De Barcelona a Sant Cugat per Torre Baró

Divendres tarda. A les 4 en punt he recollit tot, m'he canviat i m'he dirigit cap a Mundet, amb la línia verda del Metro. Avui volia provar un nou camí per arribar a Sant Cugat, volia arribar-m'hi fins a Torre Baró.

La ruta comença pel lateral de la ronda de la Vall d'Hebrón, que s'ha de seguir al llarg de poc més d'un quilòmetre, fins arribar al Camí antic de Sant Llàtzer, que duu a la Carretera Alta de Roquetes. Davant la clínica Stauros es passa pel començament de l'A03, que porta a Can Masdeu i l'Hospital de Sant Llàtzer.

La meva ruta, però, seguia endavant per la Carretera de Roquetes, en direcció al Turó de Roquetes. Anava pujant de forma suau però continua, amb Barcelona, que s'estenia a la dreta. A mitja pujada, a l'esquerra he trobat una zona amb uns bancs i una font, on s'estaven un grup de persones grans, parlant. M'han ofert un got per poder beure aigua, i m'han explicat les seves històries.

La carretera feia un revolt pronunciat cap a l'esquerra, i allà al davant s'alçava l'anomenat castell de Torre Baró, una construcció inacabada del principis del s. XX, que havia de ser un hotel. Tenia dues opcions, seguir la carretera o enfilar un camí que començava allà mateix, tancat amb una cadena, amb un rètol que indicava Turo d'en Segarra / Turó Blau / Turo de Roquetes. Ja havia vist que no era ben bé una pista per bicicletes, però era prou ampla, tot i la forta pujada. L'he seguida una mica, trams a peu, trams en la bicicleta, fins que he arribat a una valla, i no he pogut continuar.

La llum del sol anava baixant. Em començava a preocupar, perquè no tenia clar per on seguir. He decidit seguir una mica més la carretera i després d'un parell de girs m'he trobat, com un premi, l'inici del Passeig de les Aigues, un camí planer entre arbres vestits de tardor.

Uns quants revolts més enllà he arribat a una cruilla. Cap a la dreta, l'àrea de Can Cuiàs. Cap a l'esquerra, Coll de la Ventosa, Forat del Vent, Carretera de Cerdanyola. He pensat que amb la llum que quedava el millor era fer la ruta coneguda, cap a la Carretera de Cerdanyola. Deixo Can Cuiàs per un altre dia. A l'esquerra, pel turó, pujava un corriol cap als tres turons que havia vist a l'altra banda. Un altre dia el seguiré.

El camí cap al Forat del Vent i Coll de la Ventosa anava fent baixada. Em temia que al final hauria de pujar molt, però no ha estat així. He arribat al pont de Valldaura, sobre Can Rius, i l'he seguit cap a Can Ferrer. No havia fet mai aquest camí en aquest sentit, sempre a l'inrevès.

Quan he arribat a la Carretera de Cerdanyola he girat a l'esquerra, per agafar el camí cap a Can Lloses. Era terreny conegut, sabia que després trobaria Can Catà, Can Codina i arribaria a l'àrea de lleure de Can Coll. Aquesta zona la conec --sempre de pujada, no l'havia fet baixant --i sabia el que podia trigar, més o menys.

La baixada és molt agradable. Algun tram més pendent, però en general es fa bé. Començava a fer fresca, la llum del capvespre era relaxant. A Can Catà he mirat el rellotge; portava una hora des de Mundet. Poc més d'11 quilòmetres. A partir d'aquí ja era una mica com el camí de casa.
M'ha sorprès la diferència entre aquesta banda de la muntanya i la de Barcelona. Aquella, seca, com si no hagués plogut mai. La banda obaga, ben humida, el terra com si l'haguessin escombrat, sense sorra.

He arribat a Can Coll. Com que no m'agradava que es fes fosc he pujat per la carretera a tota la velocitat que em permetien les cames i el camí fins a Can Borrell igual. Arribava a Sant Cugat a 1/4 de 7, hora i mitja de bicicleta, 21 km.

