De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Can Masdeu

Avui m'havia proposat comportar-me i no deixar-me temptar per cap camí llaminer. He començat bé; a 2/4 de 4 estava a la sortida del metro de Mundet, preparada per començar a pedalar.

Havia pensat tornar a fer el camí que havia fet un dissabte de setembre, sortint de treballar. He anat pel lateral de la ronda fins al Camí antic de Sant Llàtzer, que porta a la Carretera Alta de Roquetes. Uns metres més enllà, davant la Clínica Stauros, comença la pista que porta al Coll de la Ventosa.

El començament es fa bé. De seguida s'arriba a Can Masdeu, la casa okupa, on fan activitats i tallers, i a l'Hospital de Sant Llatzer. A partir d'aquest punt comença la pujada forta, en un terreny bastant erm. Recordava la calor que havia passat al setembre. Avui, en canvi, feia més aviat fresca, el cel tapat, amb prou feines es veia el mar.

Quan em faltava poc per arribar al Coll de la Ventosa, un cop superades les dues pujades fortes, he vist un rètol que indicava un corriol a la dreta. Deia "Font de Santa Eulàlia". No m'he n'he pogut estar. Les fonts tenen un no sé què que m'atreu. He pensat que si es posava difícil tornaria enrere. Però no; era un corriol molt decent, sense gaire pendent, i de seguida s'arribava a la zona de la font, un lloc amb bancs per anar a fer berenars i dinars.

He tornat enrere i he continuat cap a dalt. Al pàrquing del Coll de la Ventosa es poden agafar camins diversos. Jo he agafat el que hi ha a l'altra banda de la carretera, la pista que pujant porta a la Serra d'en Fotjà i al Forat del Vent. Poc abans d'arribar al Matamatxos he parat un moment. Hi havia tres homes parlant, i un m'ha dit una cosa que m'ha fet gràcia. "A tu et conec", em diu. "T'he vist altres dies per aquí, veritat?". Com que no és gaire habitual trobar dones, es deuen fixar més. A més, sóc l'única persona que es para a fer fotos, i m'ho ha comentat.

M'han explicat que anaven a baixar per una trialera que no era difícil, i que era un camí molt maco. M'hi he apuntat, pensant que així, si em passava alguna cosa, per un cop tindria qui m'ajudés. Hi havia un dels tres que semblava força expert. Els altres dos, si fa no fa com jo.

La trialera començava allà mateix, un corriol que baixava a la dreta. La setmana passada m'hi vaig fixar, perquè hi havia un grup gran que baixaven per allà. No era com les que jo conec. No tenia gaires arrels ni pedres ni forats. M'han col·locat al mig, i he anat baixant darrera d'ells. Era l'única que anava fent crits; no ho podia evitar, en alguns moments m'ha semblat que sortia volant. De tota manera, en cap moment he pensat que hi hagués perill.

Hem anat a sortir a l'A05, una mica més amunt de Can Lloses. Els homes se'n tornaven cap a Barcelona, així que ens hem separat allà; no sé perquè, tots els homes se senten obligats a donar-me consells i dir-me que vagi amb compte.

Queia la tarda. El camí fins a Can Coll es fa ràpid --encara recordo el primer cop que vaig fer la pujada forta, abans de Can Codina, que em va semblar impossible--. Ara la trobo una mica antipàtica, però es fa bé. A l'alçada de Can Codina m'he hagut de parar a mirar els camps; acabats de llaurar, tenien aquell color vermellòs de la terra remoguda. Hi havia una mica de sol, llum de capvespre. Les fotos no poden reproduir les colors i la tranquilitat de la tarda (tranquilitat absoluta, no passava ni un ànima).


Arribant a Can Coll, com que era aviat, he decidit que en lloc de tornar per la carretera i Can Borrell, pujaria pels Turons de Can Coll, que diumenge no em van semblar tan terribles com el primer cop que els vaig fer. Tenen una pujada molt forta, però la resta es pot anar fent bé. A més, aquella banda de muntanya, amb els pins i el terra vermellós, és preciós.

He arribat a 2/4 de 6 a Sant Cugat. 2 hores bastant intenses, 22 km.

