empènyer la bici, i fins i tot això m'ha costat.

La vista, com es pot veure a les fotos, impressionant. M'agraden, les xemeneies de Sant Adrià, donen un toc característic a la costa. No tenia gens clar cap a on anar. Per sort, finalment he trobat algun rètol, i l'he reconegut. La pista B03 és preciosa, en el tram més pla, que ressegueix la muntanya. Després fa un tram de baixada i s'arriba a una cruilla, en la que ja havia estat, el dia que vaig recòrrer els turons. Com que aquell dia hem vaig deixar el de la Magarola, que s'havia de fer a peu, he decidit fer-lo avui. He deixat la bicicleta lligada al rètol que indica "Prohibit el pas de bicicletes", perquè és una zona naturalista, com la de Valldaura.

Un camí agradable, el de pujar al Turó de la Magarola o del Maltall (429 m.). Això sí, per un moment he dubtat si sabria tornar a baixar, perquè era un corriol, i de tant en tant hi havia algun altre. Quan he arribat a dalt m'he quedat amb la boca oberta. Quina impressió! Una vista espectacular de totes les muntanyes i muntanyetes del voltant, i la costa fins bastant amunt. Hi ha un mirador i he recordat que és un punt per contemplar les aus migratoris.

Després de mirar tot bé i fer moltes fotos, he tornat a baixar fins a la cruïlla. Podia optar per anar un altre cop pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria, o baixar cap a Barcelona, però he optat per agafar la pista B01, cap a la dreta, en direcció "Pas del Rei, Turó Magarola, Crtra. Cerdanyola i Sant Medir".

A l'esquerra, després de baixar per una pista agradable, s'obria un corriol, que indicava "C. Gener / Can Borrell / Camí de carena". No tenia idea de com s'hi devia anar, cap a Can Borrell, des d'allà, però com que el corriol, d'entrada, es veia bé, l'he agafat. Quan he arribat a casa he mirat el mapa i he descobert que havia fet el camí de Sant Medir a Can Borrell per sobre, i que el corriol en realitat era una trialera. He après algunes coses, com que per anar per trialeres és molt millor portar una mountain bike, no una bici mixta. Que les parts més difícils es diuen tècniques.

Això sí, m'ho he passat bé. Quan portava una bona estona, entre corriol estret, arbres caiguts, branques penjants, esglaons, arrels, he sentit una bici, i he vist baixar una noia, molt professional. Li he preguntat si quedava molt i m'ha dit que bastant --és la que m'ha parlat de la tècnica. Però com que anava baixant, més o menys, i em sentia incapaç de tornar enrere, he pensat que un moment o altre arribaria a algun lloc.

I així ha estat. De sobte he començat a sentir cotxes. I al fons, una clariana, que no era altra cosa que la pista on acabava la trialera. He rigut sola. Era l'inici del camí de la Font de la Rata, que surt al peu del Turó de la Torrefera. Un cop havia intentat fer-lo, però com que feia pujada i tenia tots els inconvenients, vaig deixar-ho.

M'he sentit satisfeta --i força cansada. M'ha sorprès veure que havia estat dues hores en bicicleta, i havia fet poc més de 10 km, des del Velòdrom.

A Sant Cugat per la font del Bacallà

2009-10-06T21:57:00.006+02:00

Avui m'he endut la bici a la feina, i a quarts de 6, quan he plegat, he agafat el tren fins a Peu de Funicular i després el funicular fins al Passeig de les Aigues.

He arribat a dalt a les 6 de la tarda. El sol començava a baixar cap a Sant Pere Màrtir, i les ombres dels arbres s'allargaven. Hi ha una calma especial, quan baixa la llum. He anat pedalant cap al Pla de les Maduixeres. De tant en tant mirava cap a la dreta, no ho podia evitar, i m'he parat per contemplar els colors del capvespre, la llum sobre Barcelona.

Pel camí m'he anat creuant amb ciclistes i corredors; hi havia prou lloc per tothom. Pensava que per molts deu ser un plaer, després d'un dia de feina, potser tancats en un despatx, la sensació de llibertat que et dóna pedalar o córrer amb Barcelona als peus, respirant l'olor dels pins, que l'escalfor del sol feia sortir més.

Quan he arribat al Pla de les Maduixeres he retrocedit una mica, per agafar la pista que puja cap al Tibidabo i l'Observatori Fabra. Fa pujada, però tret d'algun tram curt, es pot anar fent. Hi ha un punt que a la dreta indica "Font del Bacallà". Pensant en la meva amiga buscadora de fonts he deixat la bici i he anat a investigar. Un camí que baixava i baixava, semblava no tenir fi. A trams, camí, altres, escales. Un parell de cops he estat a punt de deixar-ho córrer, patint per la bici i per la pujada, però finalment he arribat a la font --la que veieu a dalt--. Un espai ample, on segur que es pot anar a fer berenars.

Quan m'he girat per tornar cap a dalt, m'he quedat paralitzada. A uns 10 m. d'on estava, al mig del camí per on havia de tornar, un porc senglar em mirava. Anava a fer-li una foto, però he pensat que potser no li agradaria, així que us l'haureu d'imaginar, un animal negre i bastant lleig. Per sort, ha decidit passar de mi i ha marxat. I jo he pujat el que m'havia semblat un camí llarguíssim, de baixada, a tota velocitat, i he arribat a on havia deixat la bici panteixant i suant.

He seguit endavant, direcció Tibidabo. He passat pels Jardins del viver de Can Borni, m'he parat a la font de fora, on raja un aigua fresqueta, que s'agraeix, després de la pujada. Des dels jardins s'arriba de seguida a la carretera que porta al Tibidabo. La vista, poc abans d'arribar-hi, era magnífica, encara que la foto del mòbil no hi faci justícia.

A la carretera del Tibidabo m'he dirigit a l'Arrabassada, i he baixat cap a la dreta, fins a Vista Rica. Allà he agafat la pista B04, que en el primer tram és molt agradable, força plana o de baixada. En lloc de seguir endavant per B10, cap a l'Urb. Sant Medir, quan he arribat a la pista que baixa a l'esquerra, cap a la Reserva parcial de la Font Groga, l'he agafat. Només l'havia pujat, aquesta pista. Si per pujar les pedres i pedretes eren incòmodes, per baixar ho han estat molt més. He acabat amb els braços cansadíssims.

Baixa i baixa, en algun moment he pensat que havia agafat un trencall equivocat, m'ha semblat llarg. Però no, finalment he arribat fins al camí que duu a Sant Medir. De Sant Medir a Sant Cugat tot és baixada, que es fa en un moment. La llum ja anava de baixada, i jo tenia pressa per arribar a casa.

Total. 18.5 km. 1,30 h.

Al Pantà de Can Borrell

2009-10-04T22:20:00.004+02:00

Aquest dissabte hem anat al pantà de Can Borrell. Era el primer cop que sortia amb la Cèlia i el Guillem junts. Divendres vaig comprar una bici nova, i ara en tenen una cadascú. També va venir l'Àngels, una altra mare que sembla que s'animarà a partir d'ara.
Per anar al pantà de Can Borrell vam anar fins a Can Borrell, que ara ja és com anar a la botiga de la cantonada. En un moment vam ser-hi, encara que a l'Àngels la pujada que hi ha abans d'arribar-hi li va costar.

A Can Borrell, en lloc d'agafar el camí que porta a Sant Medir s'agafa la pista de la dreta, que indica l'Arrabassada i Urbanització Sol i Aire. Comença amb una pujada una mica forta, i després té trams més o menys plans, que alternen amb alguna pujada forta. Amb tot, es fa prou bé, amb un mínim d'entrenament.

De seguida s'arriba a una bifurcació. Un corriol que s'endinsa en el bosc, sense indicacions, que porta al pantà. A la dreta puja una pista que porta al Zoo de Can Castillo. Com que el Guillem no l'havia vist mai i li feia gràcia, ens hi vam arribar. Es veu que és il·legal, aquest zoo, que l'haurien d'haver tret, però allà està, amb els seus cérvols, cabretes, ases i altres animals. No sembla que estiguin malament, la veritat.

Quan ens vam cansar de mirar --les dones, perquè el Guillem s'hi hauria quedat fins l'hora d'obrir la porta-- vam retrocedir per anar al pantà. No és una pista, sinó un sender o corriol, que en alguns trams es pot fer bé en bicicleta, i en altres s'ha d'anar a peu. A més, té un pendent força pronunciat, que ens va fer patir per la tornada. Amb tot, són 450 m. fins al pantà, res de l'altre món.

Una mica abans d'arribar-hi vam deixar les bicis, perquè no podíem avançar més. El pantà és petit, i hi havia poca aigua. El vam anar rodejant, guiades pel Guillem, que cada cop que feia el que a ell li semblava un pas arriscat per l'Àngels i per mi, dones d'edat provecta, es girava amb cara de preocupació.

Tant la una com l'altra vam demostrar estar en plena forma per saltar i passar per sota dels troncs i pujar per llocs difícils, agafades de les arrels. De camí cap al pantà vam trobar un tronc amb uns bolets immensos i preciosos, que un amic expert ens va informar que eren "bolets de vinya dolents". Ja ens vam semblar que eren massa macos per ser bons.

Pels entorns de la font de la Budellera

2009-09-22T20:11:00.010+02:00

Avui tenia la tarda lliure i m'he tornat a endur la bicicleta a la feina, per poder tornar a Sant Cugat fent una excursió.

He decidit canviar de punt de sortida, per provar una zona de Collserola que m'és desconeguda. He anat en FGC fins a Peu de Funicular, però avui no he baixat a la Carretera de les Aigues, sinó que he pujat fins a Vallvidrera Superior.

La veritat és que no tenia gens clar cap a on podia anar des d'aquest punt. La meva guia de Collserola no dóna cap ruta que passi per aquesta estació. He anat una mica a l'aventura, que també és divertit, per variar. No deixa mai de sorprendre'm com és de gran, Collserola, la quantitat de pistes, carreteres i camins que hi ha.

Com que no trobava cap pista he començat a baixar per la carretera de Vallvidrera, atenta als cotxes que venien per darrera. He baixat gairebé fins al revolt de les monges. Una mica abans he agafat un trencall a la dreta, que indicava Tibidabo i Font de la Budellera. He pensat que potser aquest cop tindria sort i trobaria una font.

Un camí molt agradable; menys pins que a la zona a la que estic acostumada; aquesta banda de Collserola és una vall obaga, molt humida, el bosc té més alzines que pins. De seguida he arribat a una zona amb escales. He hagut de carregar amb la bicicleta durant un bon tros, fins a la font. Jo pensava trobar una font petitona, i és una gran construcció, en diversos nivells. A l'enllaç de dalt hi ha la història de la font.

He passejat per allà, fent fotos i menjant la fruita que portava. Després he continuat cap a dalt, pujant més escales, confiant en que el camí continués cap al Tibidabo. Les indicacions que trobava no m'acabaven de convèncer, i com que sempre hi havia camins alternatius sense rètol, els he anat agafant, esperant que em portessin a la Torre de Collserola o al Tibidabo. Finalment he arribat a la torre. Impressionant. Una mena de brunzit que se sentia des de lluny. Al principi pensava que era un helicòpter, però no, era la torre. Es veu que sempre en fa, de soroll, i avui que feia vent encara se sentia més. Els núvols passaven per darrera, feien maco.

Des d'allà he continuat sense tenir gaire clar a on anava. He descobert que havia estat anant pels itineraris de la Budellera. He trobat un rètol que indicava Tibidabo / Coll de la Vinyassa / Turó del Puig i com que el Coll és un dels "cims" que em falten, he agafat aquest camí, tot i veure que no tenia cap indicació de lletra/número i que no era una pista, sinó un corriol. Per sort no era molt estret. He hagut de fer algun tram a peu, però en general es feia bé. En un tram de pujada, intentant canviar la marxa, he relliscat i he mig caigut pel costat. M'he tornat a omplir la cama d'esgarrinxades, era bastant aparatós, la veritat.