Al Forat del Vent pel torrent de Sant Iscle

Les sortides de dissabte en grup comencen a fer-se habituals. Això sí, el grup és d'allò més variat, gairebé mai som els mateixos.

Ahir vam sortir la Clara, la Cèlia i el Guillem. La Cèlia i el Guillem s'han convertit en fixos, no em permeten sortir sense ells. Els vaig dir que els portaria al Forat del Vent, i els va semblar molt bé, perquè no sabien --ni jo mateixa-- on ens ficaríem, per arribar-hi.

Vam enfilar el camí cap a Can Borrell, però per fer drecera vam agafar el trencall nou que surt a l'esquerra, poc després del Pi del Xandri. Jo recordava que hi havia un tram dolent, fins arribar a la pista B07, però ahir no el vam trobar i hi vam arribar sense problemes. B07 amunt, direcció Turó de la Torrefera. Abans de la pujada final surt una pista a l'esquerra, sense indicacions --algú les ha trencat, com moltes altres--. La vam agafar, perquè els nens no volien fer aquella pujada i jo sabia que encara faríem més drecera, per arribar a Can Coll.

El que no recordava és que també tingués alguna que altra pujada forta. Això sí, de seguida s'arriba a Flor de Maig, que queda a la dreta. Vam haver de baixar un tram petit per la carretera de Cerdanyola, sense problemes. A l'àrea de lleure de Can Coll, de fet, comença l'excursió. Hauríem de poder traslladar-nos-hi directament. La pista A09, cap a Can Codina / Can Canaletes, és una de les habituals, encara que el Guillem no l'havia fet mai i la Cèlia només un cop. Ens vam trobar força gent, tot i ser bastant aviat.

A la cruïlla amb A05 ens vam dirigir cap a Can Catà. Els nens ja havien escalfat i anaven molt bé, encara que de tant en tant preguntaven quan pararíem a esmorzar. Vam deixar a l'esquerra el trencall a Can Fermí, sense agafar-lo, i vam continuar cap a Can Lloses. En el punt que el camí fa un gir pronunciat, la pista principal segueix a l'esquerra i a la dreta puja el camí de GR-92 cap a Serra Can Ferrer / Forat del Vent. Allà hi ha una esplanada, amb una clapa de gespa al mig; ens hi vam parar a esmorzar, mentre els nens aprofitaven per fer-se fotos.

El Guillem, que prefereix els camins accidentats a les pistes còmodes, ens va temptar per agafar el GR, que jo sabia que no era assenyat agafar. Però li vam fer cas. El camí, preciós. Això sí, no el recomano a ningú que no tingui esperit de trialer. I menys de pujada. Ens vam trobar gent baixant, que ens deia:
-"Ja sabeu on aneu?", i nosaltres responíem:
-"Sí, al Forat del Vent". Quan ens responien:
- "Fa molta pujada, aquest camí".-
ens vam picar --almenys jo-- i vam dir que tant era, nosaltres hi arribaríem. Què es pensaven! Però és que tenien raó, era impossible --si més no per nosaltres-- fer-lo en bicicleta. Pedres, esglaons, arrels, esbarzers, branques baixes... i vinga a pujar, pensant que ja no tenia remei, que havíem d'arribar a dalt, fos on fos aquest "a dalt".

El que em consolava era que de tant en tant trobàvem algun rètol que indicava el Forat del Vent, així que anàvem bé. En algun moment, però, ens vam equivocar i vam deixar el GR, retrocedint, fins a sortir a la pista A14. Això ho he vist després, mirant el plànol. Vam pujar pel torrent de Can Iscle, segons he llegit en algun lloc, un dels paratges més humits de la serra.