A Sant Cugat per la ruta del tramvia blau

Avui he tornat a intentar arribar al Passeig de les Aigues des de Barcelona, després de l'intent fallit de la setmana passada. Aquest cop m'havia informat bé. Podia arribar-hi tranquil·lament pujant per l'Avinguda del Tibidabo. A més, quan he sortit dels ferrocarrils, a la parada d'Av. Tibidabo, he trobat un noi, molt ben equipat, que m'ha dit que també pujava fins a la Carretera de les Aigues, i m'ha indicat com anar-hi. Només havia de seguir les vies del tramvia blau, des de la Plaça J.F. Kennedy fins a la Plaça del Dr. Andreu. Com que jo anava més ràpid que ell, l'he anat esperant per saber si anava bé.

Un cop passada la plaça comença un tram de carretera que porta fins al Pla de les Maduixeres, un dels extrems del Passeig. Com que era aviat --només havia trigat 15 m. en pujar fins allà-- he pensat que abans de pujar cap al Tibidabo podia fer el Passeig fins al final i tornar al punt on es puja cap als jardins del viver de Can Borni.

Poc abans d'arribar a la parada del funicular de la Carretera de les Aigues hi ha una zona de cases. Allà he comès un error (segons com es miri, és clar), que m'ha fet tornar a caure de nou en els camins impracticables.

Hi ha una indicació de la Font del Mont. Això de les fonts és molt atraient, així que no he pogut evitar seguir la indicació. Hi havia una cruïlla amb dos carrers. Un que feia moltíssima pujada, que es deia Torrent de la Font del Mont, i un altre, el que he agafat, que era el carrer de la Font del Mont, amb un senyal de carrer sense sortida. Inicialment el camí era un carrer asfaltat i no tant pendent, però de seguida a començar a pujar molt. Veient la torre de Collserola a sobre, he pensat que hi pujava en línia recta.

Pujant i pujant he arribat al final del carrer. Efectivament, no hi havia sortida. Però allà mateix sortia un petit corriol --o això m'ha semblat a mi-- que he pensat que em duria a algun lloc a prop del Tibidabo. L'he anat seguint. Per sort, aquest cop no hi havia pedres, i el pendent no era molt fort; això sí, era molt estret, i havia de vigilar on posava els peus, per no relliscar cap a baix. A més, estava ple de vesc a banda i banda, i m'he anat enganxant la roba i fent esgarrinxades als braços. De tant en tant trobava algun tronc creuat al mig, i algun m'ha costat molt passar-lo.

Ha arribat un moment que el camí no seguia, o es perdia entre les branques. En canvi, cap a la dreta, una mica més amunt, sentia veus i soroll de màquines. He deixat la bici i he anat a investigar. Hi havia una carretera en obres, que segur que devia portar a algun lloc. He tornat a buscar la bici, pensant en com me les arreglaria per pujar fins allà dalt. Ho he aconseguit, arrossegant-la, i aixecant-la. El problema ha estat quan he arribat a dalt. La carretera estava flanquejada per una valla de fusta, per contenir el ciment. M'he sentit incapaç de passar per sobre, amb la bici.

Com que sóc una persona afortunada, abans que decidís tornar a baixar ha aparegut un dels treballadors de la carretera, i després de mirar-me amb cara de sorpresa --no entenia com havia arribat allà-- ens ha ajudat a passar, a la bici i a mi. M'ha informat que estava a Vallvidrera, i que allò era la carretera cap al Tibidabo.

Des d'allà tornar era fàcil. Un parell de quilòmetres de pujada suau i he arribat a la carretera de l'Arrabassada. Un cop allà podia baixar per la carretera cap a Sant Cugat o retrocedir una mica cap a Barcelona, fins a Vista Rica, per tornar per la reserva de la Font Groga. Com que encara tenia temps he optat per aquesta segona ruta.

El camí fins que comença la baixada per la reserva parcial de la font groga és preciós, sobretot en aquest temps de tardor. Colors de tardor, i llum de capvespre. La baixada cap a Sant Medir, per la pista que comença amb una cadena, és dura, perquè és un camí amb moltes pedres, s'ha de vigilar. Però és molt més maco que la baixada per l'urbanització de la Mina de Sant Medir.