De sobte he arribat a una zona semiurbana, asfaltada, amb unes cases precioses, cases antigues d'estiueig. Rètols amb referències que havia vist al plànol, Can Tano, Can Totxo, suposo que estava a Vallvidrera o molt aprop.

He tornat a agafar una pista cap a Can Cortès i el Turó del Puig. He arribat a un punt que m'ha sorprès. Una font, uns bancs. Un home que ha aparegut del no-res i m'ha fet netejar la ferida de la cama. He seguit la pista cap a Can Cortès. Una mena de Passeig de les Aigües a sobre de Les Planes i La Floresta. Si no m'enganyo, anava resseguint el camí que fa el tren, entre aquestes poblacions, però per la carena. Llum de tarda, que tamissava els colors del bosc. Ni un ànima.

He seguit avançant fins arribar a una altra zona urbana, que no tinc ni idea d'on era. Potser Les Planes o La Floresta. Des d'allà he intentat seguir cap a Can Cortès, amb la idea d'agafar l'Arrabassada des d'allà. Començava a estar una mica cansada, i sobretot a sentir-me perduda.

Un altre rètol, des d'un restaurant que es diu Can Casas. Can Cortès no l'he arribat a trobar. Ara indicava l'urbanització Sol i Aire i l'Arrabassada. Començava a situar-me. Sabia que aquesta urbanització estava sobre Can Borrell --almenys des d'allà hi ha un rètol que l'indica. M'he dirigit cap allà molt animada, sobretot perquè el camí començava baixant. Però de seguida s'ha acabat la baixada i ha començat una forta pujada. Pujada, gir, pujada. I així un cop i un altre. Un terra estrany, com si l'haguessin aixafat i després li haguessin posat vernís. Finalment, l'Arrabassada. En lloc de baixar per la carretera, cap a l'esquerra, he pujat una mica, perquè a l'altra banda veia el començament d'una pista, i allà indicava Sol i Aire i Can Borrell. M'he sentit salvada.

He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort aquest cop no hi ha hagut més pujades i he arribat a Can Borrell, passant pel Nucli Zoològic que ja coneixia. He decidit que mai intentaré arribar a l'Arrabassada per aquest camí, és llarguíssim, urbà i amb pujades terribles.

A les 6 en punt arribava a casa. 17.30 km. 1.30 de bici.

Les fonts del bosc de Can Catà

2009-09-20T15:03:00.008+02:00

Aquest matí hem sortit la Clara, la Cèlia i jo. Les he portat a Can Catà, perquè avui era tercer diumenge de mes i teòricament estava obert. Era el primer cop que anàvem amb la Cèlia tan lluny, i no estava segura si hi arribaria bé. No hi ha gaire pujades, però ella té poca pràctica i no li agrada pujar, de moment.

Hem sortit de la Rambla del Celler a 3/4 de 9, una hora molt digna, per un diumenge. Ja hi havia força ciclistes, i gent que anava a caminar. Feia fresca, no arribava a 15º. El mateix cel net d'ahir, amb núvols de cotó fluix. El terra encara conserva la humitat dels darrers dies de pluja, i pedalar és un plaer.

Hem anat fins a la cruïlla amb Can Borrell. En aquest tram només hi ha una pujada, i la Cèlia l'ha pujat la mar de bé. A la pista B02, que porta a la Carretera de Cerdanyola, les pujades són suaus. Des de la cruïlla amb B07, que puja a la Torrefera, comença la baixada fins a la carretera. Dóna gust, baixar-hi.

Per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Allà hem agafat el B09, cap a Can Codina. Quan hem arribat a la cruïlla amb A05, en lloc d'anar cap a Cerdanyola hem girat a la dreta cap a Can Catà. Hi hem arribat de seguida, als 9.50 km. des de casa. La reixa estava tancada. Hem pensat que potser era aviat, perquè no obren fins a les 10, i hem obert nosaltres. No semblava haver-hi ningú.

Les volia portar a esmorzar a la Font nova, on vaig estar el mes passat. Quan hi vaig ser-hi vaig pensar que era un lloc ideal per anar amb gent i esmorzar, berenar o dinar. Quan hem arribat a la font ens hem trobat tres dones amb un gos, que hi havien anat caminant. Cantaven.

Hem esmorzat tranquil·lament, plàtans i barretes de cereals. Hem vist que una de les dones pujava pel costat de l'amfiteatre fins a dalt, i hem investigat. Hi ha uns esglaons en mal estat, i plens de fulles humides, però es podia pujar i ens hem fet una foto a dalt. És molt curiosa, aquesta construcció.

Com que estàvem agafant fred hem marxat, cap a la font vella. Està molt aprop, però el camí fa una mica de pujada. La Cèlia ha decidit que ja en tenia prou, per avui, i ens ha esperat. La Clara i jo ens hi hem arribat. No té res a veure amb l'altra font. Aquesta és petitona, i té una ceràmica on diu "Fuente Moisés", que representa quan van trobar a Moisés al riu, i un petit estany. Un parell de nois que també corrien per allà ens han fet una foto.

Per tornar no volíem anar pel mateix camí. Hem anat cap a Cerdanyola, per agafar el Parc de la Riera. Avui gairebé hem aconseguit fer tot el camí sense passar per la carretera. Ara ja sé que s'ha de passar la riera dues vegades, per les passeres. Entre la primera i la segona ens hem trobat un ramat d'ovelles, amb el seu pastor i el gos. Hem hagut d'anar darrere d'elles, fent el mateix camí. També creuaven la riera per la passera, i ens ha fet gràcia veure que les ovelles marrons --que no devien ser ovelles-- anaven pel seu compte, passant per la passera, mentre la resta anaven totes juntes, per la part més difícil.

Com que encara no han acabat les obres de la carretera, hi ha tot un tram de terra apisonada, per on se circula molt bé. El que no sé és perquè ningú el fa servir.

A les 11.15 arribàvem a casa. 21.50 km.

De Barcelona a Sant Cugat

2009-09-19T17:45:00.010+02:00

Avui treballava. Els dissabtes plego a les 14h. Com que ahir no vaig sortir ja trobava a faltar la bicicleta --com em deia la Maria, l'esport genera endorfines, que tenen sobre el cos un efecte semblant a la droga, creen addicció--, així que aquest matí me l'he endut en el tren, amb la idea de tornar des de Barcelona, travessant Collserola d'alguna manera.

Ahir vaig estudiar les rutes possibles. Em va semblar que la millor era pujar des del Velòdrom d'Horta. La pujada semblava forta, però no eren gaire quilòmetres.

He anat en metro fins a Mundet. He sortit a sobre el passeig de la Vall d'Hebron, en un migdia radiant, un cel blau de setembre, amb núvols de cotó. He anat pel lateral del Passeig fins que he trobat el camí vell de Sant Llàtzer. No acabava de tenir clar que fos aquell camí, però com que sabia que havia d'arribar a l'Hospital de Sant Llàtzer, l'he seguit. Poc després he arribat a la Carretera Alta de Roquetes. Aquest sí que era el camí. Uns metres més enllà, la Clínica Stauros, i al davant, el començament de la pista A03, direcció Hospital de Sant Llàtzer / Coll de la Ventosa.

Aquesta pista també portava a Can Masdeu, una antiga leproseria "okupada", que funciona com un centre social, fan activitats i tallers. Devia ser una casa maquíssima, i la vista és impressionant.

A les 15h en punt he començat a pujar. Començava en pujada, però els primers metres no era gaire forta. Olor intensa a pins, pista ampla i agradable. Uns 500 m. després he arribat a Can Masdeu. A sobre Can Masdeu hi ha l'Hospital de Sant Llàtzer. A partir d'aquí comença la pujada forta. De fet, des de l'hospital he vist, molt amunt, la continuació del camí, i m'ha semblat impossible que fos el mateix camí -- es veia tan amunt--, però sí, havia de seguir pujant.

És un quilòmetre que es fa llarg, però com que puja tan val la pena anar mirant la vista --de pas es pot aprofitar per recuperar l'alè--. Donava gust contemplar el color del mar, avui, m'he adonat que era el primer dia, des que veig Barcelona, que es veia l'horitzó. Al final de la pujada s'arriba al pàrquing del Coll de la Ventosa, a 248 m. sobre el nivell del mar.

Quan he arribat m'he adonat que ja hi havia estat, aquí, el dia que vaig creuar Collserola de turó en turó. Ja estava en terreny conegut. Ara, l'altre dia a partir d'aquí vaig agafar la carretera d'Horta, avui volia anar per la pista, seguint una de les rutes de la meva guia.

Es creua la carretera i s'agafa la pista B04, cap a Can Ferrer. Després d'una mica de pujada arriben uns 800 m. bastant plans. Em recordaven al Passeig de les Aigües, però molt més amunt.

Als 3 km. des de la clínica Stauros es canvia novament de pista, continuant per A14he arribat al punt fort del camí, el tram conegut popularment com "El Matamatxos". Segons la guia són uns 360 m., però com que no és pista, es fa difícil de pujar. De fet, el primer dia que vaig sortir a buscar el Forat del Vent hi vaig pujar, a peu. Avui he pensat que l'havia de pujar sobre la bicicleta. He començat més o menys bé, dreta, però com que no era llis i hi havia pedres i sorra, m'ha relliscat la roda i he hagut de parar. He fet un trosset a peu i he tornat a continuar. Dec haver fet la meitat a peu i l'altra meitat en bicicleta. El proper cop el faré sencer.

Un cop a dalt sembla que el camí no continui. S'ha d'agafar un corriol cap a la dreta, marcat com a GR, que fa una mica de baixada. Arriba al Restaurant Juaco, un dels punts que ja conec. Se segueix la pista principal senyalitzada com GR (pintat vermell / blanc), que va paral·lela a la carretera de Cerdanyola.

Com que sabia que el rètol del Forat del Vent que fa dies que busco havia d'estar una mica més endavant, en lloc de seguir les indicacions de la guia he continuat per la carretera de Cerdanyola, passant sota el pont metàl·lic que va al Turó de Valldaura. Aquí es canvia de vall. Fins aquí anava per la banda de Barcelona, ara es passa a la banda del Vallès, en direcció al Mirador de Collserola.

La carretera fa una curva. Només girar l'he vist, darrera la barrera de la carretera. El rètol (si cliqueu l'enllaç en sabreu la història), per fi! M'he emocionat. El Forat del Vent, 349 m. d'altitud. Ara mirava quan vaig explicar això del rètol. Va ser a la sortida del 3 de setembre.

He seguit per la carretera fins al Mirador de Cerdanyola. És petit, un parell de bancs i un pi oloròs que fa ombra. Ara, el que es veu des d'allà és espaterrant. A un costat, Montserrat, a l'altre, Sant Llorenç. M'he menjat un plàtan i una poma, gaudint del descans i l'oloreta a pi. Realment, això de les endorfines deu ser cert. Em sentia feliç. No m'estranya que crei addicció, una activitat que et fa sentir tan bé.

Per tornar he seguit baixant la carretera. Gairebé 5 quilòmetres de baixada, que em porten al camí de Can Borrell. Des d'aquí a casa és un moment, entre 15-20 minuts de baixada i camí pla. A les 5 arribava, satisfeta, feliç i morta de gana.

16 km, 1.10 h. de bicicleta, 2 hores reals.

De Barcelona a Vilassar

2009-09-17T17:00:00.012+02:00

Darrer dia de vacances. Com que tenia tot el temps del món, havia deixat per avui l'excursió més llarga, resseguir la costa fins a on pogués. La previsió del temps no era gaire bona, però com que sóc una dona amb sort, els núvols i la pluja s'han compadit de mi i fins i tot m'han permès banyar-me. De tota manera, perquè hi hagués una mica de tot, quan tornava ha començat a ploure i no ha parat fins a Barcelona.