Si haguéssim seguit a l'esquerra, en algun punt, en lloc d'anar a la dreta, hauríem arribat al Forat del Vent, al punt de la carena des d'on es veu Barcelona i el Vallès. Però no, vam anar a parar al mig de l'A14, i uns nois que vam trobar ens van dir que per anar al Forat del Vent havíem de pujar el Matamatxos. Encara que el Guillem hi insistia, vaig ser raonable i vaig dir que ho deixàvem per un altre dia, que pugéssim per un camí més normal. Vam agafar el A14 cap a la dreta, en direcció Sant Iscle. Arriba a un punt que hi ha la tanca del bosc de Can Catà, per la part de dalt. El Guillem va investigar, però estava tancada, així que vam baixar per la pista lateral, A20, que curiosament no apareix en cap plànol, i que va a sortir entre Can Lloses i Can Catà.

Un cop allà, havíem de decidir. Tornàvem per Cerdanyola o per on havíem vingut? Encara que estàvem cansats, el camí de Can Codina, tot i fer pujades, era el més curt, així que el vam agafar.
Can Codina, Àrea de lleure de Can Coll, carretera amunt fins al camí de Can Borrell, Can Borrell i cap a casa.

26 km., 3 hores de bicicleta. Tot un rècord que els nens --i nosaltres dues-- vam resistir dignament. Ara, després estàvem lleugerament --només lleugerament-- baldats.

De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Gausac

Divendres tarda. He plegat a quarts de 5, una hora perfecte per una excursió en bicicleta des de Barcelona. Avui he decidit provar una altra manera de pujar, a veure què tal anava.

He pujat en metro fins a Mundet, com fa uns dies. Si surts del super-metro per la banda de muntanya, de seguida trobes el Velòdrom. S'ha de deixar a l'esquerra i pujar pel costat, rodejant-lo, seguint la carretera que puja entre els edificis de la universitat. També es deixen les instal·lacions de les Llars Mundet a l'esquerra i així s'arriba a una pista de terra. Això sí, no hi ha indicacions, tan podia ser que anés bé com que el camí em dugués a un altre lloc.

Al plànol, la pujada des de les Llars Mundet sembla una molla, plena de giragonses. I realment, és tal qual. Les rutes parlen d'una pujada molt forta, i d'entrada no ho és. De fet, és agradable, fa tantes giragonses, que no puja gaire, sinó que avança paral·lela al mar, gira i torna a avançar. Un bosc molt diferent al que m'havia trobat fins ara a Collserola; avets i pins. Al fons, el mar, blavíssim, i uns núvols de conte.

De sobte, m'he trobat amb una mena de rampa. La bicicleta s'ha quedat parada i no he aconseguit pujar-la, no aconseguia moure-la. M'he trobat un senyor, que baixava caminant --curiosament, només m'he trobat gent baixant-- que m'ha informat que aquell era l'únic tram fort, que no era gaire llarg. Així que he començat a empènyer la bici, i fins i tot això m'ha costat.

La vista, com es pot veure a les fotos, impressionant. M'agraden, les xemeneies de Sant Adrià, donen un toc característic a la costa. No tenia gens clar cap a on anar. Per sort, finalment he trobat algun rètol, i l'he reconegut. La pista B03 és preciosa, en el tram més pla, que ressegueix la muntanya. Després fa un tram de baixada i s'arriba a una cruilla, en la que ja havia estat, el dia que vaig recòrrer els turons. Com que aquell dia hem vaig deixar el de la Magarola, que s'havia de fer a peu, he decidit fer-lo avui. He deixat la bicicleta lligada al rètol que indica "Prohibit el pas de bicicletes", perquè és una zona naturalista, com la de Valldaura.

Un camí agradable, el de pujar al Turó de la Magarola o del Maltall (429 m.). Això sí, per un moment he dubtat si sabria tornar a baixar, perquè era un corriol, i de tant en tant hi havia algun altre. Quan he arribat a dalt m'he quedat amb la boca oberta. Quina impressió! Una vista espectacular de totes les muntanyes i muntanyetes del voltant, i la costa fins bastant amunt. Hi ha un mirador i he recordat que és un punt per contemplar les aus migratoris.