Arribava a Sant Medir cap a quarts de 6. Ni un ànima. He parat a beure aigua i m'he abrigat per enfilar la baixada cap a Sant Cugat. El camí de baixada és força fosc i ombrívol, sort que me'l conec força. Els cinc rierols entre Sant Medir i Can Borrell porten aigua, i amb tan poca llum es fa incòmode, travessar-los.

A les 6 en punt arribava a Sant Cugat, dues hores i 20 quilòmetres des de la parada de l'Av. del Tibidabo.

A Sant Cugat des Sant Joan de Déu: un intent fallit

He sortit tard i he pensat que si agafava el metro o el tren se'm faria fosc, així que he decidit començar a pedalar des del començament, i intentar arribar al Passeig de les Aigues des de la Diagonal.

Estava a la Gran Via, a l'alçada d'Urgell. Des d'allà hi ha carril bici pràcticament fins a la Diagonal --tret d'algun tram on no he aconseguit trobar-lo, encara que em sembla que hi era--. He agafat la Diagonal, divendres a la tarda a les 5, competint amb els cotxes que sortien de cap de setmana --pel carril bici, evidentment--. És agradable, si no mires cap a la calçada, poder anar pedalant tanta estona en pla.

He arribat al Parc Cervantes. No hi havia estat mai. M'ha sabut greu anar amb pressa --la llum baixava molt ràpid-- i no poder-me parar a mirar les diferents varietats de roses, n'hi havia moltíssimes.

El Parc es travessa --jo he pujat la bici per les escales, després he vist que hi havia un camí la mar de còmode -- i a l'altra banda està la carretera d'Esplugues, on torna a començar el carril bici, en direcció San Joan de Déu. No tenia gaire clar com continuar, però com que he vist que el carrer que pujava després de l'hospital es deia Finestrelles i em sonava que des del Passeig de les Aigues es va al turó del mateix nom he pensat que m'hi duria.

He començat a pujar. Un pendent impressionant. Al final he hagut de baixar de la bici, perquè no podia més. Per sort, abans d'enfilar el darrer tram he trobat un rètol d'aquests del Parc que indicava Passeig de les Aigues, així que he girat a la dreta per aquell carrer. De seguida s'arriba a una cruïlla amb altres indicacions --Pedralbes, Parc Cervantes--, i cap a l'esquerra, Passeig de les Aigues. Amb prou feines era un corriol que pujava muntanya amunt, en línia recta. L'he agafat, mentre pensava que no n'aprendria mai, que no l'havia d'agafar.

He començat a pujar. Als 50 m. ja estava xopa de suor i als 200 m. he pensat que no podia fer una passa més, carregant amb els 16 k. de la bici. Cada cop hi havia menys llum, i allò no duia enlloc. Però tossuda i insensata com sóc, he seguit endavant; a més, em feia pànic haver de baixar per on estava pujant. Ha arribat un moment, però, que he hagut de prendre una decisió. Ha estat quan pensava que ja estava arribant al Passeig i en lloc de veure'l he vist que el turó que pujava feia una petita vall i seguia endavant, i el Passeig es veia lluny, entre la boira. I era gairebé fosc. He estat temptada de seure al terra i posar-me a plorar.

Però com que no m'hauria servit de res, he girat i he començat a baixar, relliscant, la bici i jo, entre les pedres i la sorra. Realment, feia molt pendent i era incomodíssim. Però la por de trobar-me a les fosques --i el pendent-- em donaven ales i he arribat al començament en un tres i no res.

He tornat pel mateix camí. La Diagonal, plena de bicicletes, als semàfors gairebé féiem cua. Això sí, després de la suada era un plaer, el circuit urbà. He arribat a Provença a 2/4 de 7 i he agafat el tren cap a casa, pensant en la dutxa calentona que m'esperava.

Al Forat del vent

Feia dies que volíem anar al Forat del Vent, amb els nens. Els n'havia parlat, i no sé quina idea s'havien fet, perquè tenien molt interès en anar-hi; de fet, el mateix que em passava a mi, quan només el coneixia d'haver sentit el nom.