He baixat del tren a les Tres Torres i he anat fins a la Diagonal. Havia estudiat la xarxa de carrils bici de Barcelona, i sabia que podia seguir la Diagonal i baixar després cap al mar. He començat a pedalar a les 9.20. Força trànsit de bicicletes, per la Diagonal. En alguns punts, massa i tot. Era incòmode. He girat al Passeig de Sant Joan, i he baixat per la calçada. D'entrada em feia una mica de por, però he vist que era un carril ample, en cap moment he tingut sensació de perill.

Passeig Pujades fins a Marina i el Port Olímpic, i d'aquí, cap al Fòrum, pel camí que segueix les platges de Barcelona, que ja coneixia dels altres cops. Sant Adrià, amb les seves fàbriques, Badalona --he descobert que es pot anar pel costat de la platja, no cal passar per la carretera--.

A Badalona he travessat el Pont del Petroli, una passarel·la sobre el mar, que han rehabilitat i han incorporat al Passeig Marítim. Fa una certa impressió, passar-hi per sobre.

Després de Badalona s'arriba de seguida a Montgat, el punt on havia parat les altres vegades. He pensat que, tot i que la circulació de bicis està prohibida, un dia de cada dia ningú diria res, si hi passava. He fet el quilòmetre de passeig amb compte, vigilant per si hi havia policia. Al final del passeig hi ha un caminet de fusta, que havia vist en alguna foto. A meitat ja hi ha un rètol que informa que el passeig marítim està en obres, i no es pot passar. No he fet cas i he continuat, però uns metres més enllà he hagut de parar. Estava tallat. He tornat enrere, buscant un lloc per passar sota la via, i com que no he trobat altre opció, he continuat per la N-II. Déu n'hi do. Fa impressió, amb els cotxes que passen rabent pel teu costat --almenys és la sensació que dóna--.

2 km. més enllà, el Masnou. Es pot tornar a agafar el carril bici. A partir d'aquí comença una pista de terra, amb arbres, bancs, espais per fer gimnàstica, fonts. Està preparat per l'activitat esportiva.

A les 12 he arribat a Ocata, després de recórrer 29 km. He pensat que era hora de parar una mica. M'he assegut a la platja, he menjat tranquil·lament la poma i per fer la parada més completa, he aprofitat per banyar-me. Pel camí havia vist que hi havia bandera vermella, així que he anat amb compte. Molta ressaca, ha estat un bany ràpid, per acomiadar-me del mar. Això sí, l'aigua estava boníssima.

He continuat cap a Premià. A partir d'aquí comença una zona de dunes, "Les Dunes del Maresme", un espai que estan recuperant. Entre aquesta zona i la via del tren les bicicletes han obert un petit sender; l'altre opció, que suposo seria la correcta, és anar pel camí de la platja, però hi ha molta sorra i la bicicleta no pot avançar, en molts trams. Uns 3 km. més enllà s'arriba a la Platja de Ponent de Vilassar. Aquí ja no hi ha dunes ni sender, només platja. M'he sentit incapaç d'arrossegar la bicicleta per la platja, per arribar a no sé on --no em sona que hi hagi carril bici de cap tipus fins a Mataró. A més, era gairebé la 1, havia fet 34 km., i veia el cel cap a Barcelona, cada cop més negre. He decidit que ja era hora de tornar.

La tornada ha estat diferent. Havia fet l'anada amb vent en contra, bastant cansat. Em consolava pensant que a la tornada seria a l'inrevés. I sí, la bicicleta semblava que volés. He arribat a anar a 30 km/h., em semblava impossible. He tornat a parar a la platja d'Ocata, a l'"Últim Xiringuito". Asseguda a la passarel·la de fusta, de cara al sol --per darrera el cel estava cada cop més negre-- he fet el vermut.

A Barcelona he canviat --sense voler-- el recorregut. He agafat Marina i he anat pujant, fins a la Gran Via. Allà he tornat a agafar el Passeig de Sant Joan fins a Aragó / València, i he acabat agafant el tren a Provença, a les 3 de la tarda. Gairebé 6 hores de bicicleta, 64 km.

Carenejant Collserola de turó en turó

2009-09-15T18:26:00.007+02:00

Avui he sortit disposada a fer molts quilòmetres, desafiant els elements, que d'entrada semblaven estar en contra. El cel molt tapat, i força fred. Per un cop, he sortit equipada com cal, amb cangur i jersei. No tenia gaire clar què volia fer, tret de que volia intentar trobar el rètol del Forat del Vent, que se'm resisteix.

Així, a les 8 del matí he enfilat el camí de Can Borrell. Havia plogut, el bosc ha recuperat els seus colors, un cop ha desaparegut la capa de pols que ho cobria tot. Del terra, humit i tou, pujava sentor de terra mullada. Era un plaer pedalar.

Com que tenia por que es posés a ploure, he procurat avançar ràpidament. A Can Borell he agafat el trencall cap a la Carretera de Cerdanyola i l'Àrea de lleure de Can Coll. 6.05 km.

A l'àrea de Can Coll encara no plovia. He continuat per A09 cap a Can Codina. El terra, encatifat de vermell, era preciós. Olor a humitat, a pluja. De Can Codina cap a Can Catà, Sant Iscle i Can Lloses. Fins aquí el camí és còmode, força baixada, i la pujada que hi ha és suau. A partir de Can Lloses comença la pujada, encara que és fa força bé, fins a la carretera de Cerdanyola, BV 1415. 5.43 km.

A partir d'aquí, en lloc d'agafar la pista que va cap a Can Ferrer, he continuat per la carretera. En aquest tram es puja bé, perquè hi ha un camí lateral, no cal anar per la via. Puja durant un tram, i després comença a baixar, fins a la cruïlla que porta a Barcelona o Cerdanyola. Llavors comença la pujada, que és una mica forta.

Es passen els miradors d'Horta i Montbau, que permeten descansar. Sort que no hi havia circulació, perquè el camí lateral s'havia acabat feia estona. Pujant fins al km. 8 de la carretera, al restaurant Casa Juaco. 3.50 km (aquesta distància és aproximada, perquè el comptaquilòmetres de la bici no funciona bé. Potser era una mica més).

Mentre pujava anava mirant a banda i banda, per si veia el rètol del Forat del Vent. No hi havia manera. Això sí, després de Casa Juaco hi ha un altre edifici, amb un rètol, en bastant mal estat, que diu "Bar Mirador Forat del Vent". Sembla que el rètol està entre els quilòmetres 7 i 8, així que em faltava poc per arribar-hi. Com que he deixat la carretera uns 500 m. més enllà, potser estava just després. Hauré de tornar a pujar-hi.

Des de Casa Juaco se segueix uns 500 m. per la carretera, fins que es troba, a l'esquerra, la pista B03, en direcció Passeig de les Aigues / Rabassada. A la dreta es puja a Can Valldaura. Com que veig que allà hi ha el Turó de Valldaura, on sé que hi ha una de les torres de vigilància de Collserola --tinc la intenció de trobar-les totes-- vaig cap allà. Uns metres endavant un rètol que indica "Àrea d'activitat naturalista. Prohibit el pas a bicicletes" em detè. Però em sap greu no arribar a la torre, que puc veure dalt del turó, així que he lligat la bici al rètol i he començat a caminar, menjant-me el pastís que portava per esmorzar.

La vista era impressionant, i la pujada també. Sort que no s'hi podia pujar en bici. He arribat a dalt, he investigat una mica --sortien més camins, des d'allà-- i he tornat a baixar. Plovisquejava, feia fred, i patia per la bicicleta. Per sort, l'he trobat on l'havia deixat. Tampoc sé qui podia passar per allà amb una eina per trencar la cadena, la veritat.

He reprès el camí B03, en direcció Passeig de les Aigues, i de seguida he trobat una cruïlla amb tres possibilitats. B01, que en una direcció continuava cap al Passeig de les Aigues i enrere pujava la Turó de la Magarola i el Pas del Rei i B12 (no deia el número) cap al Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. Primer he intentat pujar a la Magarola, però tampoc es podia anar en bici, i m'ha fet mandra tornar-la a lligar, així que he tirat cap al Turó de Sant Cebrià. Estava disposada a fer tots els turons possibles, aquest matí.

La pujada és forta, però no gaire llarga. El camí, preciós, amb el terra d'un vermell pujat, per les fulles mullades. Arbres diferents dels que estic acostumada a veure. El turó de Sant Cebrià és petit, s'arriba a una clariana i s'ha de tornar enrere, cap al de Santa Maria. Després es pot continuar cap al Turó de la Font Groga i la Serra d'Agudells, o baixar a Vista Rica. Per continuar amb els turons, he agafat el primer camí. Pujada suau, molt humit i tancat. Al final, un altre camí --corriol-- que baixava a Vista Rica. 3.61 km des de Casa Juaco, sense comptar la pujada al Turó de Valldaura, que no crec que fos gaire llarga.

A Vista Rica plovia amb ganes i feia fred. M'he posat el jersei i el cangur. No sabia per on tornar. Em feia gràcia tornar a fer la Carretera de les Aigues --ara Passeig de les Aigues--, que vam fer dissabte amb quatre mares de l'escola. De Vista Rica a la baixada cap al Passeig hi ha poc tros, una mica d'Arrabassada, fins a la cruïlla amb el Tibidabo. A la carretera del Tibidabo, a uns 300 m. de la cruïlla hi ha una esplanada a l'esquerra, on comença el camí forestal dels Jardins del Viver de Can Borni. És una baixada llarga, que dissabte vam fer de pujada. A mig camí estan els Jardins, que obren el cap de setmana. Al davant hi ha una font, on dissabte vam refrescar-nos, després de preguntar a uns homes grans que hi havia si l'aigua era bona.

S'arriba al Passeig. Uns metres a l'esquerra està el pàrquing del Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig. Jo he girat cap a la dreta, per dirigir-me al Funicular de Vallvidrera. És un passeig molt agradable, sencer són gairebé 9 km. plans, amb la vista de Barcelona. Els dies clars deu ser preciós. 6.10 km.

Total. 24.70 km. 4.30 h. reals. 2.30 de bicicleta.

Mirador de l'Arrabassada

2009-09-14T15:01:00.006+02:00

Avui era el meu primer dia de vacances tota sola. Tinc plans ciclistes, per aquesta setmana, però la previsió del temps em preocupa una mica. De moment, s'ha comportat, i he pogut sortir aquest matí, quan els nens han marxat a l'institut.

Avui havia d'enfrontar-me a un repte, que ens vam posar dissabte la Neus i jo. Havia de pujar a l'Arrabassada des de Sant Medir, per Can Puig. La setmana passada el vaig fer dos cops, aquest camí, però de baixada. No se m'hauria acudit pujar-hi si la Neus no hagués dit que era un repte que tenia. No podia ser menys, jo, com vaig dir fa uns dies, sóc envejosa de mena.

He sortit a les 10, una hora molt decent. Mig sol, mig núvol, a les baixades sense sol feia fresca. He anat fins a Sant Medir en un moment. Realment, hi ha una gran diferència entre pedalar a primera hora o una mica més tard, no sé perquè, el cos respon molt millor.

He deixat Sant Medir enrere, com el dia que vaig pujar al Mirador de la Font Groga. Avui, en lloc de girar cap a B10, he continuat per B05, en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. És un camí asfaltat, sobretot el primer tram, fins a Can Puig. Em sembla que si no estigués asfaltat no hauria estat capaç de pujar-hi.

He començat a pujar. 720 m. fins a Can Puig i 830 m. fins a l'Arrabassada, segons vaig anotar l'altre dia. Avui, tenia prou feina amb recuperar l'alè, com per dedicar-me a mirar els metres. El primer tram és el més fort; he hagut de parar 2 cops, per respirar. Mal de panxa, mal als pulmons, el que tenia millor era les cames.

