dimarts, 22 de setembre del 2009

Pels entorns de la font de la Budellera


Avui tenia la tarda lliure i m'he tornat a endur la bicicleta a la feina, per poder tornar a Sant Cugat fent una excursió.

He decidit canviar de punt de sortida, per provar una zona de Collserola que m'és desconeguda. He anat en FGC fins a Peu de Funicular, però avui no he baixat a la Carretera de les Aigues, sinó que he pujat fins a Vallvidrera Superior.

La veritat és que no tenia gens clar cap a on podia anar des d'aquest punt. La meva guia de Collserola no dóna cap ruta que passi per aquesta estació. He anat una mica a l'aventura, que també és divertit, per variar. No deixa mai de sorprendre'm com és de gran, Collserola, la quantitat de pistes, carreteres i camins que hi ha.

Com que no trobava cap pista he començat a baixar per la carretera de Vallvidrera, atenta als cotxes que venien per darrera. He baixat gairebé fins al revolt de les monges. Una mica abans he agafat un trencall a la dreta, que indicava Tibidabo i Font de la Budellera. He pensat que potser aquest cop tindria sort i trobaria una font.


Un camí molt agradable; menys pins que a la zona a la que estic acostumada; aquesta banda de Collserola és una vall obaga, molt humida, el bosc té més alzines que pins. De seguida he arribat a una zona amb escales. He hagut de carregar amb la bicicleta durant un bon tros, fins a la font. Jo pensava trobar una font petitona, i és una gran construcció, en diversos nivells. A l'enllaç de dalt hi ha la història de la font.

He passejat per allà, fent fotos i menjant la fruita que portava. Després he continuat cap a dalt, pujant més escales, confiant en que el camí continués cap al Tibidabo. Les indicacions que trobava no m'acabaven de convèncer, i com que sempre hi havia camins alternatius sense rètol, els he anat agafant, esperant que em portessin a la Torre de Collserola o al Tibidabo. Finalment he arribat a la torre. Impressionant. Una mena de brunzit que se sentia des de lluny. Al principi pensava que era un helicòpter, però no, era la torre. Es veu que sempre en fa, de soroll, i avui que feia vent encara se sentia més. Els núvols passaven per darrera, feien maco.


Des d'allà he continuat sense tenir gaire clar a on anava. He descobert que havia estat anant pels itineraris de la Budellera. He trobat un rètol que indicava Tibidabo / Coll de la Vinyassa / Turó del Puig i com que el Coll és un dels "cims" que em falten, he agafat aquest camí, tot i veure que no tenia cap indicació de lletra/número i que no era una pista, sinó un corriol. Per sort no era molt estret. He hagut de fer algun tram a peu, però en general es feia bé. En un tram de pujada, intentant canviar la marxa, he relliscat i he mig caigut pel costat. M'he tornat a omplir la cama d'esgarrinxades, era bastant aparatós, la veritat.

De sobte he arribat a una zona semiurbana, asfaltada, amb unes cases precioses, cases antigues d'estiueig. Rètols amb referències que havia vist al plànol, Can Tano, Can Totxo, suposo que estava a Vallvidrera o molt aprop.


He tornat a agafar una pista cap a Can Cortès i el Turó del Puig. He arribat a un punt que m'ha sorprès. Una font, uns bancs. Un home que ha aparegut del no-res i m'ha fet netejar la ferida de la cama. He seguit la pista cap a Can Cortès. Una mena de Passeig de les Aigües a sobre de Les Planes i La Floresta. Si no m'enganyo, anava resseguint el camí que fa el tren, entre aquestes poblacions, però per la carena. Llum de tarda, que tamissava els colors del bosc. Ni un ànima.

He seguit avançant fins arribar a una altra zona urbana, que no tinc ni idea d'on era. Potser Les Planes o La Floresta. Des d'allà he intentat seguir cap a Can Cortès, amb la idea d'agafar l'Arrabassada des d'allà. Començava a estar una mica cansada, i sobretot a sentir-me perduda.