Després de mirar tot bé i fer moltes fotos, he tornat a baixar fins a la cruïlla. Podia optar per anar un altre cop pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria, o baixar cap a Barcelona, però he optat per agafar la pista B01, cap a la dreta, en direcció "Pas del Rei, Turó Magarola, Crtra. Cerdanyola i Sant Medir".

A l'esquerra, després de baixar per una pista agradable, s'obria un corriol, que indicava "C. Gener / Can Borrell / Camí de carena". No tenia idea de com s'hi devia anar, cap a Can Borrell, des d'allà, però com que el corriol, d'entrada, es veia bé, l'he agafat. Quan he arribat a casa he mirat el mapa i he descobert que havia fet el camí de Sant Medir a Can Borrell per sobre, i que el corriol en realitat era una trialera. He après algunes coses, com que per anar per trialeres és molt millor portar una mountain bike, no una bici mixta. Que les parts més difícils es diuen tècniques.

Això sí, m'ho he passat bé. Quan portava una bona estona, entre corriol estret, arbres caiguts, branques penjants, esglaons, arrels, he sentit una bici, i he vist baixar una noia, molt professional. Li he preguntat si quedava molt i m'ha dit que bastant --és la que m'ha parlat de la tècnica. Però com que anava baixant, més o menys, i em sentia incapaç de tornar enrere, he pensat que un moment o altre arribaria a algun lloc.

I així ha estat. De sobte he començat a sentir cotxes. I al fons, una clariana, que no era altra cosa que la pista on acabava la trialera. He rigut sola. Era l'inici del camí de la Font de la Rata, que surt al peu del Turó de la Torrefera. Un cop havia intentat fer-lo, però com que feia pujada i tenia tots els inconvenients, vaig deixar-ho.


M'he sentit satisfeta --i força cansada. M'ha sorprès veure que havia estat dues hores en bicicleta, i havia fet poc més de 10 km, des del Velòdrom.

A Sant Cugat per la font del Bacallà

Avui m'he endut la bici a la feina, i a quarts de 6, quan he plegat, he agafat el tren fins a Peu de Funicular i després el funicular fins al Passeig de les Aigues.

He arribat a dalt a les 6 de la tarda. El sol començava a baixar cap a Sant Pere Màrtir, i les ombres dels arbres s'allargaven. Hi ha una calma especial, quan baixa la llum. He anat pedalant cap al Pla de les Maduixeres. De tant en tant mirava cap a la dreta, no ho podia evitar, i m'he parat per contemplar els colors del capvespre, la llum sobre Barcelona.

Pel camí m'he anat creuant amb ciclistes i corredors; hi havia prou lloc per tothom. Pensava que per molts deu ser un plaer, després d'un dia de feina, potser tancats en un despatx, la sensació de llibertat que et dóna pedalar o córrer amb Barcelona als peus, respirant l'olor dels pins, que l'escalfor del sol feia sortir més.

Quan he arribat al Pla de les Maduixeres he retrocedit una mica, per agafar la pista que puja cap al Tibidabo i l'Observatori Fabra. Fa pujada, però tret d'algun tram curt, es pot anar fent. Hi ha un punt que a la dreta indica "Font del Bacallà". Pensant en la meva amiga buscadora de fonts he deixat la bici i he anat a investigar. Un camí que baixava i baixava, semblava no tenir fi. A trams, camí, altres, escales. Un parell de cops he estat a punt de deixar-ho córrer, patint per la bici i per la pujada, però finalment he arribat a la font --la que veieu a dalt--. Un espai ample, on segur que es pot anar a fer berenars.

Quan m'he girat per tornar cap a dalt, m'he quedat paralitzada. A uns 10 m. d'on estava, al mig del camí per on havia de tornar, un porc senglar em mirava. Anava a fer-li una foto, però he pensat que potser no li agradaria, així que us l'haureu d'imaginar, un animal negre i bastant lleig. Per sort, ha decidit passar de mi i ha marxat. I jo he pujat el que m'havia semblat un camí llarguíssim, de baixada, a tota velocitat, i he arribat a on havia deixat la bici panteixant i suant.