He arribat a Can Puig. Ara ja sé que és l'antiga Ciudad de los Muchachos, una mena d'orfenat-residència del franquisme. Els edificis que es van construir els anys 40-50 estan abandonats, però Can Puig, la casa original, és un centre de desintoxicació. He pensat que el pitjor havia passat, i he continuat endavant. No sé si era pel cansament acumulat, o perquè realment no és menys fort, però els 800 m. aquests se m'han fet eterns. Era un autèntic port de muntanya, pujada, gir de gairebé 180º, pujada. I així un cop i un altre. He començat comptant-les, però al cinquè gir m'he cansat i m'he concentrat en arribar a dalt.

L'últim tram, amb la vista de la carretera al fons, es fa millor. He trigat mitja hora de casa a Sant Medir i mitja hora més per pujar fins a l'Arrabassada. Sembla increible, mitja hora per fer un quilòmetre i mig.

Un cop he recuperat l'alè, he decidit que seguiria l'Arrabassada cap a Barcelona fins al Mirador de l'Arrabassada. La ciutat estava força tapada, en canvi, la zona del Tibidabo es veia ben neta. És impressionant, la vista des del mirador. Com que feia sol, i jo tenia una mica de fred, m'he estirat en un banc i m'he menjat el tros de pastís que portava --un luxe d'esmorzar, avui--.

Després d'esmorzar he desfet part del camí fet, fins a Vista Rica. He pensat que provaria com era la pista B04 / B10 que l'altre dia, per anar a la Font Groga, no havia agafat. Baixada, baixada, i més baixada. A més, era una zona semiurbana, amb cases i noms de carrer. He pensat que pujar això seria tan o més terrible que la pista que havia fet abans. No hi ha dubte, si vull tornar a pujar al Tibidabo o a la font groga tornaré a agafar la drecera de l'altre dia.

Finalment he arribat a Sant Medir. Feia més aviat fred, sobretot en els trams a l'ombra. De seguida m'he trobat a Sant Cugat, satisfeta d'haver fet el que m'havia proposat. Ara, no sé si tornaré a pujar-hi, necessito entrenar-me una mica més.

Tibidabo i Mirador de la Font Groga

2009-09-09T14:59:00.008+02:00

La Neus m'ha preparat rutes per aquests dies de vacances i aquest matí he sortit a provar la primera. Són rutes de fonts, que jo, per algun motiu, no aconsegueixo trobar mai. Avui havia d'anar a la Font Groga, prop del Tibidabo. He pensat que si estava bé la podríem fer aquest dissabte, que reprendrem les sortides de mares.

He sortit de la plaça Rotary a les 8. Havia d'arribar a Sant Medir, que era el punt de partida de la ruta. Em fa gràcia veure que tant Sant Medir com Can Coll, que fa un temps eren el destí de les sortides, s'han convertit en el punt de sortida.

Des de Sant Medir s'ha de continuar el camí B05, per darrera l'ermita. És un camí pla, asfaltat, que passa pel trencall a Can Gener i continua cap a l'Arrabassada.

Als 280 m. trencall a l'esquerra, en corba tancada. Gir de 180º a l'esquerra, B10, cap a Urb. Sant Medir / Carretera de Cerdanyola. El B05 continua en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. Agafo el B10.

Als 120 m., deixo la pista principal i agafo un camí petit amb una cadena, que té la indicació de la marató de Collserola. A més, també és el camí PR-C-38, l'itinerari al Coll s'Erola, amb les marques blanques i grogues que va fer el Club Muntanyenc el 1998. Aquest camí no és una pista per bicicletes, però es pot anar fent. Hi ha força pedres, soltes, i a més el terra és de pedra, el que fa una mica incòmode avançar, en algun moment. Però no fa gaire pujada, he pogut anar fent amb 2/2, sense cansar-me gaire.

Als 300 m. hi ha un altre trencall a l'esquerra, per on segueix el camí de la marató, amb una fletxa verda pintada a la paret. No s'ha de seguir, sinó que es continua per la pista.

Als 330 m. el camí es bifurca. La pista principal segueix recta, en pujada. Les instruccions de la Neus deien que agafés el camí de l'esquerra, que fa menys pujada, encara que les marques blanques i grogues seguien per la pista principal. Aquesta drecera, tot i fer poca pujada, en algun tram és estreta i hi ha moltes pedres.

Als 950 m. s'enllaça amb la pista B04, per on hauria vingut si no hagués deixat B10 al començament. Aquesta mena de dreçera (no sé com és el B10), de gairebé 2 km., fa que la pujada al Tibidabo, que per força ha de ser forta, perquè està a més de 500 m., sigui la més fàcil que he fet fins ara. En el punt d'enllaç amb B04 hi ha un rètol que indica "Reserva natural parcial de la Font Groga".

Uns metres més enllà he hagut de parar, perquè la vista, entre dos arbres, era espaterrant. A un costat, Montserrat. A l'altre, Sant Llorenç. Als seus peus, la plana del Vallès. Llàstima que la meva càmera no faci bones fotos.

Als 320 m., seguint el B04, en un tram força pla, s'arriba a l'Arrabassada, a l'alçada de la residència Vista Rica. Molt moviment de cotxes. Aquí té el començament i el final un dels itineraris de passejada del Parc de Collserola, que es diu "Colors i olors de tardor". Valdrà la pena fer-lo, aquesta tardor. Segons la guia, es curt i pla, es pot fer amb nens de totes les edats.

Mirant el plànol, he vist que en aquest punt havia d'agafar l'Arrabassada cap a la dreta, per arribar al Mirador de la Font Groga (tenia l'esperança que la font estigués en algun lloc proper). Uns metres més endavant, però he trobat la cruïlla cap al Tibidabo, que indicava 2 km. Com que no estava gens cansada, i només portava 6 km., he pensat que no podia desperdiciar l'ocasió d'arribar-m'hi, que 2 km. no eren res.

Així, he agafat la carretera amunt. Seguia sense fer pujada. Un quilòmetre més endavant, a l'esquerra, el pàrquing del Camí Forestal de Can Borni i els Jardins de Can Borni (C05). Aquí, segons el rètol, s'inicia el camí cap a la carretera de les Aigues. Ja sé com hi arribaré, quan la vulgui fer. La vista des d'aquest punt --el pàrquing és com un mirador sobre Barcelona-- és impressionant. Llàstima que el dia no fos clar, hi havia boirina sobre el mar, però així i tot, treia l'alè.

He seguit endavant. Arribar al Tibidabo ha estat una mica complicat, perquè estaven fent obres, i havies d'anar esquivant camions, apisonadores, i treballadors que feien comentaris poca-soltes, però que feien riure. Als 1.700 m. (des de Vista Rica) m'he trobat a la plaça del Tibidabo, emocionada. He començat a fer fotos com una boja. He fet fotos a dues noies granadines que hi havien pujat caminant, i volien una foto testimoni. He esmorzat la meva poma, he passejat una mica per allà, i he estudiat el plànol, per veure com podia tornar a Sant Cugat.

He retrocedit fins a l'Arrabassada de nou, agafant-la en direcció Sant Cugat, per arribar al Mirador de la Font Groga. Està allà mateix, poc més d'un quilòmetre. I no és un, sinó que són tres miradors, un darrera l'altre. Com que hi ha arbres molt alts, no es veu gaire. Evidentment, no he vist la font. Una mica frustrant, sort que havia descobert el camí per pujar al Tibidabo. Al plànol havia vist que baixant una mica l'Arrabassada arribava a B05, que porta a Sant Medir, així que he començat a baixar.

Del Tibidabo al trencall amb B05 hi ha 1.920 m., la baixada per l'Arrabassada és molt curta, perquè entre mirador i mirador no s'ha d'anar per la carretera. Aquest trencall indica B05, Can Puig / Sant Medir. He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort és un camí asfaltat, perquè el pendent és considerable, en algun tram em feia una mica de por.

Als 830 m. es troba Can Puig, una casa preciosa, amb una església petitona. És una residència, no sé qui hi viu, hi havia gent jove. He continuat baixant. Darrera la casa, als 130 m., he trobat una font, per fi!. No era la Font Groga, però m'ha agradat molt. És la font de las Salamandrias, tenia una inscripció que deia el nom i 1828. Rajava aigua, de fet, estava ple d'aigua, i no es veia ben bé d'on rajava.

Als 720 m. he arribat a Sant Medir, pel mateix B05 de l'inici. De Sant Medir a casa ja és un moment, un camí que la bicicleta fa tota sola. A més, tot baixada. De fet, des del Tibidabo a casa no he parat de baixar, així, dels 15 km., n'he fet més de 7 de baixada contínua. Em sembla que és una bona excursió per dissabte.

15.5 km, 2 h de bicicleta, 3 hores reals.

Puig Madrona

2009-09-07T23:18:00.005+02:00

Encara que no ho sembli, aquesta torre tan psicodèlica és la del mirador del Puig Madrona, el cim que he fet aquest matí, de 341 m. El meu mòbil, no sé perquè, fa fotos amb efectes especials.

Fa un parell de setmanes al Tot Sant Cugat va sortir una ruta que es titulava "Diferents vistes de Can Monmany". Avui he decidit provar-la, per canviar de banda de muntanya. Quan he sortit, a les 8, feia fresca i el cel semblava acabat de rentar.

M'havia de dirigir cap a Valldoreix. He anat seguint la via del tren, pel camí que va fins l'Arnau Cadell. He passat per sota el pont de l'estació i he seguit l'avinguda Jacint Verdaguer, que està tallada per obres. Les bicis, si vas amb compte, poden passar-hi.

Després de recòrrer l'avinguda es gira a l'esquerra cap al Ferran i Clua. Abans d'arribar, a la dreta pel carrer Guineu, en pujada. S'ha d'arribar al número 57. Aquí comença l'explicació del Tot Sant Cugat, quan ja portava 5.40 km. Just abans del núm. 57 comença una pista, que d'entrada sembla bastant plana, però de seguida fa una pujada considerable. Segons la ruta que seguia havia de trobar uns barracons, jo no els he vist. He anat tirant amunt, parant de tant en tant a respirar i mirar la vista.

1.52 km més endavant s'arriba a una cruilla. Si es continua recta per G12, es va a la Colònia Montserrat i la Rierada. Aquest és el camí que indica el Tot Sant Cugat. A la dreta, però, surt el G01, que va cap a l'Ermita de la Salut, el Puig Madrona i el Papiol. Com que el camí es veia força pla, i semblava molt atraient (a més, feia dies que volia anar al Puig Madrona, sense atrevir-me a confessar-ho), l'he agafat.

300 m. força plans. Una vista impressionant amb Sant Llorenç al fons i tota la vall. Sembla com si estigués molt amunt, i segur que no és així. Entre els arbres, la masia de Can Monmany, amb la torre del rellotge.

100 m. més endavant. Cruilla. Dreta continua G01, cap a l'ermita de la Salut i Valldoreix.
Recta. Les Escletxes. El Papiol, Camí de passejada
Esquerra, amb una cadena. Vallpineda, camí de passejada.

800 m. més endavant. Cruilla. G01 s'acaba aquí, i enllaça amb G02, que va a Les Escletxes / El Papiol cap a l'esquerra i a l'ermita de la Salut cap a la dreta. Segueixo per aquí.

350 m. més endavant. Cruilla. Esquerra, G07, cap a Ca n'Esteve de la Font. El Papiol. Recta, continua el G02, cap a l'ermita, el Puig Madrona i Valldoreix.

220 m. més endavant (8.70 km des de Sant Cugat). Ermita de la Salut. A l'ermita hi ha una zona de picnic, amb taules. La vista és magnífica. Hi ha un rètol que indica el Puig Madrona, però és un camí per fer a peu, de fet, ni tant sols es veu, només hi ha les marques grogues i blanques.

Segueixo endavant 480 m., pel mateix camí que m'ha portat fins a l'ermita. En aquest punt, a l'esquerra comença una pista, en pujada, tancada amb una cadena. És el G11, que no diu a on va. Si continuo recta, per G02, vaig cap a Valldoreix. Cap a la dreta també indica Valldoreix, però és un sender, no es pot anar en bicicleta.

Com que el G11 puja cap a on suposo que està el Puig Madrona decideixo agafar-lo, a veure què tal. L'inci és molt fort, però després la pista es força plana.