Un altre rètol, des d'un restaurant que es diu Can Casas. Can Cortès no l'he arribat a trobar. Ara indicava l'urbanització Sol i Aire i l'Arrabassada. Començava a situar-me. Sabia que aquesta urbanització estava sobre Can Borrell --almenys des d'allà hi ha un rètol que l'indica. M'he dirigit cap allà molt animada, sobretot perquè el camí començava baixant. Però de seguida s'ha acabat la baixada i ha començat una forta pujada. Pujada, gir, pujada. I així un cop i un altre. Un terra estrany, com si l'haguessin aixafat i després li haguessin posat vernís. Finalment, l'Arrabassada. En lloc de baixar per la carretera, cap a l'esquerra, he pujat una mica, perquè a l'altra banda veia el començament d'una pista, i allà indicava Sol i Aire i Can Borrell. M'he sentit salvada.

He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort aquest cop no hi ha hagut més pujades i he arribat a Can Borrell, passant pel Nucli Zoològic que ja coneixia. He decidit que mai intentaré arribar a l'Arrabassada per aquest camí, és llarguíssim, urbà i amb pujades terribles.


A les 6 en punt arribava a casa. 17.30 km. 1.30 de bici.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Les fonts del bosc de Can Catà

Aquest matí hem sortit la Clara, la Cèlia i jo. Les he portat a Can Catà, perquè avui era tercer diumenge de mes i teòricament estava obert. Era el primer cop que anàvem amb la Cèlia tan lluny, i no estava segura si hi arribaria bé. No hi ha gaire pujades, però ella té poca pràctica i no li agrada pujar, de moment.

Hem sortit de la Rambla del Celler a 3/4 de 9, una hora molt digna, per un diumenge. Ja hi havia força ciclistes, i gent que anava a caminar. Feia fresca, no arribava a 15º. El mateix cel net d'ahir, amb núvols de cotó fluix. El terra encara conserva la humitat dels darrers dies de pluja, i pedalar és un plaer.

Hem anat fins a la cruïlla amb Can Borrell. En aquest tram només hi ha una pujada, i la Cèlia l'ha pujat la mar de bé. A la pista B02, que porta a la Carretera de Cerdanyola, les pujades són suaus. Des de la cruïlla amb B07, que puja a la Torrefera, comença la baixada fins a la carretera. Dóna gust, baixar-hi.

Per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Allà hem agafat el B09, cap a Can Codina. Quan hem arribat a la cruïlla amb A05, en lloc d'anar cap a Cerdanyola hem girat a la dreta cap a Can Catà. Hi hem arribat de seguida, als 9.50 km. des de casa. La reixa estava tancada. Hem pensat que potser era aviat, perquè no obren fins a les 10, i hem obert nosaltres. No semblava haver-hi ningú.

Les volia portar a esmorzar a la Font nova, on vaig estar el mes passat. Quan hi vaig ser-hi vaig pensar que era un lloc ideal per anar amb gent i esmorzar, berenar o dinar. Quan hem arribat a la font ens hem trobat tres dones amb un gos, que hi havien anat caminant. Cantaven.

Hem esmorzat tranquil·lament, plàtans i barretes de cereals. Hem vist que una de les dones pujava pel costat de l'amfiteatre fins a dalt, i hem investigat. Hi ha uns esglaons en mal estat, i plens de fulles humides, però es podia pujar i ens hem fet una foto a dalt. És molt curiosa, aquesta construcció.

Com que estàvem agafant fred hem marxat, cap a la font vella. Està molt aprop, però el camí fa una mica de pujada. La Cèlia ha decidit que ja en tenia prou, per avui, i ens ha esperat. La Clara i jo ens hi hem arribat. No té res a veure amb l'altra font. Aquesta és petitona, i té una ceràmica on diu "Fuente Moisés", que representa quan van trobar a Moisés al riu, i un petit estany. Un parell de nois que també corrien per allà ens han fet una foto.

Per tornar no volíem anar pel mateix camí. Hem anat cap a Cerdanyola, per agafar el Parc de la Riera. Avui gairebé hem aconseguit fer tot el camí sense passar per la carretera. Ara ja sé que s'ha de passar la riera dues vegades, per les passeres. Entre la primera i la segona ens hem trobat un ramat d'ovelles, amb el seu pastor i el gos. Hem hagut d'anar darrere d'elles, fent el mateix camí. També creuaven la riera per la passera, i ens ha fet gràcia veure que les ovelles marrons --que no devien ser ovelles-- anaven pel seu compte, passant per la passera, mentre la resta anaven totes juntes, per la part més difícil.

