A Sant Cugat travessant jardins encantats

Dia radiant. Fred i net. No sé perquè, aquests dies em fan pensar en el nadal. No sé si us heu fixat, però el dia de nadal sempre és així.

Avui treballava i he portat la bicicleta per tornar cap a casa, ja que ahir no vaig poder fer-ho. Ben embolicada --polar i anorak, buff polar, guants--, he començat a pedalar des de la biblioteca, per agafar el tren des de Provença. El trànsit al centre de Barcelona era força tranquil, i era agradable, passejar-hi. Amb els Ferrocarrils he anat fins a la Plaça del Tibidabo, i des d'allà, Avinguda del Tibidabo amunt. No hi havia boira, ni contaminació. El mar s'estenia, blavíssim, sota el cel net.

Poc després de travessar, entre els revolts de l'avinguda, es troba el Parc de la Font del Racó. L'altre dia vaig passar-hi sense entrar. Avui, com que anava tranquil·la, sense pressa, disposada a gaudir de la sortida, hi he entrat. Una petita meravella, caminets de sauló, arbres antics i immensos, bancs i una font, d'on rajava aigua fresca i bona --si més no no deia el contrari.
Després de donar unes quantes voltes pel parc, mirant els arbres, he continuat carretera amunt. Llavors he descobert que tenia una sortida a la plaça del Dr. Andreu, on em portava el camí. M'hauria estalviat la darrera pujada, que fa força pendent.

Després de la plaça, on val la pena parar-se, perquè les vistes són impressionants --aquí es troba el emblemàtic Mirablau-- segueix un tram de carretera fins al Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig de les Aigues. He parat a recuperar l'alè a la font de les maduixeres, una altra font amb aigua potable, en el meu camí cap a Sant Cugat.

Pedalar pel Passeig de les Aigues és un plaer; llàstima que el trencall cap al Tibidabo arriba molt ràpid, i comença la pujada per la pista forestal dels Jardins del Viver de Can Borni; sobretot els primers metres fan força pujada. Després, un cop es passa per sobre de les vies del funicular es més agradable.

Quan he arribat a la font de Can Borni he parat, un cop més, a beure aigua. He vist, sorpresa, que la porta dels Jardins estava oberta. No havia passat mai dins l'horari d'obertura. Hi he entrat. A poc a poc, empenyent la bici, perquè havia de mirar tots els rètols dels arbres i plantes. Un autèntic jardí botànic, que ha millorat el meu coneixement d'arbres i plantes. Només sentia algun que altre ocell, l'aigua, que degotava lentament. Aquí he trobat el primer gel del camí, el que un amic m'havia advertit que trobaria. L'herba s'havia convertit en petits glaçons; com que no feia sol, el fred era considerable.


Després d'estudiar tots i cadascun dels arbres he continuat fins a la carretera del Tibidabo. Avui havia decidit fer el camí habitual, però a l'inrevés. Des d'allà m'he dirigit a Vista Rica. En lloc d'agafar la pista que porta a Sant Medir he agafat el corriol cap als turons de Santa Maria i Sant Cebrià i el Portell de Valldaura. Color de tardor. Olor d'hivern. Mai havia fet aquest camí en aquest sentit. Molt agradable, i molt fred, perquè baixava tota l'estona i començava a bufar un aire glaçat.

Havia pensat anar fins a la serra d'en Ferrer, i baixar per Can Lloses i Can Catà fins a Can Coll, però començava a estar glaçada, així que a Casa Juaco, on comença la baixada cap a la Font dels caçadors i Can Cerdà, he començat a baixar. Ni un ànima. Acostumada als divendres, que sempre hi ha gent, avui feia fins i tot una mica d'angunia, anar tota l'estona sola.

Arribant a Can Coll hi ha un trencall que indica Can Borrell / Flor de Maig. Conec el camí, és un corriol que s'ha de fer a peu, alguns trams, que porta directament al començament del camí a Can Borrell. Només l'he fet de baixada, però he pensat que no seria tan terrible, fer-lo de pujada, així que l'he agafat. No era gaire llarg, però el terra estava glaçat, i les pedres relliscaven una mica. Això sí, m'he recuperat una mica del fred que havia passat baixant.

El camí fins a Can Borrell l'he fet en un moment; tenia ganes d'arribar a casa. Des de Can Borrell al Pi del Xandri he trobat molta gebra als marges; entre que la llum baixava i el gebre la sensació de fred s'aguditzava. Però ja arribava, i el color del capvespre compensava el fred i el cansament.


25 quilòmetres, 3 hores força tranquil·les.