400 m. més enllà, pujada forta a l'esquerra, amb indicació del Mirador de Puig Madrona. Si es continua la pista endavant, va cap al Paratge de la Pedrereta / Can Domènech / Can Barba. No tinc ni idea d'on són, aquests llocs, així que ja sé que el G11 no l'he d'agafar més que per arribar al Puig Madrona.

Començo la pujada. Són 850 m. fins a dalt de tot. Uns trams de pujada terrible, almenys per a mi. Intento fer-los tots amb la bici, però en un parell d'ocasions he de pujar a peu. Em fa il·lusió arribar a dalt de tot muntada, però al final em rellisca la roda i sóc incapaç de continuar. Un altre cop serà. Arribo a dalt.

No diu enlloc que és el Puig Madrona, em feia il·lusió trobar un rètol i fer-li una foto. La faig al de la torre de vigilància. M'entretinc parlant una estona amb la guàrdia forestal, que arriba al mateix temps que jo --en cotxe--. Parlem dels incendis i dels ciclistes que arriben allà dalt. Mentre parlem, n'arriba un --muntat en la bici--. Para un moment, comenta que és una pujada molt forta, que no l'havia fet mai, i sense parar-se ni un moment a contemplar el paisatge, torna a marxar. Jo m'he estat una bona estona voltant per allà, mirant les muntanyes, intentant endevinar quins eren els pobles i ciutats que s'hi veien. Havia d'amortitzar l'esforç.

Com que es feia tard he tornat cap a baix. La pujada ha estat dura, però la baixada feia por. Una altra com aquesta, i hauré de tornar a canviar les pastilles dels frens. Agafo el G02 cap a Valldoreix, que abans havia deixat per pujar per G11. Baixant, baixant --també aquesta baixada és forta-- arribo a Valldoreix, a l'Av. Can Monmany. Allà hi ha un rètol, mig tapat per les plantes, que diu "Pista forestal Serres d'en Rabassa i de Can Julià. Ermita de la Salut. Colònia Montserrat. El Papiol".

Segueixo baixant per l'Av. Can Monmany fins a Plaça Joan Gassó. Aquí torno a agafar el carrer Guineu, des de dalt de tot, i desfaig el camí que havia fet per arribar-hi.

Total. 18.50 km. 1.40 de bicicleta, 2.40 reals.

Al Forat del Vent

2009-09-03T08:38:00.012+02:00

Dimarts vaig fer una sortida breu, a Sant Medir, per comprovar si encara era capaç de fer pujades. Vaig veure que hi arribava sense gaire dificultat, així que ahir vaig decidir pujar al Forat del Vent, un lloc de nom emblemàtic, però que no sabia ben bé què era. De fet, hi volia anar perquè la Clara, amb uns amics, hi havia pujat, i jo no volia ser menys (sóc envejosa de mena).

Vaig estudiar el el plànol que porto sempre amb mi; comença a ser difícil, perquè s'ha mullat molts cops, i de doblegar i tornar a doblegar està tot trencat. També portava el de Collserola en btt, que quan t'hi acostumes va bé, perquè indica tots els trencalls, amb els rètols que hi ha.

Primer de tot he de dir que no vaig arribar a veure aquest preciós rètol, que he "robat" al fòrum de Cicloturisme català. Ara que sé que hi és, intentaré trobar-lo.

Per pujar al Forat del Vent, des de Sant Cugat, hi ha, almenys, tres camins possibles. Crec que jo ahir vaig escollir la millor opció, perquè en cap moment vaig haver de fer una pujada gaire forta; això sí, pujava sense parar, girant i girant.

Inici, com sempre, a la plaça Rotary.

Per B06 fins a la cruïlla de Can Borrell i la pista que porta a la carretera de Cerdanyola (B02).

Per B02 fins a l'àrea de lleure de Can Coll.

Allà vaig haver de decidir quin camí agafava, perquè es pot pujar per Can Codina, Can Catà, etc. (A09) o per la dreta, cap a Can Cerdà, Font dels Caçadors (A13). Com que aquest segon ja l'havia provat i recordava les fortes pujades, vaig agafar el de Can Codina, que és molt agradable.

Se segueix fins a la cruïlla amb A05, que cap a l'esquerra indica Can Canaletes i Cerdanyola i a la dreta Can Catà i Sant Iscle. S'agafa el trencall a la dreta, cap a Can Catà.

A l'entrada del bosc de Can Catà s'ha de tornar a decidir. Es pot continuar per la mateixa pista A05 o entrar al bosc i pujar per la pista A14, que queda poc després d'entrar-hi, girant a l'esquerra. Com que entrar al bosc quan està tancat no m'agrada --em fa una mica de por-- vaig continuar la pista A05 cap a Sant Iscle.

Poc després de Sant Iscle hi ha un trencall a l'esquerra, cap a Can Fermí, que no vaig agafar. Es continua per la mateixa pista A05 cap a Can Lloses i el Forat del Vent. Molt poc després venen 400 m. plans, amb el terra encatifat de pinassa i altres fulles. Al final d'aquest tram hi ha un camí amb una tanca, que enllaça amb l'A14, que ve des del bosc de Can Catà. El rètol indica, si no recordo malament, Portell de Valldaura i Turó d'en Fotjà. No el vaig agafar, perquè jo volia continuar per l'A05, cap al Forat del Vent.

A l'esquerra es deixa Can Lloses i se segueix durant gairebé 2 km, fins arribar a la carretera d'Horta. En lloc de seguir la carretera, es gira a la dreta per la pista particular de Can Farré fins a l'A04, que s'agafa cap a la dreta, direcció Portell de Valldaura / Serra Fotjà. En algun moment d'aquest tram, de sobte s'arriba a dalt i apareix Barcelona, impressionant. Em va impressionar molt sobretot perquè no m'ho esperava.

S'arriba de nou a la carretera d'Horta, i aquesta vegada si que se segueix, amb Barcelona a l'esquerra, fins que es torna a trobar una pista, que surt darrere d'un restaurant. És un punt una mica dubtós, que no estic segura què indicava. Segurament Turó de l'Ermità / Font dels Caçadors / Can Cerdà, a on s'arriba per A10, en baixada constant i molt forta.

És el camí que jo havia intentat fer un dia de pujada, per arribar a la Font dels Caçadors. Després d'una baixada llarga s'arriba a una cruïlla. A la dreta, segueix A10 cap a Can Catà i Turó de l'Ermità, passant una tanca. A l'esquerra, s'enllaça amb A11, cap a Font dels Caçadors / Can Cerdà. Jo vaig agafar aquest segon trencall, perquè sabia que des de Can Cerdà arribaria a la carretera de Cerdanyola una mica més amunt de l'accés al camí de Can Borrell.

Vaig seguir l'A11 cap a Can Cerdà, passant, suposadament, per la Font dels Caçadors. Aquest cop m'hi vaig fixar, a veure si trobava alguna pista. A l'alçada de la Torre Gresa (el que jo crec que és la Torre Gresa) hi ha una altra cruïlla, cap a la dreta baixa a Can Coll, per A13. Cap a l'esquerra, va cap a Can Cerdà i la carretera de Cerdanyola. S'hi arriba de seguida, i llavors són pocs metres de carretera de baixada, fins al camí a Can Borrell, que és tan conegut que sembla com si pedalés per casa.

Total: 24 km, 2 hores de bici, 2.30 reals, perquè em vaig haver de parar molt per mirar el mapa.

Per les carreteres del Baix Empordà

2009-09-01T22:45:00.008+02:00

Diumenge 30, cansada de la ruta cicloturística, vaig dirigir-me cap a Montgó, pel passeig marítim de l'Escala. En algun racó del meu cap tenia la idea de trobar un camí que em portés cap a Torroella, cap al massís del Montgrí. Estava segura que havia d'haver una pista, que no s'havia d'anar per carretera. Vaig voltar pels carrers de Riells, i anant cap a la carretera vaig trobar una pista, ampla i força plana, a primera vista. No tenia cap indicació, però com que la direcció era la correcta, i estava cansada de voltar, la vaig agafar.

Pocs quilòmetres més enllà, per la meva sorpresa, vaig trobar una indicació: "Sobrestany -- Bellcaire". Si no hagués estat sobre la bici hauria fet uns salts d'emoció. Em vaig limitar a fer un "Visca!", de satisfacció. Havia encertat el camí. I quin camí. Alguna petita pujada --molt lleugera--, camí sense pedres, envoltat de camps. Cap a l'esquerra, el massís del Montgrí, amb el castell a dalt de tot. Me'l mirava de reüll, pensant si m'atreviria a pujar-hi.

Aquest camí no estava indicat com la ruta cicloturística, en la que és gairebé impossible perdre's. Aquí, en canvi, s'obrien continuament camins i caminets, i havia d'anar triant. Per aquelles coses de la sort vaig triar bé tota l'estona. Sobrestany és un poblet molt petit, quatre cases que a aquella hora estaven en silenci. Sortint, un rètol indicava Santa Caterina, però vaig decidir deixar-ho per una altra ocasió.

Creuant la carretera, Bellcaire. Havíem passat milers de cops en cotxe, però no hi havíem entrat mai. Un poblet preciós, situat dalt d'un turó. Una església petitona, del segle XII. A Bellcaire vaig trobar les indicacions de ruta per a bicicletes que hi ha a tots els pobles de l'Empordà. És una ruta que transcorre per camins i carreteres de tercera categoria, d'aquestes que tenen molt poc trànsit. Hi ha força indicacions pels cotxes, perquè sàpiguen que hi passen bicicletes, i vas trobant l'adhesiu de la bicicleta per tot arreu.

Així, per aquestes carreteres, una mica a l'aventura, vaig anar fent. De Bellcaire a Tor, un altre poblet. De Tor a Albons. Albons semblava un centre del ciclisme; un parell de bars amb barres per aparcar bicis, i molts ciclistes esmorzant. Vaig estar temptada de parar-m'hi, jo també. Però ja portava molta estona i havia de tornar. A Albons vaig trobar la indicació que em portava a l'Escala. El darrer tros coincideix amb el final de la ruta cicloturística.

Quan tornava pensava que aquesta excursió, tot i ser gairebé plana, com l'altra, m'agradava més. Potser pel que tenia d'aventura, d'anar una mica sense saber a on arribaria, provant camins. El que feia una mica avorrida l'altra era el fet d'anar seguint rètols, sense perill de perdre's, sense emoció.

Parc natural dels Aiguamolls de l'Empordà

2009-09-01T22:07:00.003+02:00

El dissabte 29 vaig fer una excursió per la part de platja dels Aiguamolls. La platja de Sant Pere Pescador és impressionant, com va dir el Guillem, sembla un desert, perquè fins que no puges una mica no veus el mar, només sorra i més sorra, fins a on arriba la vista.

La ruta, inicialment, és la mateixa que havia fet tots els dies, que ja em sabia gairebé de memòria. Des de l'Escala fins a Sant Martí d'Empúries pel camí de ronda. De Sant Martí, per la carretera, fins al trencall que porta a Cinc Claus, indicat amb un dels rètols verds de la ruta cicloturística.

Després de Cinc Claus, uns quants quilòmetres entre camps i més camps, fins a l'Armentera. Poc després de l'Armentera --no arriba a un quilòmetre-- hi ha la cruïlla que porta a Viladamat per un costat i a Sant Pere Pescador per l'altre. Vaig dirigir-me a Sant Pere Pescador, amb la idea de creuar el riu pel pont que havia vist al mapa i anar cap als aiguamolls.

El camí fins a Sant Pere va resseguint el Fluvià. Com l'altre banda, és un camí amb força còdols, i de tant en tant olor a clavaguera. El riu, això sí, és preciós. Em vaig parar a mirar el que pensava que eren troncs, i que van resultar ser carpes.