Com que encara no han acabat les obres de la carretera, hi ha tot un tram de terra apisonada, per on se circula molt bé. El que no sé és perquè ningú el fa servir.

A les 11.15 arribàvem a casa. 21.50 km.

dissabte, 19 de setembre del 2009

De Barcelona a Sant Cugat

Avui treballava. Els dissabtes plego a les 14h. Com que ahir no vaig sortir ja trobava a faltar la bicicleta --com em deia la Maria, l'esport genera endorfines, que tenen sobre el cos un efecte semblant a la droga, creen addicció--, així que aquest matí me l'he endut en el tren, amb la idea de tornar des de Barcelona, travessant Collserola d'alguna manera.

Ahir vaig estudiar les rutes possibles. Em va semblar que la millor era pujar des del Velòdrom d'Horta. La pujada semblava forta, però no eren gaire quilòmetres.

He anat en metro fins a Mundet. He sortit a sobre el passeig de la Vall d'Hebron, en un migdia radiant, un cel blau de setembre, amb núvols de cotó. He anat pel lateral del Passeig fins que he trobat el camí vell de Sant Llàtzer. No acabava de tenir clar que fos aquell camí, però com que sabia que havia d'arribar a l'Hospital de Sant Llàtzer, l'he seguit. Poc després he arribat a la Carretera Alta de Roquetes. Aquest sí que era el camí. Uns metres més enllà, la Clínica Stauros, i al davant, el començament de la pista A03, direcció Hospital de Sant Llàtzer / Coll de la Ventosa.

Aquesta pista també portava a Can Masdeu, una antiga leproseria "okupada", que funciona com un centre social, fan activitats i tallers. Devia ser una casa maquíssima, i la vista és impressionant.

A les 15h en punt he començat a pujar. Començava en pujada, però els primers metres no era gaire forta. Olor intensa a pins, pista ampla i agradable. Uns 500 m. després he arribat a Can Masdeu. A sobre Can Masdeu hi ha l'Hospital de Sant Llàtzer. A partir d'aquí comença la pujada forta. De fet, des de l'hospital he vist, molt amunt, la continuació del camí, i m'ha semblat impossible que fos el mateix camí -- es veia tan amunt--, però sí, havia de seguir pujant.

És un quilòmetre que es fa llarg, però com que puja tan val la pena anar mirant la vista --de pas es pot aprofitar per recuperar l'alè--. Donava gust contemplar el color del mar, avui, m'he adonat que era el primer dia, des que veig Barcelona, que es veia l'horitzó. Al final de la pujada s'arriba al pàrquing del Coll de la Ventosa, a 248 m. sobre el nivell del mar.


Quan he arribat m'he adonat que ja hi havia estat, aquí, el dia que vaig creuar Collserola de turó en turó. Ja estava en terreny conegut. Ara, l'altre dia a partir d'aquí vaig agafar la carretera d'Horta, avui volia anar per la pista, seguint una de les rutes de la meva guia.

Es creua la carretera i s'agafa la pista B04, cap a Can Ferrer. Després d'una mica de pujada arriben uns 800 m. bastant plans. Em recordaven al Passeig de les Aigües, però molt més amunt.

Als 3 km. des de la clínica Stauros es canvia novament de pista, continuant per A14he arribat al punt fort del camí, el tram conegut popularment com "El Matamatxos". Segons la guia són uns 360 m., però com que no és pista, es fa difícil de pujar. De fet, el primer dia que vaig sortir a buscar el Forat del Vent hi vaig pujar, a peu. Avui he pensat que l'havia de pujar sobre la bicicleta. He començat més o menys bé, dreta, però com que no era llis i hi havia pedres i sorra, m'ha relliscat la roda i he hagut de parar. He fet un trosset a peu i he tornat a continuar. Dec haver fet la meitat a peu i l'altra meitat en bicicleta. El proper cop el faré sencer.

Un cop a dalt sembla que el camí no continui. S'ha d'agafar un corriol cap a la dreta, marcat com a GR, que fa una mica de baixada. Arriba al Restaurant Juaco, un dels punts que ja conec. Se segueix la pista principal senyalitzada com GR (pintat vermell / blanc), que va paral·lela a la carretera de Cerdanyola.