Senders al voltant del Tibidabo

3 de la tarda a la sortida del metro de Mundet. Tres hores per davant per passejar-me per Collserola. Avui tenia aquesta intenció: passejar-me, amb la meva càmera, fotografiant arbres i flors, tot el tranquil que es pot anar sobre una bicicleta.

Havia pensat tornar a creuar Collserola, de nord a sud, començant, avui, per les Llars Mundet. Aquest cop no m'he equivocat de camí, he seguit el Velòdrom i he començat a pujar pel camí en ziga-zaga, flanquejat per xiprers i avets. Són arbres poc habituals a Collserola, per això m'han cridat l'atenció.

No sé quants revolts són, però m'he parat a molts d'ells, perquè les rodes relliscaven, amb la sorra. La darrera pujada, igual que l'altra vegada, l'he feta mig caminant. He de practicar més, per poder-la fer seguida, perquè és forta, però no és la pitjor que m'he trobat.

Barcelona estava cobert per una lleugera boirina; el cel sobre el mar, travessat per un llarg núvol que devia ser polució o boirina. M'agraden les tardes d'aquesta època, la llum dóna a la muntanya uns tons especials.

Avui, quan he arribat a la cruïlla dels turons i Carretera de Cerdanyola i Passeig de les Aigues, he decidit tornar a fer la pujada del Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. És una pujada forta, però el camí és preciós, i té uns arbres que no he vist enlloc més. Per anar al Turó de Sant Cebrià s'ha d'agafar un trencall a la dreta, un sender tapissat de pinassa, que és un plaer recórrer. Llàstima que sigui curt.

Després s'ha de tornar enrere, en direcció Turó de la Font Groga. És curiós, aquest turó. Es tracta d'una lleugera elevació del terreny, com una illa d'arbres rodejada d'un sender. No deu fer més de 4 o 5 metres, aquesta illa, i el sender l'envolta. He hagut de retrocedir de nou i ja he agafat el corriol que baixa fins a Vista Rica. He descobert que la meva pràctica en trialeres ha donat el seu fruit, perquè el primer cop que vaig baixar aquest corriol vaig fer-ho a peu, i avui he pogut baixar-lo tot sobre la bici, pensant, en algun moment, que cauria de cap.

Havia pensat anar fins al Tibidabo, i després ja veuria què faria. Els meus plans han estat modificats per un rètol d'aquests que em tempten. Enfilant la carretera del Tibidabo, a la dreta, he descobert un corriol amb un rètol que deia: Coll de la Vinassa /Serra d'en Cardona / Turó del Puig. Tenia una lleugera idea que tot això estava a l'altra banda del Tibidabo, així que, contra tots els meus bons propòsits d'anar per pistes conegudes, l'he agafat. Per un cop, no m'he hagut de penedir. He hagut de fer algun tram a peu, però en general l'he fet sobre la bici. Anava seguint l'Arrabassada, uns quants metres per sobre. Un corriol estret, però fàcil de fer, i molt maco.

He anat seguint les diverses indicacions, escollint una mica a l'atzar entre els diferents camins. Finalment he agafat el camí a Les Planes, pensant que des d'allà podria anar a Sant Cugat. Pel camí he trobat un rètol que indicava Can Potosi 1852. M'ha cridat l'atenció, m'ha recordat que el meu pare me n'havia parlat, que abans era Aaron House, i he anat a mirar-la. Una mica frustrant, perquè hi havia una gran porta i no es veia gairebé res. He pujat per una reixa i he pogut fer una foto de la torre. Això sí, la vista des d'allà era impressionant.

He deixat la casa enrere i he seguit cap a Les Planes. A la Plaça del Transvaal hi ha una cruïlla, que porta a Can Cortès i l'Arrabassada, al Tibidabo pel Coll de la Vinassa i al Centre d'Informació de Collserola. He agafat el C02, que porta al Tibidabo i al Centre d'Informació. La llum del sol estava molt baixa, i conferia un to daurat a tot el que tocava. He agafat el camí al Tibidabo, de nou, però veient-lo a l'altra banda de la muntanya, força lluny, i tenint en compte que eren les 5, he pensat que no tindria temps d'arribar-hi, així que he girat cua i m'he dirigit, baixant, al Centre d'Informació del Parc.

Mai havia fet aquests camins. M'han agradat molt. Ara, pujar-los deu ser dur. Quan he arribat a la carretera de Vallvidrera he continuat endavant, sense tenir gaire clar on pararia. A 2/4 passat estava arribant a La Floresta, i he començat a pedalar amb totes les meves forces, perquè la llum baixava molt ràpid i no portava llum. Per sort, he arribat a Sant Cugat a temps, abans que es fes fosc del tot. Això sí, les meves cames se n'han ressentit, del tram final.

Gairebé 3 hores de camí, 23 quilòmetres.