Quan s'arriba a Sant Pere segueixen les indicacions cap al centre urbà i la platja. Abans d'entrar al poble hi ha el punt d'informació dels aiguamolls, amb un plànol de la zona, amb les rutes que es poden fer. Així vaig descobrir que sense creuar el riu podia fer una ruta que el resseguia fins a la desembocadura, gairebé. Des d'allà seguia paral·lel a la platja, passant pels diversos camings de Sant Pere, fins al càmping de Las Dunas. La tornada, com que no vaig trobar un altre camí, per la carretera.

Com que no tenia clar que a l'altra banda del riu trobés un camí de bici vaig decidir provar aquesta ruta. El riu, en aquest sector, encara era més maco, no sé perquè. El camí inicial paral·lel a la platja una mica incòmode, perquè hi havia molta sorra, i la bicicleta no avançava. Després, però, es va convertir en una meravella de camí, llis i dur, però amb una capa de sorra fina que feia un plaer el pedalar. A un costat, els càmpings. A l'altre, el mar al fons, i al mig, les dunes, amb la vegetació típica de les dunes. També vaig trobar uns quants prats amb vaques, unes vaques blanques, que cridaven l'atenció, al costat de la platja. Al fons dels prats, tocant a la platja, es veia una extensió de color blavós, que no sé quin tipus de planta devia ser.

Quan vaig arribar al càmping Las Dunas el camí es va convertir en un estret sender, amb espai just per la bici, envoltat de plantes. Sort que no eren esbarzers. Des d'allà s'agafava la carretera cap a Sant Pere, que tornava a portar al punt d'informació. I des d'allà, tornar a l'Escala pel mateix camí.

Total: 35 quilòmetres, un parell d'hores, més o menys. Si no s'agafa la carretera --es pot tornar pel camí dels càmpings-- es pot fer perfectament amb nens.

De l'Escala al Fluvià

2009-08-27T23:38:00.007+02:00

Des de diumenge hem estat a l'Escala, a l'Empordà. Fa anys que hi passem uns dies de vacances, a l'apartament que tenen els meus pares, que ens repartim entre els germans. Aquest any, per primer cop, hem pogut pujar les bicicletes; jo ja estava disposada a llogar-ne, perquè no em veia passant 10 dies sense pedalar, però per circumstàncies diverses, hem pogut pujar les nostres.

Feia dies que mirava per Internet, per trobar rutes al voltant de l'Escala. Vaig descobrir que el 2004 van fer una "ruta cicloturística", que estava perfectament senyalitzada. A més, començava al camí de ronda d'Empuries, lloc de passeig habitual per tothom qui va a l'Escala.

Dilluns mateix vaig sortir a provar si trobava el camí. Anava amb unes instruccions detallades que vaig baixar d'internet, d'aquestes que no pots seguir, realment, perquè no pots pedalar i mirar unes instruccions que t'indiquen que has de fer cada 100 m. Per sort, qui va muntar la ruta sabia molt bé on s'havien de posar els senyals, i encara més sort, perquè des del 2004, que la van fer, seguien estant allà.

Vaig sortir poc després de les 7. Primer vaig mirar com sortia el sol sobre el mar, un luxe que forma part dels plaers de les vacances a l'Escala. Feia fresqueta. No hi havia gairebé ningú, algun ciclista boig com jo. El mar, com és habitual a aquestes hores, pla com una mirall.

Vaig fer el camí de ronda fins a Sant Martí d'Empúries. Allà vaig trobar el plànol que hi ha una mica més amunt. Em vaig emocionar en veure que estava tan organitzat. El vaig fotografiar per si necessitava mirar-lo pel camí i vaig començar a pedalar. De Sant Martí, pel carril bici cap a la hípica. Allà, per pista fins a Cinc Claus, un petit lloc amb tres cases, un restaurant i una casa de turisme rural, que ja coneixíem. De Cinc Claus es pot anar cap a l'Armentera o cap a Viladamat. Com que el plànol indicava l'Armentera, vaig anar cap allà.

Camí planíssim. Sempre entre camps. Blat de moro, camps ja recollits, cap sembrats, en els que despuntava algun tipus de cereal. . Girasols. De tant en tant, arbres, molts fruiters --pomeres--, pollancres, plàtans, algun pi. Així, fins a l'Armentera, que es creua bé, si t'hi fixes. De l'Armentera al riu Fluvià. El riu se segueix un bon tros, per un camí ple de còdols, una mica incòmode.

Cap al km 13 s'abandona el riu, a l'Arbre sec (jo només vaig veure un antic molí, que es deia El molí de l'arbre sec, que abans devia funcionar amb aigua). El camí segueix, entre camps, cap a Viladamat.

A partir de Viladamat ja no és tan maco. Hi ha algun tram per carretera o per camí al costat de la carretera, fins arribar a l'Escala. Allà s'ha de circular --molt ben indicat, això sí-- per carrers. A banda, el cansament s'acumula, i les coses no es veuen tan bé.

De fet, el primer dia no vaig fer tot el camí, sinó que poc després de l'Armentera em vaig desviar cap a Saldet, i d'allà a l'Armentera de nou i tornar. El segon dia vaig sortir amb la Cèlia i llavors el vam fer sencer, desviant-nos, entre l'Arbre sec i Viladamat, cap a Montiró, perquè jo pensava que així tornaríem abans. No vam trobar com continuar, i vam haver de tornar enrere.

Amb la Cèlia vam trobar un gatet --petit, pocs mesos-- que miolava desesperat. Em va costar molt convèncer-la de que no ens el podíem endur, dient-li que sobreviuria, que als camps hi havia molts ratolins --n'hi havia molts, de gats. Va acceptar marxar si li prometia que al dia següent, que havia de sortir amb el Guillem, portàvem menjar per si el trobàvem.

Dimecres vaig sortir amb el Guillem. Amb ell vam començar el camí a l'inrevés, cap a Viladamat, per acabar al camí de ronda. Em va agradar més així, perquè la part aquesta, que és la que menys em va agradar el dia anterior, fent-la al començament semblava més curta i més maca. Amb el Guillem no vam fer cap prova de camí alternatiu. A més, ell porta un ritme tan fort, sense descansar, que no podia pensar en fer cap tipus de prova. Això sí, a diferència de la seva germana, que no es fixava en cap senyal, cap camí, ell volia anar al davant, buscant els rètols, com en una ginkama.

Avui he tornat a sortir amb la Cèlia. Volia provar d'anar cap a Sant Pere Pescador, a la cruïlla que hi ha quan s'arriba al Fluvià. Al mapa no hi surt, però des del riu, es pot anar cap a l'esquerra, a l'Arbre sec, o cap a la dreta, a Sant Pere Pescador. Hem agafat el camí de la dreta, que també va seguint el riu, pel mateix camí amb còdols. Sant Pere Pescador està a un parell de quilòmetres, i allà segueixen les indicacions de ruta cicloturística, encara que no estan tan ben posades.

Després de pedalar un parell de quilòmetres seguint unes indicacions que ens portaven a la platja ho hem deixat estar, perquè ja portàvem més d'una hora, i havíem d'estar a quarts d'11 a casa. He pensat que dissabte, amb el Guillem, si tenim més temps, ho tornarem a provar.

M'ha agradat, aquesta ruta, tan descansada, tan plana, però en el fons, prefereixo les meves muntanyetes, les pujades i baixades. La ruta plana està bé, però al final es fa una mica avorrida, i com deia una amiga, sempre has de pedalar, no tens el premi de les baixades després d'una pujada.

Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.

El bosc de Can Catà

2009-08-23T13:00:00.001+02:00

He sortit a les 8. Amb el pas dels dies la temperatura al matí va baixant, cada cop dóna més gust sortir a aquesta hora, amb la llum de l'alba --el sol ja surt cap a 1/4 de 8--.

M'he dirigit cap a Can Borrell. 4 km des de casa a la cruïlla de Can Borrell amb la pista cap a la carretera de Cerdanyola (B02). He agafat aquesta pista, amb la idea d'anar cap a Can Catà. Quan he arribat a la carretera de Cerdanyola (5.30 km.) he pensat que intentaria trobar un camí alternatiu per anar a Can Coll, un que es pugués fer sense baixar per la carretera, per poder fer amb els nens. He agafat el camí que hi ha allà mateix, sense creuar la carretera, però de seguida ho he deixat còrrer. Arriba a Flor de Maig, i si vols continuar el camí has de pujar un pendent molt bèstia, que juraria havíem baixat un dia. No val la pena.

He continuat pel camí tradicional, baixant per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Avui no portava casc i com que m'hi he acostumat em sentia desprotegida.

Des de l'àrea de lleure he seguit per B09, cap a Can Codina. M'he trobat un matrimoni que trobo sovint, per aquells paratges. Sempre estan asseguts en algun marge, i la senyora, vestida invariablement amb una bateta d'estar per casa, m'ha animat, com fa sempre, dient: "Ole las mujeres deportistas" o una cosa semblant (sempre diu coses així, té una clara consciència de gènere, em fa molta gràcia).

A la cruilla de B09 / B05 (9 km) -- Can Catà a la dreta, Cerdanyola cap a l'esquerra, he seguit cap a Can Catà. No tenia gaire clar que faria quan arribés. La Neus m'havia dit que encara que semblés tancat la reixa no estava tancada, només calia empényer. De tota manera, em feia una mica d'angunia, fer-ho. He tingut sort, quan he arribat (9.54 km.) m'he trobat les portes obertes de bat a bat, i uns quants cotxes a dins. Ni un ànima.

Un rètol indicava que no estava permès anar en bicicleta, així que he entrat caminant. Uns 20 m. més enllà he pensat que feia el ximple, no hi havia ningú, la pista era ampla i ben plana, segur que no molestava ni feia res malbé, si anava en bici, així que he continuat muntada, pedalant a poc a poc.

De seguida he trobat una cruïlla, que indicava la font nova i la font vella, per B10. El camí cap a la font vella baixava una mica, el de la font nova semblava pla, cap a l'esquerra. A més, tenia una indicació amb el número 1, així que he pensat que la ruta començava allà.

No sé com descriure el camí. Era molt curt, 10.46 km a la font nova. Silenci absolut, arbres immensos, centenaris. Mai havia vist pins tan alts i amb el tronc tan recte. Alzines molt altes, també, i altres arbres del mateix estil. Un bosc vell, preciós.

El camí acabava a una clariana amb la font nova al fons. La font no rajava, i no tenia cap gràcia. Ara, l'entorn era impresionant. Una taula llarguíssima de pedra, amb un banc a banda i banda, pensada per dinars i berenars d'una gran família, o d'un grup d'amics, a l'ombra dels pins. Per una banda s'havia construit uns esglaons, com una mena d'amfiteatre. Ombrívol. Humit. El terra, amb una catifa de fulles. I els arbres que he intentat fotografiar, perquè es vegi la seva alçada.

He esmorzat allà i he tornat cap a casa, tranquil·lament. Em quedava la ruta cap a la font vella, però he pensat que la deixava per un altre dia, no volia gaudir de tot el bosc el primer dia.
Trobo que és un lloc relaxant, on t'hi sents bé. Com que tenia les cames una mica cansades d'ahir he tornat amb calma, posant el plat petit a la més petita pujada, i així he arribat la mar de bé.

A les 10 he arribat a casa. 1.30 h en bicicleta. 20.40 km.

Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.

Al pantà de Can Borrell

2009-08-22T13:37:00.007+02:00

2/4 de 9 del matí. Una temperatura de 23º molt agradable. El cel, lleugerament enteranyinat.
He sortit amb la Clara, avui. Aprofitant que anava acompanyada he pensat que podíem provar un nou camí, que segons el rètol ens duria al pantà de Can Borrell. He de reconèixer, ara que ja ho hem fet, que no n'estava gaire convençuda, que fos un bon camí, ja abans de començar. I és que ja he descobert que Collserola té dos tipus de rètols. Els que estan senyalitzats amb lletres i números (B02, A13) i els que no ho estan. Els primers corresponen a rutes per pistes adients per a bicicletes, els altres rarament ho són. El que volíem agafar, evidentment, no tenia cap tipus de lletra. De tota manera, podia haver estat bé; el que portava al Puig de la Guàrdia tampoc tenia lletres i era prou decent.