Aquest matí hem sortit amb la Maria, la Cèlia i el Guillem. He pensat que era un bon dia per pujar-hi. Poc abans de 2/4 de 10 estàvem a la plaça Rotary, ben abrigats, perquè ja comença a fer fred. Hem enfilat el camí a Can Borrell, i d'allà a l'Àrea de lleure de Can Coll, baixant per la carretera.

A partir de l'àrea de lleure comença la baixada fins a Can Codina. Avui, no sé perquè, hi havia força gent, per aquesta zona. Normalment és més tranquil·la. A la cruïlla entre A09 i A05 hem girat a la dreta, en direcció Can Catà. El Guillem començava a dir que estava cansat, malgrat anar sempre el primer. De fet, portàvem molt bon ritme gràcies a ell, que tirava molt.

Hem seguit endavant. Ens hem parat a fer un mos al prat on vam esmorzar fa gairebé un mes, el primer cop que vam intentar anar al Forat del Vent, amb la Clara i els nens. Una mica refets hem continuat per A05 amunt, en direcció Can Lloses. Ja els he advertit que a partir d'allà començava la pujada, que encara que no fos forta, es fa una mica pesada perquè és llarga. El Guillem, cada cop que veia un rètol que indicava el Forat del Vent volia desviar-se, però avui estava decidida a pujar-hi bé, per la pista, sense haver d'empenyer la bicicleta per camins impracticables.

Hem arribat a la carretera, i hem agafat la pista, a la dreta, que puja a Can Ferrer. Aquesta pista ja fa més pujada, però el camí és preciós. Hi passaven moltes bicicletes, ens hem passat l'estona saludant. Quan els nens ja començaven a estar una mica cansats hem arribat al que jo penso que és el Forat del Vent, el punt on es veu a un costat Barcelona i a l'altra el Vallès --Cerdanyola, Sabadell i al fons Montserrat i Sant Llorenç--. A més, després del vent de la nit la muntanya es veia netíssima. A sobre de Barcelona hi havia alguns núvols, i els raigs de sol es filtraven entre ells i feien una llum molt especial sobre el mar, que semblava metàl·lic.

En aquest punt havíem de decidir què fèiem. Podíem tornar enrere, però jo sabia que a la Maria no li agradava gens fer rutes d'anar i tornar, així que ens hem dirigit cap a la dreta, direcció Carretera d'Horta/Serra de'n Fotjà/Valldaura. El camí és curt, de seguida s'arriba a la carretera, i s'ha de seguir, en pujada suau, fins al restaurant Casa Juaco. Just després hi ha un rètol d'un antic bar, que es deia El Forat del Vent. Des d'allà ja podíem haver tornat, per la baixada cap a la Font dels Caçadors i Can Cerdà, però em feia il·lusió que veiessin el rètol de fusta del Forat, així que els he fet seguir una estona més per la carretera.

No recordava gaire si hi havia molt o no, fins que la carretera canvia de banda de muntanya. La veritat és que s'ha fet una mica llarg. No feia molta pujada, però era una pujada continua. Quan semblava que no podíem més hem arribat al pont que van fer per anar al Turó de Valldaura. Just allà canvies de banda i comença la baixada cap a Cerdanyola. Uns metres més enllà, a l'altra banda de la barrera protectora de la carretera, hi havia el rètol del Forat del Vent. Ens hem fet les fotos pertinents, per deixar constància, i hem començat a baixar per la carretera.


La veritat és que són uns quants quilòmetres, per baixar amb els nens. A més, com que anàvem ràpid, i feia vent, ens hem quedat congelats. Per fi hem arribat a la cruïlla amb el B02, que ens ha portat en un moment a Can Borrell, i d'allà a casa, on ens esperava una dutxa d'aigua ben calentona --si més no a les tres dones, perquè el Guillem s'ha quedat al pavelló a jugar a handbol amb els seus amics--.

25 km, 2.30 h.