A la font d'en Sert per Sant Medir

Aquest matí hem sortit amb la Maria i la Cèlia a una hora molt decent, gairebé 3/4 de 10. Començava a haver gent, però encara se circulava bé. Temperatura suau, que presagiava una excursió agradable.

Avui les volia portar a la Font d'en Sert, que m'havia ensenyat un dia la Neus i que jo havia tornat a trobar un divendres, tornant de la feina. Havia pensat que podíem fer una ruta circular, amb Sant Medir com a punt de partida.

Mentre pedalàvem cap a Sant Medir anàvem mirant el paisatge; és un plaer, el bosc, en aquesta època. Això sí, havíem d'anar amb compte --tota l'excursió-- amb els ciclistes que no tenen cap interès en mirar el paisatge i baixen com bojos, emportant-se tothom per davant. Fa ràbia.

Abans de Sant Medir, a l'esplanada que porta a Can Gener, ens hem desviat; no hi havíem anat mai, per allà, i jo crec que és més ràpid. Pendent més fort, però molt més curt. A més, ja surts després de Sant Medir, just al trencall que s'ha d'agafar per anar a la Reserva de la Font Groga (Urb. Sant Medir / Carretera Cerdanyola).

Hi ha dues opcions, per pujar-hi. Anar per la urbanització de Sant Medir, camí asfaltat, amb unes pujades terrorífiques, o agafar el camí de la marató, que comença poc després del trencall, tancat amb una cadena. Aquest segon és el que agafa tothom, i és per on torno jo de Barcelona, els 3 quilòmetres de pista.

Com ja he comentat algun cop, és un camí que no fa un pendent gaire fort, va fent ziga-zagues, però que en algun tram té moltes pedres i pot ser incòmode. Això sí, és preciós. Avui he constatat que és molt millor pujant que baixant, més descansat.

He descobert el punt on m'equivoco baixant; sempre agafo un camí amb un pendent més fort, i moltes més pedres. Crec que el proper cop ja sabré fer-ho bé. Quan hem arribat a dalt de tot --la Cèlia maleint-me, perquè no li agraden els camins amb pedres-- ens hem trobat força gent. El tram fins a Vista Rica és un passeig agradable, pràcticament pla. La vista és impressionant, amb la plana del Vallès, Sant Llorenç i Montserrat. A més, avui feia un dia clar i es veia tot molt bé.

A Vista Rica hi havia moltíssims cotxes. Allà hem agafat el camí que jo creia que portava a la font d'en Sert, la pista que baixa a la dreta de l'edifici, tancada amb una cadena. No té cap indicació ni número, però, curiosament, és força còmoda i ampla.

Hem començat a baixar. En algun tram fa més baixada, i encara hi ha restes de les obres que han fet per restaurar el camí, que havia quedat malmès per les pluges de l'hivern passat. És una zona molt humida, amb arbres de ribera, en lloc dels pins i les alzines habituals, que també hi són.

Hi ha hagut un moment que he pensat que ens havíem equivocat de camí, perquè no recordava que hi hagués cap pujada, i de sobte ens hem trobat una que ens ha sorprès tant que no l'hem pogut pujar amb la bici. De seguida, però, hem baixat i hem arribat al paratge de la font.

Ens ha sorprès; estan fent obres, netejant-lo, i es veia una mica brut. Ara, si t'oblidaves del material de les obres, el lloc és preciós, adient per anar a berenar o esmorzar, a la primavera o a l'estiu. Ara potser és una mica massa humit.


Des d'allà surt un caminoi que porta a sota de Can Puig. Des d'allà, baixada forta a Sant Medir i cap a casa.

20 km. 2 hores de bicicleta tranquil·la.

Pels voltants del Portell de Valldaura

Divendres de nou. Avui he sortit abans de treballar, a 3/4 de 3 ja estava a l'estació de Mundet, disposada a fer una bona excursió, sense perdre'm ni provar camins estranys. Per increïble que pugui semblar, ho he aconseguit.

M'havia proposat trobar la font dels Caçadors, que està indicada des de punts diversos, i no la trobo mai. He agafat la ruta més llarga, per fer quilòmetres. La Carretera Alta de Roquetes puja suau fins a Torre Baró. Avui no he dubtat, he deixat per un altre dia els temptadors trencalls cap als turons de'n Segarra, de Roquetes i Blau i he seguit la pista que va al Passeig de les Aigües, segons el rètol. La veritat és que la he tornat a trobar per casualitat, seguint un camí que puja a l'esquerra, amb un rètol que indica Prohibit el pas, en lloc de continuar cap al barri de Roquetes.