Hem enfilat el camí cap a Can Borrell per B06. 4 km que les bicicletes se saben de memòria, amb un parell de pujades que es poden fer bé. Des de Can Borrell hem continuat cap a Sant Medir per B05; després de passar cinc cops el que a la primavera eren rierols, amb les pujades corresponents, hem arribat a l'esplanada on es troba la cruïlla per anar a Can Gener o continuar cap a Sant Medir (1.46 m.).

Hem agafat el camí a Can Gener, com vaig fer fa uns dies. Aquest camí és molt curt, no arriba als 500 m.. Ja no té lletres, però es pot fer molt bé --si obviem les pujades, sobretot la darrera, que amb prou feines hem pogut fer sobre la bici--. Un cop a Can Gener hem trobat la cruïlla que indica Sant Medir per un costat i el pantà de Can Borrell per l'altre. Hem agafat aquest segon camí, preparant les cames pel que venia, veient com començava el camí.

Hem intentat pujar en bicicleta, però de seguida ens hem hagut de baixar. A banda de la pujada, que no era tan forta, era el terreny, que l'aigua havia deixat bastant impracticable. A banda, pedres, que dificultaven la marxa. No ens hem desanimat. Hem pensat que en algun moment trobaríem un camí més decent. I així hem anat pujant, cada cop més plenes de teranyines, més esgarrapades i més suades. Hi havia algun tram que ens semblava millor, i l'intentàvem fer muntades en la bici, però de seguida havíem de tornar a baixar. Això sí, nosaltres seguíem endavant, com si res.

Finalment hem arribat a un corriol que es podia fer muntat, el terra amb una catifa de pinassa. No ha durat gaire. Estàvem en un petit cim, més o menys uns 280 m. Tenint en compte que el pi del Xandri està a poc més de 100 m., havíem superat un desnivell de gairebé 200 m. Hem trobat una cruïlla amb un rètol que indicava Can Ribes i Tibidabo per un costat i el Pantà de Can Borrell per l'altre. Ens hem emocionat, veient que encara anàvem bé. Hem desestimat anar cap a Can Ribes i el Tidibabo i hem seguit endavant. Començava la baixada.

Si fins aquell moment la dificultat havia estat empènyer la bici i esquivar alguna que altra pedra, a partir d'aquí tot s'ha complicat. El corriol que anàvem seguint era molt estret, en alguns trams, amb un pas just per la bicicleta, en el solc que deixa l'aigua al baixar. De tant en tant trobàvem cruïlles, i hem hagut de decidir quin camí seguir --miraculosament hem encertat sempre, o tots portaven al mateix lloc--. Massa sovint ens hem trobat arbres caiguts. Un, com es veu a les fotos, l'hem hagut de passar arrossegant-nos per sota. Un altre ha estat impossible, i hem hagut de buscar una ruta alternativa, pel bosc. Les teranyines, els esbarzers i les plantes diverses semblaven confabular-se contra nosaltres, impedint-nos passar.

De tota manera, estàvem segures que arribaríem a algun lloc --de fet, a partir d'un moment ja no importava si era el pantà o no--. I encara que sembli increïble, així ha estat. Finalment s'ha obert una clariana. Hem tornat a trobar un rètol que indicava el pantà. Un camí que semblava decent; al començament no ens féiem gaire il·lusions, segures que de sobte ens trobaríem un arbre al mig, però no ha estat així. Només hem trobat un tronc petit, i cansades de carregar amb les bicis, com que era pla i suposàvem que estàvem a punt d'arribar, les hem lligat, les hem deixat a terra i hem continuat a peu. Uns 50 m. més enllà, entre els arbres, hem vist el pantà. No ens hem abraçat, però l'ocasió s'ho mereixia. Erem unes autèntiques cracks!

Després de mirar-lo una mica hem tornat enrere. Poc abans d'arribar al pantà ja havíem vist una pujada que hem suposat portava al camí bo, el B02 que jo coneixia, i que un dia ja havia agafat per arribar al pantà (no hi vaig arribar perquè no sabia si faltava molt i es feia tard). Així ha estat; al B02, just després del rètol que indica "Nucli zoològic", abans de pujar cap a Sol i Aire, surt un camí que s'endinsa al bosc, sense cap indicació. Per aquest camí hem pujat nosaltres. Un cop al B02, arribar a Can Borrell és un moment, i d'allà a casa, tot baixada.

Amb tot, ens ho hem passat bé (almenys jo, no sé que dirà la Clara). Hem rigut, veient-nos en aquella situació, més pròpia de nens sense gaire seny que de dues dones aparentment assenyades de 43 anys. En conclusió, ha estat tota una aventura, que mai farem amb els nens, ni crec que tornem a repetir, la veritat. El proper cop que vulguem anar al pantà anirem pel camí B02, que és força més normal.

Per veure més fotos, mireu l'àlbum del Facebook.

Cap al mirador del Puig de la Guàrdia pels Turons de Can Coll

2009-08-20T15:04:00.008+02:00

Aquest matí he sortit a provar les noves pastilles dels frens, que el Cardona em va posar ahir. Li vaig explicar que la bici no frenava, i em va dir que no li estranyava, que les pastilles estaven pràcticament gastades.

Eren les 8 del matí. He començat a pedalar sense un pla preconcebut, com em sol passar. Al Pi del Xandri m'he parat al banc, a esmorzar una mica, panses i aigua --ara que ho escric sembla una mica fastigós-- mentre decidia cap a on tirar.

En lloc de seguir cap a Can Borrell he deixat el Pi a l'esquerra i he pujat per darrera, pel camí que bordeja els camps, que porta al B09, cap a la Torre Cendrera i Can Codonyers. Hi ha multitud de camins i caminets per arribar a aquest punt, des del Pi del Xandri i des de Can Calders. No sé perquè, vagis com vagis, sempre et trobes on comença el B09.

El camí és agradable. A l'esplanada on hi havia la torre Cendrera hi ha un rètol que indica cap a Can Codonyers, però és un camí impossible de fer en bicicleta. S'ha de continuar cap a l'esquerra, en direcció les bòbiles. El camí et porta directe a la bòbila Campmany. A l'esquerra es pot anar a la carretera, però s'ha de continuar a la dreta, cap a Can Codonyers i Can Coll. Poc després de la bòbila hi ha la cruïlla de Can Coll i Can Codonyers. A Can Coll s'hi va pel camí de l'esquerra, que no té rètol, perquè algú l'ha tret. Aquí comencen els Turons de Can Coll, que pugen el Turó de Can Castelló (197 m.), del que ja he parlat. Pujades molt fortes i llargues. Això sí, el camí és preciós. Solitari del tot. Terra vermellós.

Un cop arribats al punt més alt comença la baixada cap a Can Coll; aquí he pogut provar els frens. Abans d'arribar a Can Coll, cap a l'esquerra hi ha un trencall que indica "Font del Frare / Montflorit / Cerdanyola". He intentat seguir-ho, per veure si arribava a la font, però ha arribat un moment que no he vist per on continuar, i a més hi havia força arbres caiguts, així que he tornat enrere i he seguit cap a Can Coll.

Se surt a la carretera de Cerdanyola, just quan s'acaba l'àrea de lleure. No sabia cap a on continuar. He vist que a l'altra banda de la carretera els rètols indicaven la continuació del B09 que ja conec, cap a Can Codina o Can Cerdà, i també la possibilitat de pujar al Puig de la Guàrdia i a la Urb. Montflorit. He decidit provar què tal era aquesta pujada, si es podia fer en bicicleta.

He tornat a posar en pràctica el que em van dir la Neus i el meu pare. Utilitzar el plat més petit. Realment, així et canses molt menys, no cal arribar mig ofegat. Vas més lent, però hi arribes. He anat pujant el camí --realment no era un camí de bicicleta--. He hagut de fer algun tram empenyent la bici, fins que al final he arribat a la Urb. Montflorit. Des d'allà la vista ja era espectacular, però encara ho ha estat més quan he arribat al mirador. Allà hi ha la torre de vigilància que es veu a la foto. L'esplanada està envoltada d'una valla, que va indicant, en cada punt, quina és la muntanya que s'hi veu (Serra de Marina, Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Tibidabo).

Mentre estava allà, gaudint de la vista i menjant la poma habitual, ha arribat un cotxe. Era el guàrdia forestal que vigila des de la torre. Li he demanat, sense gaire esperança, si m'hi deixava pujar un momentet, però ha dit que estava prohibit. Llàstima. Devia ser impressionant, la vista des de dalt.

He intentat tornar per un altre caminet --de fet no recordava bé per quin havia vingut--, però després d'esgarrapar-me les cames he tornat enrere, he trobat el camí inicial, que he hagut de baixar a peu en més trams encara. Des de Can Coll m'he dirigit cap al camí de Can Borrell, pujant la carretera. Amb el plat petit, realment, és un gust, pedalar.

Total: 1.24 h., 15.76 km.
Fotos al Facebook

Sant Feliuet de Vilamilans

2009-08-16T12:40:00.008+02:00

He aconseguit arribar a l'ermita de Sant Feliuet!

Ho poso així perquè m'ha costat una mica, trobar-la, fent i desfent una part del camí un parell de cops --amb el que suposa per les meves pobres cames. Fa uns dies vaig explicar aquí mateix que ho havia intentat, però que no ho havia aconseguit. Avui he sortit de casa a 1/4 de 8, amb temps, ganes i un iogurt amb cereals a la panxa, per donar-me energies. 22º la mar d'agradables, un dia d'aquests d'estiu, de cel net, brisa suau. Un plaer, en resum.

He agafat el camí habitual, per anar cap al Camí dels Monjos. Ni un ànima. Si més no, no es veien. Això sí, sembla que ha començat la temporada de caça i tot el camí m'han acompanyat els trets, que trencaven l'harmonia del bosc.

Quan he arribat a Can Barata, en lloc de creuar la carretera per pujar al Coll de la Creueta, he tombat a l'esquerra i he baixat per la carretera cap a Rubí, gairebé 2 km. Abans havia preguntat a un home que passava si per allà s'anava a Sant Feliuet. M'ha dit que sí, que ho trobaria indicat. He anat baixant. He arribat a una rotonda i no sé perquè, he decidit que m'havia passat, que no estava indicat com m'havia dit l'home, així que he tornat enrere, pujant la carretera fins a Can Barata. 2 km de pujada suau i constant.

He pensat que faria el mateix camí que l'altre dia, arribant a Sant Feliuet per la Serra de Galliners, que era el que coneixia. M'he parat a menjar una poma al Coll de la Creueta. Mentre menjava he fet fotos als diferents arbres, perquè em feia vergonya no distingir les alzines i els roures. Amb les fotos i la Viquipèdia, crec que els sabré distingir. Això sí, he après que tots dos tenen glans.

Des del Coll de la Creueta a Sant Feliu hi ha 2,45 km. Un cop a dalt del Pujol Blanc, el punt més alt de la serra, tot és baixada --una baixada considerable, en alguns trams-- fins arribar a la carretera. Hi ha hagut un punt de bifurcació, quan suposava que faltava poc i allà m'he parat, fins que ha passat un home, molt oportú, a qui he pogut preguntar. He baixat fins a la carretera, i a l'esquerra he vist la rotonda on havia parat abans. Cap a la dreta, la rotonda que m'havia indicat l'home, des d'on trobaria el trencall cap a Sant Feliuet. Així ha estat. Deixant la rotonda a la esquerra, uns metres més enllà he trobat el camí cap a l'ermita, a la dreta. Per pujar-hi (no es veu des de la carretera) hi ha dos camins, un asfaltat i un altre de terra. Pocs metres de pujada i m'he trobat davant l'ermita, 15 km i 1.15 h des de casa.

