Seguint el curs del Ripoll: de Sabadell a Sant Llorenç Savall

Havia de ser bufar i fer ampolles, una sortida tranquil·la, seguint el curs del riu. Encara no hem après que sempre que pensem que serà una sortida tranquil·la, acabem ficant-nos en algun embolic.

Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.

Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.

 

Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.

Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.




El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.

 

El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.

 

Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.

 

En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.

Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.

Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.

Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.

Ruta del ferro i del carbó

Vacances. Dies d'activitats especials. Entre les diverses excursions que tenia planejades, avui he triat la Ruta del Ferro i del Carbó, la via verda entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que es pot allargar fins a Ogassa.

A 3/4 de 10 sortia el tren des de Catalunya, en direcció Ripoll. El viatge en tren ja val la pena --per a qui li agradi anar en tren--. Gairebé dues hores per a mi, que he aprofitat per llegir, escriure i anar mirant el paisatge, sobretot a partir de La Garriga. Camps llaurats, camps amb un lleuger borrisol verd, camps de blat a punt de ser recollits. Muntanyes de mesura humana. Camins i senders que em cridaven l'atenció i em donaven ganes de baixar a cada estació.

Poc després de 2/4 de 12 a Ripoll. Amb mi han baixat del tren tres homes --ja granadets, amb la seva panxa de ciclista (un cert tipus de ciclista)--, que m'han dit que també feien la via verda, que segur que ens trobaríem. Veient el ritme tranquil que portaven, jo m'he posat en marxa.

La ruta està molt indicada. Només cal saber que en sortir de l'estació s'ha d'agafar el carrer cap a l'esquerra i de seguida es troben els primers senyals. A un quilòmetre de l'estació comença la Ruta. 9.2 km fins a Sant Joan de les Abadesses, més 3.3 fins a Ogassa. Caminet asfaltat o de terra trepitjada, que transcorre entre arbres, camps i amb el riu al costat la major part de temps. Cap a Sant Joan, un lleuger desnivell en pujada, res de l'altre món.

Bancs cada pocs metres. Indicacions de quilòmetres cada 500 metres. De tant en tant, algun pont antic, i algun túnel, humit i fosc. Molt fresc. Prats amb vaques. I el riu, que va saltironejant a sota.

De seguida he arribat a Sant Joan, i he pensat que seguia endavant, que ja el visitaria a la tornada. El camí cap a Ogassa estava allà mateix, molt ben indicat. 3.3 km. He pensat que no era res, que de seguida estaria. No comptava amb que el camí fins a Ogassa no era pla, sinó que presentava un fort desnivell, tres rampes de certa dificultat, especialment la primera, que entre que agafa per sopresa i és molt forta, es fa difícil fer sencera. Si més no, jo no he pogut, ha arribat un punt que la bici ha decidit que no continuava amunt, així que he hagut de baixar i empényer. Les altres ja les he fet senceres.

Ogassa és un poblet minúscul, poc més d'un carrer. Va créixer molt mentre va haver les mines, però en tancar-se el 1967 la gent va anar marxant. Ara és punt de sortida d'excursions a les muntanyes del voltant. Té una font de tres canelles amb unes rajoles molt maques, i un aigua fresca i boníssima. Uns quants bars i restaurants d'aquells de tota la vida, de pobles d'interior.

M'he assegut en un d'ells a prendre alguna cosa. Mentre m'estava allà la meva autoestima ha pujat força, perquè hi havia un parell de senyors --aquests ja no granadets, sinó vells directament-- que em volien portar d'excursió a les muntanyes del voltant. Quan els he dit que jo no podia pujar aquelles muntanyes, m'han dit: "amb aquest cos que tens segur que pots pujar sense problemes", mentre em repassaven de dalt a baix. M'han fet riure. Poc després han arribat els homes de l'estació, i un d'ells m'ha dit: "Ja m'agradaria que la meva dona fos com tu". Sempre és agradable que et diguin ximpleries així.

De les muntanyes del voltant baixaven uns núvols blancs i grisos, que de tant en tant tapaven el sol. Semblaven inofensius, però no se sap mai, i ja em veia amb els meus pantalons curts i la samarreta de tirants sota una tempesta d'estiu. Per sort no ha estat així.

De tornada he decidit baixar al Gorg de Malatosca, perquè a les fotos que havia vist semblava impressionant. Poc abans d'arribar a Sant Joan hi havia un rètol --fet a mà i poc visible, tot s'ha de dir-- que indicava el camí. El que de debó era impressionant era la baixada. Semblava una torrentera fent giragonses i estreta. Al final he deixat la bici, perquè he pensat que seria incapaç de tornar-la a pujar. Poc més de 5 minuts baixant, tampoc era lluny. I a baix, com un regal, el gorg. Un salt d'aigua immens i un lloc per banyar-se. Si hagués sigut a la pujada, quan feia més calor, m'hi hauria ficat, encara que només fos les cames. Com que era de baixada i no tenia calor i tenia gana, ho he deixat per una altra ocasió. Això sí, valia la pena baixar fins allà per veure el salt d'aigua.

Seguint el camí he entrat a Sant Joan. Eren gairebé les 3 de la tarda i pensava seure en alguna terrassa a menjar un entrepà. M'he trobat un poble desert. Sorprenentment desert, tot tancat. Finalment he trobat un bar obert, i allà m'han explicat que era el darrer dia de les festes, i que en aquell moment començava la ruta pels bars --de fet, ja hi havia uns quants nois asseguts allà que ho demostraven. M'han fet un entrepà, que he hagut de fotografiar perquè m'ha impressionat. Com que l'ambient del poble no convidava a seure enlloc, he continuat el camí, buscant un dels molts bancs de la via per dinar.

Cap a les 4 arribava a Ripoll. Un cop el bitllet comprat, i amb una hora sencera per davant, he anat a fer un tomb, a veure el monestir i prendre un cafè a les tauletes del davant, com una turista qualsevol. I a les 5, tornada cap a Barcelona. El tren anava parant a totes les estacions, sense descuidar-se'n cap, però jo he anat mig dormint tot el camí, així que m'ha passat bastant ràpid.

A quarts de 8 del vespre a Sant Cugat. 34 km de bici, moltíssims més en tren. El proper cop --això s'ha de repetir, m'he enamorat del Ripollès-- aniré amb més temps i baixaré fins a Olot i si em veig amb cor, fins a Girona, 98 quilòmetres de res!