Ja la vaig agafar l'altre dia. És una pista que va carenejant a mitja alçada per la vessant oest de la muntanya, preciosa. Tardor per tot arreu. I ni un ànima. Es noten els quatre dies de festa. La pista arriba al pont sobre Can Rius, el pont que passa per sobre de la carretera d'Horta, igual que el de Valldaura, més endavant.

Jo he creuat el pont i he continuat endavant, en direcció Forat del Vent / Portell de Valldaura. El primer tram d'aquesta pista A04 segueix sent força agradable, amb alguna pujada, fins al punt del Forat del Vent. Es nota el canvi de vessant, el costat de mar és menys feréstec i no tan humit.

S'arriba a una cruïlla. En forta pujada, el Matamatxos, que porta al Portell de Valldaura pel Turó d'en Fotjà. També es pot optar per baixar per A14 cap a Can Catà o agafar la carretera d'Horta en direcció Cerdanyola. He decidit provar si aconseguia pujar el Matamatxos sense parar. He començat bé, força animada. Com sempre, ha arribat un punt que la roda m'ha relliscat i m'he hagut de parar. Avui, però, he pogut continuar de seguida i he arribat al final molt satisfeta.

Aquesta pista porta fins a Casa Juaco. Des d'allà surt un corriol d'aquests que teòricament no he d'agafar, que porta al Portell de Valldaura; he recordat el tram de carretera que hi ha fins al pont de Valldaura i he pensat que el corriol no seria gaire terrible --no més, si més no, que altres que he superat--. I així ha estat; algun tram a peu, però la major part sobre la bici, i he arribat al pont de Valldaura, a sobre la carretera d'Horta a Cerdanyola. En aquest punt canvia de vessant i comença a baixar cap a Cerdanyola. És on es troba el rètol de fusta del Forat del Vent.

Com que el meu objectiu era anar a la Font dels Caçadors, i el trencall que volia agafar està carretera avall, he començat a baixar. Poc després del Mirador de Cerdanyola hi ha el restaurant Can Valldaura. Allà he vist, també, una indicació a la Font dels Caçadors, i he decidit seguir-la. Algun tram de forta baixada i un camí preciós, encatifat de fulles daurades, amb molsa a totes les pedres.

El final ha estat una mica frustrant. He arribat a la seu del club dels Caçadors, que es passa venint de Can Cerdà. No he sabut què més fer, per trobar la font. A més, en aquest punt la cadena de la bici ha decidit espatllar-se, i he hagut de barallar-me una estona amb ella, pensant que s'havia tornat a torçar. No girava, ja em veia tornant a peu. Però amb paciència s'ha tornat a posar bé i he pogut continuar.

Era aviat. 2/4 de 5. No volia tornar, encara, així que, posats a pujar, he decidit tornar enrere pujant la pista de la font dels Caçadors, que és una del més terribles que conec, perquè a banda del desnivell, és llarguíssima. He tornat a arribar al quilòmetre 8 de la carretera d'Horta --l'antic bar del Forat del Vent-- cansada, però satisfeta.



En aquest punt, com que no volia tornar pel mateix camí, he agafat la carretera cap al pont de Valldaura. Allà, en lloc de seguir per la carretera cap a Cerdanyola, he agafat la pista que baixa a l'esquerra del pont, en direcció Passeig de les Aigues / Arrabassada. No l'havia agafat mai. Va baixant, molt agradable, passant pel Centre d'Acollida d'Animals de l'Arrabassada, fins a desembocar a la carretera. Allà no he tingut més remei que començar a pujar; per sort, el desnivell no és gaire fort, encara que les meves cames ja començaven a fer figa.

A Vista Rica he agafat la pista de la Reserva de la Font Groga. Baixant pel camí que surt a l'esquerra, tancat amb una cadena, arribaria a Sant Medir. Avui he mirat quina distància tenia, aquesta baixada, perquè sempre em sembla llarga, i és que és molt cansada. Són 3 quilòmetres fins a l'ermita. 3 quilòmetres d'esquivar pedres i sots, baixant amb el cul aixecat del seient per controlar millor la bici. A més, començava a estar gelada.

De Sant Medir a casa és un moment --un moment de 20 minuts-- perquè és un camí molt conegut, tot baixada. El darrer tram l'he fet a poc a poc, mirant el cel; el sol es ponia, i els núvols que el vent esfilagarsava anaven canviant continuament de color. Hi ha hagut una estona que tot era rosat. Si no hagués estat pel fred, m'hi hauria quedat fins que es fes fosc.

A 2/4 de 6 he arribat a Sant Cugat. 28 quilòmetres. Més de 2.30 h. Crec que ha estat una de les sortides amb més desnivell. Això sí, per pistes adequades, sense proves estranyes.