Les Planes de Vallvidrera i els seus barris

.

Gairebé recuperada de la caiguda de dilluns passat, hem sortit una mica sense saber cap a on, en un dia clar, transparent i fred.
Les bicicletes ens han portat cap a Sant Medir. Ens hem anat creuant amb ciclistes i corredors, la majoria en direcció contrària. Un cop a Sant Medir hem decidit pujar cap al Tibidabo, però en lloc d'arribar a Vista Rica pel ciclostatic ens hem sentit prou en forma per pujar per la carretera antiga de Sant Medir, que porta a l'Arrabassada.
Jo feia molt que no hi pujava. La Maria no l'havia pujat mai i no sé si la convenceré per tornar a pujar. El ciclostàtic és divertit, i no fa gaire pendent. En canvi, aquesta pujada és només això, pujada. Fins a Can Puig molt forta, sobretot perquè és molt recta. A partir de Can Puig es suavitza una mica, i comencen els revolts. El darrer tram, fins arribar a l'Arrabassada, és fa dur, sembla que no s'acabi.
Amb tot, hem arribat i hem continuat endavant, en direcció Mirador de la Font Groga i Tibidabo. Un regal, després de l'esforç, pedalar per aquesta carretera, que en aquest tram és gairebé plana i fins i tot fa una mica de baixada. Pocs metres després de girar cap al Tibidabo es troba la drecera que volia agafar.

El primer tram sembla fet per dissuadir els ciclistes, perquè hi ha esglaons i després pedra. S'ha de pujar a peu. Després es converteix en un sender que transcorre per sobre de l'Arrabassada, en algun punt molt estret --no ho recordava tan estret--.

Fins i tot en aquest sender ens hem anat trobant gent, avui semblava que els ciclistes ocupàvem la muntanya sencera. Hem baixat una petita trialera a una velocitat molt digna, la Maria al davant, amb un grup al darrera, que ens trepitjava els talons.

El camí continua per la zona urbana de Les Planes, en direcció Can Cortés, fins a la cruïlla que jo recordava, perquè algun cop havia vingut del Tibidabo per allà.

Hem seguit l'Avinguda Collserola en direcció a Can Cortès i Can Casas, però per un motiu que no recordo, en lloc de seguir per l'Av. Can Cortés ens hem desviat cap a la Via Làctia i ens hem trobat de nou al barri del Rectoret de Les Planes. La Maria volia tornar per on vam anar dilluns, avui que no hi havia perill de relliscar, perquè estava tot ben sec.

Seguint el c/ de la Via Làctia hem tornat a veure, des de darrera, la casa que ens va cridar tant l'atenció l'altre dia, una mena d'Exin castillos, amb tot de torres. Com que estàvem a prop, hem deixat les bicis i hi hem baixat. Ara ja sé que és una casa modernista, construida el 1905 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Estava destinada a ser un sanatori per a tuberculosos, però no es va acabar mai i va quedar abandonada. Malgrat ser un edifici protegit per l'Ajuntament, està en molt mal estat, fa llàstima veure totes les finestres trencades.

Hem continuat la nostra visita pel barri pel c/ de Tots Sants, que ha resultat no tenir sortida, així que hem tornat enrere i hem baixat per l'Ullastre fins a la Pl. de la Tulipa, on ens ha fet il·lusió trobar la parada de l'autobús de barri, el que recorre el carrer Major del barri del Rectoret i al que l'altre dia vam anar seguint l'itinerari.

Avui hem fet el mateix. C/ d'Orellana fins a enllaçar amb el c/Major de Rectoret, que ens porta fins a la part de bosc de La Floresta, a Can Flo. És sorprenent aquest tram, carretera de ciment per un camí de carena solitari, Collserola a la dreta. Després ja arribem a la zona civilitzada, carrers asfaltats, i de seguida, l'escola El Pinar i Can Trabal, a Sant Cugat.

22 km en 2 h., amb els 10 quilòmetres inicials de pujada, i la part següent amb un desnivell molt agradable.

Carretera, pistes de muntanya, zona urbana, trialeres. Bon temps i bona companyia. Què més es pot demanar?



Cercant camins de carena per Collserola

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.