He seguit endavant, direcció Tibidabo. He passat pels Jardins del viver de Can Borni, m'he parat a la font de fora, on raja un aigua fresqueta, que s'agraeix, després de la pujada. Des dels jardins s'arriba de seguida a la carretera que porta al Tibidabo. La vista, poc abans d'arribar-hi, era magnífica, encara que la foto del mòbil no hi faci justícia.

A la carretera del Tibidabo m'he dirigit a l'Arrabassada, i he baixat cap a la dreta, fins a Vista Rica. Allà he agafat la pista B04, que en el primer tram és molt agradable, força plana o de baixada. En lloc de seguir endavant per B10, cap a l'Urb. Sant Medir, quan he arribat a la pista que baixa a l'esquerra, cap a la Reserva parcial de la Font Groga, l'he agafat. Només l'havia pujat, aquesta pista. Si per pujar les pedres i pedretes eren incòmodes, per baixar ho han estat molt més. He acabat amb els braços cansadíssims.

Baixa i baixa, en algun moment he pensat que havia agafat un trencall equivocat, m'ha semblat llarg. Però no, finalment he arribat fins al camí que duu a Sant Medir. De Sant Medir a Sant Cugat tot és baixada, que es fa en un moment. La llum ja anava de baixada, i jo tenia pressa per arribar a casa.

Total. 18.5 km. 1,30 h.

Al Pantà de Can Borrell

Aquest dissabte hem anat al pantà de Can Borrell. Era el primer cop que sortia amb la Cèlia i el Guillem junts. Divendres vaig comprar una bici nova, i ara en tenen una cadascú. També va venir l'Àngels, una altra mare que sembla que s'animarà a partir d'ara.
Per anar al pantà de Can Borrell vam anar fins a Can Borrell, que ara ja és com anar a la botiga de la cantonada. En un moment vam ser-hi, encara que a l'Àngels la pujada que hi ha abans d'arribar-hi li va costar.

A Can Borrell, en lloc d'agafar el camí que porta a Sant Medir s'agafa la pista de la dreta, que indica l'Arrabassada i Urbanització Sol i Aire. Comença amb una pujada una mica forta, i després té trams més o menys plans, que alternen amb alguna pujada forta. Amb tot, es fa prou bé, amb un mínim d'entrenament.

De seguida s'arriba a una bifurcació. Un corriol que s'endinsa en el bosc, sense indicacions, que porta al pantà. A la dreta puja una pista que porta al Zoo de Can Castillo. Com que el Guillem no l'havia vist mai i li feia gràcia, ens hi vam arribar. Es veu que és il·legal, aquest zoo, que l'haurien d'haver tret, però allà està, amb els seus cérvols, cabretes, ases i altres animals. No sembla que estiguin malament, la veritat.

Quan ens vam cansar de mirar --les dones, perquè el Guillem s'hi hauria quedat fins l'hora d'obrir la porta-- vam retrocedir per anar al pantà. No és una pista, sinó un sender o corriol, que en alguns trams es pot fer bé en bicicleta, i en altres s'ha d'anar a peu. A més, té un pendent força pronunciat, que ens va fer patir per la tornada. Amb tot, són 450 m. fins al pantà, res de l'altre món.

Una mica abans d'arribar-hi vam deixar les bicis, perquè no podíem avançar més. El pantà és petit, i hi havia poca aigua. El vam anar rodejant, guiades pel Guillem, que cada cop que feia el que a ell li semblava un pas arriscat per l'Àngels i per mi, dones d'edat provecta, es girava amb cara de preocupació.

Tant la una com l'altra vam demostrar estar en plena forma per saltar i passar per sota dels troncs i pujar per llocs difícils, agafades de les arrels. De camí cap al pantà vam trobar un tronc amb uns bolets immensos i preciosos, que un amic expert ens va informar que eren "bolets de vinya dolents". Ja ens vam semblar que eren massa macos per ser bons.