L'ermita, pre-romànica, m'ha semblat preciosa. Com una petita joia enmig de la serra. Hi ha un xiprer que li fa companyia. Una font que no lliga gaire, feta de fa poc, que no raja. Una esplanada on se celebra l'aplec de Sant Feliuet. M'ha semblat un lloc perfecte per anar a passar la tarda, amb el berenar.

He tornat per la carretera. Per un moment he dubtat si arribar a Rubí, que des de la rotonda es veia, o tornar per on havia vingut. Finalment, pensant que la carretera de Rubí a Sant Cugat és bastant desagradable, he tornat a pujar la carretera fins a Can Barata, i d'allà a casa ha estat un moment. El millor de les tornades és que habitualment són de baixada, així que arribes descansat i fresc. Avui, a més, satisfeta d'haver aconseguit el meu objectiu.

Per veure les fotos podeu mirar l'àlbum del Facebook.

Cap a la Font dels Caçadors

2009-08-08T21:57:00.005+02:00

Aquest matí he decidit provar un camí que encara no havia fet mai, pujant cap al Tibidabo. La Neus me'n va parlar, d'aquest camí i he pensat que podia mirar fins a on arribava, i calcular els temps i les distàncies. Al plànol he marcat les cruïlles amb lletres i he posat els quilòmetres de punt a punt.

He sortit de la Plaça Rotary (punt A) a 3/4 de 8 cap a Can Borrell per B06.
Arribant a Can Borrell he agafat el trencall a l'esquerra, per la pista B02, cap a la Carretera de Cerdanyola.
La pista arriba a la carretera de Cerdanyola (punt B), després de 3.46 km. D'aquí a l'àrea de lleure de Can Coll (punt C) hi ha 2.1 km de baixada per la carretera.

A l'àrea de Can Coll, en lloc d'agafar el camí habitual, cap a Can Canaletes, he anat cap a la dreta, per A13, cap a Can Cerdà.
Mig quilòmetre més enllà he trobat la primera bifurcació. Cap a la dreta, un camí de passejada, cap a Flor de Maig i Can Borrell. Cap a l'esquerra, seguia la pista A13, cap a Can Cerdà / Font dels Caçadors.
He seguit endavant per A13. El camí era força agradable, no feia gaire pujada. Pins blancs, per sota, alzines i roures. M'ha fet gràcia trobar, en una clariana del bosc, un banc, com si fos un lloc habitual per seure a descansar.

1.5 km des de Can Coll he trobat una cadena al camí. A l'esquerra una casa, amb un rètol que deia "Casal Social Virgen de Lourdes. Fundación Can Cerdà". A continuació, una gran propietat, vallada, amb un molí a dalt de tot, i una casa molt gran. Segons el plànol, podia tractar-se de la Torre Gresa.

Pocs metres després, bifurcació (punt D) cap a Can Cerdà a la dreta i Font dels Caçadors / Serra d'en Fotjà / Can Valldaura cap a l'esquerra, per A11.
He agafat el camí cap a la Font dels Caçadors. Uns 100 m. més enllà una altra cadena, on s'acabava la propietat --suposadament Torre Gresa--. A partir d'aquí han començat les pujades molt fortes, que fins i tot amb el plat petit costaven molt de pujar. Ni un ànima. Feia estona que no trobava ningú.

600 m. més enllà un altra bifurcació (punt E). Dreta, pujada cap a Can Valldaura. Esquerra, seguia la pista cap a Font dels Caçadors / Turó de l'Ermità / Portell de Valldaura. Segons el plànol, de fet, la font dels Caçadors devia estar allà mateix, a la cruïlla. Sabent-ho, el proper cop miraré de trobar-la.
Començava a estar una mica cansada de tanta pujada que no duia enlloc, aparentment. He decidit continuar una mica més i si no trobava res, deixar-ho estar.

600 m. més enllà he decidit parar (punt F). Al davant tenia una pujada endimoniada, que semblava no tenir fi. Mirant el plànol suposo que devia ser la pujada de la Serra d'en Fotjà, per l'A10. Com que no sembla molt lluny del punt on he acabat avui, i arriba a la carretera de Cerdanyola, el proper dia intentaré arribar-hi. Un cop a dalt, baixant cap a Can Coll, em trobaré el Portell de Valldaura i el Mirador de Cerdanyola.

De baixada, en lloc d'anar pel mateix lloc, he agafat el trencall cap a Can Cerdà, perquè surt a la carretera de Cerdanyola, una mica més amunt d'on comença el camí de Can Borrell. He pensat que així no hauria de fer la pujada per la carretera, des de Can Coll. Les baixades fins al trencall de Can Cerdà gairebé han estat pitjor que les pujades.

La pujada des de la cruïlla fins a Can Cerdà no era gaire forta; Can Cerdà (o Sardà, com posava al rètol) és un restaurant dels molts que hi ha a la carretera de Cerdanyola, carns a la brasa i cargols. He fet un parell de quilòmetres del Camí de Can Cerdà, fins arribar al punt G, inici del camí de Can Borrell. Des d'allà a la plaça Rotary són 3.46 km, que la bicicleta ja fa tota sola.
He arribat a la plaça a 2/4 de 10, després de 16 km intensos. Un altre dia tornaré a provar-ho, intentant arribar a dalt de tot.

Pels voltants de Can Castelló

2009-08-07T22:31:00.005+02:00

Aquesta setmana he anat dos cops pels Turons de Can Coll, que recorren el Turó de Can Castelló, a la vessant nord de Collserola, tocant Cerdanyola. Uns 3 quilòmetres de pista, amb un desnivell considerable, en algun tram.
Dimecres al matí vaig anar-hi sola, abans d'anar a treballar. Vaig agafar la ruta B09, des de la hípica de Can Calders. El camí porta a la bòbila, i d'allà cap a Can Codonyers. Després de Can Codonyers, a la dreta es troba una forta pujada, amb una cadena, que porta a Can Coll. Aquí comença la pista pels Turons de Can Coll. Fortes pujades, alguns trams més plans, entre pins blancs. Amb la ventada del 24 de gener va haver una gran destrossa, i s'està fent la feina de neteja.
A mig camí hi ha una desviació cap a Montflorit i Cerdanyola, per la B11. Si se segueix la pista B09, s'arriba a Can Coll i la carretera d'Horta a Cerdanyola. Des d'aquí es pot tornar a Sant Cugat pujant per la carretera fins a l'entrada a la pista que porta a Can Borrell, B02.
Dijous vaig sortir al capvespre, amb la Neus. Vam fer el camí a l'inrevés, des de Can Borrell fins a Can Coll. A Can Coll vam creuar la carretera i ens vam dirigir cap a Can Codina, per la A09, que porta a Cerdanyola. Com que no teníem gaire temps vam parar poc després de Can Codina, abans del darrer pendent fort, per no haver de pujar-lo després.
En lloc de tornar pel camí de Can Borrell vam agafar el B09, pels Turons de Can Coll. Des d'aquest costat les pujades eren bastant fortes --i les meves cames estaven ressentides de l'excursió del dia anterior-- però vam aconseguir arribar a Sant Cugat, amb la llum del capvespre il·luminant els camps.

A Sant Medir per Can Gener

2009-08-04T22:40:00.004+02:00

He sortit quan faltava poc perquè toquessin les 7. Encara no havia sortit el sol, que s'insinuava darrere les colines. El cel estava una mica tapat, feia fresca, en algun moment he trobat a faltar uns pantalons llargs. La gent habitual, que em trobo quan surto a les 6, ja tornava.

No tenia cap pla, i la bicicleta m'ha portat cap a Sant Medir. Avui m'he proposat pujar els pendents sense aixecar-me del seient. En algun cas ho he aconseguit, en altres ha estat impossible, em quedava parada.

He arribat a Can Borrell en un moment, poc més de 4 km. D'allà a l'esplanada de Can Gener s'ha de creuar 5 vegades un rierol, que fins fa poc portava aigua. Saber el que et trobaràs fa el camí més fàcil. Rierol, pujada, tram pla, rierol, pujada... i així, 5 vegades.

A l'esplanada de Can Gener m'he parat, com sempre, a beure aigua, respirar, mirar al voltant. És un lloc molt tranquil. De sobte he decidit provar el camí que surt des d'allà, que no havia provat mai. Un tram pla, agradable, una cadena i de seguida una forta pujada, que m'ha portat al restaurant de Can Gener o Janer, una masia que devia ser preciosa.

A Can Gener m'he trobat els rètols que em guien per la muntanya.
Un indicava el Pantà de Can Borrell i l'altre Sant Medir. El camí cap al pantà començava amb una forta pujada; com que no sabia que em trobaria, he decidit deixar-ho per una altra ocasió, amb més temps, i he agafat el camí cap a Sant Medir. No he hagut de fer ni un quilòmetre, i m'he trobat a la carretera que arriba a Sant Medir des de l'Arrabassada.

A Sant Medir, ni un ànima. He esmorzat la meva poma, he caminat una mica pels voltants i he tornat cap a casa, 14.5 km, 1 hora de recorregut.

Barcelona - Montgat per la façana litoral

2009-08-02T18:06:00.006+02:00

A les 8 del matí hem agafat el tren, la Cèlia, el Guillem i jo. A 2/4 de 9 ens posàvem en marxa des de la Plaça Catalunya, en direcció al mar. 24º, dia clar, amb alguns núvols que de tant en tant tapaven el sol.

Baixar les Rambles pel mig és un luxe que poques vegades es pot tenir. Ha de ser, com avui, un dia festiu, ben d'hora. El Passeig Colom també estava poc transitat, hem avançat a bon ritme.

Passeig Joan de Borbó cap al litoral. Aquí començava a haver més gent. El Passeig marítim de la Barceloneta, i tot el camí fins al Fòrum, passant per les diverses platges de Barcelona, ja començava a estar transitat. Gent en bicicleta i patins, gent caminant, famílies preparades per un dia de platja. Ens hem assegut en un banc a esmorzar, Cola Cao Energy per a tots tres, galetes i entrepans.

Hem arribat al Fòrum. Hem hagut de fer una parada per provar la piràmide amb tobogan, que era una temptació terrible per al Guillem. La Cèlia tampoc ha dubtat gaire i ha pujat amb el seu germà. Jo els feia fotos, encara que no m'hauria importat pujar-m'hi.

Sortint del Fòrum pel pont que passa per sobre el port comença el trajecte més dur del camí. Carretera entre fàbriques i indústries, fins a la desembocadura del Besòs. A partir d'aquí, Badalona, platja, port, passeig marítim, amb la via a un costat i el mar a l'altre. Aquest tram està preparat per anar en bici, amb un carril separat dels vianants, en algunes zones.

Montgat. Arribem al Passeig Marítim. Trobem --ja ho sabia de l'altre dia-- un rètol que prohibeix el pas a les bicicletes. Els nens es queixen, però com que els ciclistes que venen ens avisen que hi ha mossos d'esquadra que et fan baixar, comencem a caminar. Ens fa il·lusió arribar als 20 km. No hi ha gaire gent, es podria anar en bicicleta sense molestar. Quan portem 19.30 ho deixem estar, perquè pensem que haurem de desfer el camí igualment, i ja són 3/4 d'11, fa més de dues hores que hem sortit de Barcelona. Comença a fer calor.

Iniciem la tornada cap a Barcelona. Una brisa suau, però en contra, ens acompanya. Els nens estan una mica cansats, i tornar mai és tan emocionant. Arribem a Barcelona i per no pujar per les Rambles agafem el metro a Drassanes. M'equivoco de línia --com si no hi hagués anat mai-- i ens hem de baixar al Paral·lel i arribar a Catalunya pels carrils bici de la Ronda Sant Pau i Sant Antoni. Agafem el tren de tornada a 2/4 d'1. Jo, optimista de mena, els havia dit que a quarts d'11 o les 11 ja hauríem acabat. Això sí, després de dinar hem fet tots la migdiada i estem perfectament recuperats!

Si voleu veure les fotos:
http://www.facebook.com/album.php?aid=96316&id=1577015808&l=1f284db1ec