De Barcelona a Sant Cugat per Valldaura

Divendres de nou. De bon matí ja notava el pessigolleig de l'anticipació. Avui tornaria a sortir en bici, després de tota la setmana sense agafar-la. He decidit canviar la bicicleta per la piscina, durant la setmana, perquè és massa fosc.

Avui he sortit de treballar a les 3. A 3/4 de 4 estava al peu del Velòdrom d'Horta, disposada a pujar pel camí de ziga-zaga, que m'havia agradat tant l'altre cop. Però m'he equivocat i he agafat, un cop més, una pista que no era per bicicletes. Havia d'haver rodejat el velodrom, i en lloc de fer-ho he pujat recte, fins a una pista que indicava "Castell Fortí/Can Massó/Portell de Valldaura". Encara no havia fet ni 100 m. i he hagut de baixar de la bicicleta i començar a caminar.

Arrels i moltes roques. Com que patia per la bicicleta --dilluns ja havia hagut de deixar-la al ciclista, perquè em canvies un tros de la cadena, que s'havia torçat diumenge-- l'he portat la major part del temps a pols. Hi ha hagut algun moment que he pensat que no arribaria enlloc, que hauria d'abandonar la bici, perquè cada cop pesava més.

Al final, però, després de 800 m. de pujada, he arribat a un petit cim, amb una torre elèctrica. La vista des d'allí era impressionant, gairebé compensava la pujada --sobretot un cop feta--. A partir d'allà sortia un corriol, que encara que fes pujada i fos estret, m'ha semblat una meravella.

M'ha fet gràcia que avançant pel corriol, pensant que no tenia ni idea d'on em duria, he trobat la fletxa que es veu a la foto, que resultava una mica xocant, enmig del bosc.

Finalment he arribat a un punt que conec d'altres ocasions, que porta cap al Tibidabo per un costat i al Horta per l'altre, i a les Llars Mundet per on jo venia --si hagués agafat el camí normal.

Quan he arribat allà, i m'he parat a decidir cap a on tirava, han passat dos nois en bicicleta, que també s'han parat un moment i m'han preguntat si venia del Laberint. Els he dit que sí, però que m'havia equivocat i havia pujat per un camí bastant dur; han quedat al·lucinats, mirant-me amb una certa admiració --o almenys a mi m'ho ha semblat-- i dient "Està molt bé, això, és un camí duríssim".

Des d'allà, com els he dit, el camí sembla la Rambla. La pista B03, que rodeja la muntanya, als peus del Turó de Valldaura, és molt agradable. Una mena de Passeig de les Aigues, bastant més amunt. Arriba la cruïlla que també conec, que permet anar a l'Arrabassada, a Vista Rica pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria o al Turó de la Magarola i la carretera de Cerdanyola. He agafat aquest darrer camí, que m'ha dut, igualment, a Vista Rica, per la vessant de Cerdanyola.

A Vista Rica m'he abrigat, perquè ja sabia que des d'allà, fes el que fes, començaria a baixar. He agafat el camí que comença paral·lel a la carretera, que està en obres, però és una pista força decent. No sabia ben bé on em duria, i en alguns moments he hagut d'escollir entre dos trencalls. Finalment, després de baixar i baixar, i pujar de tant en tant, he arribat a la Font d'en Sert. M'ha sorprès, la veritat, però ja sabia on estava, almenys.

Mentre mirava la font he sentit un soroll entre els arbres. M'he quedat quieta, perquè ja sabia que era. Un porc senglar, força gran, aquest cop. M'he esperat un moment, i com que he vist que no baixava on estava jo he marxat. Començo a acostumar-me, a aquests animals amb qui compartim el bosc.

Seguint el corriol que surt de la font he arribat en un moment a Can Puig, i des d'allà a Sant Medir és un moment. He recordat el darrer cop que vaig baixar, abans de canviar les pastilles dels frens, que vaig passar por i tot. A Sant Medir no hi havia ningú. Tenia ganes d'arribar a casa, perquè començava a sentir-me congelada, fins i tot em costava canviar les marxes, de tant fred que tenia a les mans.

Finalment, a 2/4 de 6 he arribat. Gairebé 16 km, 1.45 de bicicleta. El proper cop sortiré més abrigada.