Com que sabia que el rètol del Forat del Vent que fa dies que busco havia d'estar una mica més endavant, en lloc de seguir les indicacions de la guia he continuat per la carretera de Cerdanyola, passant sota el pont metàl·lic que va al Turó de Valldaura. Aquí es canvia de vall. Fins aquí anava per la banda de Barcelona, ara es passa a la banda del Vallès, en direcció al Mirador de Collserola.

La carretera fa una curva. Només girar l'he vist, darrera la barrera de la carretera. El rètol (si cliqueu l'enllaç en sabreu la història), per fi! M'he emocionat. El Forat del Vent, 349 m. d'altitud. Ara mirava quan vaig explicar això del rètol. Va ser a la sortida del 3 de setembre.

He seguit per la carretera fins al Mirador de Cerdanyola. És petit, un parell de bancs i un pi oloròs que fa ombra. Ara, el que es veu des d'allà és espaterrant. A un costat, Montserrat, a l'altre, Sant Llorenç. M'he menjat un plàtan i una poma, gaudint del descans i l'oloreta a pi. Realment, això de les endorfines deu ser cert. Em sentia feliç. No m'estranya que crei addicció, una activitat que et fa sentir tan bé.

Per tornar he seguit baixant la carretera. Gairebé 5 quilòmetres de baixada, que em porten al camí de Can Borrell. Des d'aquí a casa és un moment, entre 15-20 minuts de baixada i camí pla. A les 5 arribava, satisfeta, feliç i morta de gana.


16 km, 1.10 h. de bicicleta, 2 hores reals.

dijous, 17 de setembre del 2009

De Barcelona a Vilassar

Darrer dia de vacances. Com que tenia tot el temps del món, havia deixat per avui l'excursió més llarga, resseguir la costa fins a on pogués. La previsió del temps no era gaire bona, però com que sóc una dona amb sort, els núvols i la pluja s'han compadit de mi i fins i tot m'han permès banyar-me. De tota manera, perquè hi hagués una mica de tot, quan tornava ha començat a ploure i no ha parat fins a Barcelona.

He baixat del tren a les Tres Torres i he anat fins a la Diagonal. Havia estudiat la xarxa de carrils bici de Barcelona, i sabia que podia seguir la Diagonal i baixar després cap al mar. He començat a pedalar a les 9.20. Força trànsit de bicicletes, per la Diagonal. En alguns punts, massa i tot. Era incòmode. He girat al Passeig de Sant Joan, i he baixat per la calçada. D'entrada em feia una mica de por, però he vist que era un carril ample, en cap moment he tingut sensació de perill.

Passeig Pujades fins a Marina i el Port Olímpic, i d'aquí, cap al Fòrum, pel camí que segueix les platges de Barcelona, que ja coneixia dels altres cops. Sant Adrià, amb les seves fàbriques, Badalona --he descobert que es pot anar pel costat de la platja, no cal passar per la carretera--.

A Badalona he travessat el Pont del Petroli, una passarel·la sobre el mar, que han rehabilitat i han incorporat al Passeig Marítim. Fa una certa impressió, passar-hi per sobre.

Després de Badalona s'arriba de seguida a Montgat, el punt on havia parat les altres vegades. He pensat que, tot i que la circulació de bicis està prohibida, un dia de cada dia ningú diria res, si hi passava. He fet el quilòmetre de passeig amb compte, vigilant per si hi havia policia. Al final del passeig hi ha un caminet de fusta, que havia vist en alguna foto. A meitat ja hi ha un rètol que informa que el passeig marítim està en obres, i no es pot passar. No he fet cas i he continuat, però uns metres més enllà he hagut de parar. Estava tallat. He tornat enrere, buscant un lloc per passar sota la via, i com que no he trobat altre opció, he continuat per la N-II. Déu n'hi do. Fa impressió, amb els cotxes que passen rabent pel teu costat --almenys és la sensació que dóna--.

2 km. més enllà, el Masnou. Es pot tornar a agafar el carril bici. A partir d'aquí comença una pista de terra, amb arbres, bancs, espais per fer gimnàstica, fonts. Està preparat per l'activitat esportiva.

A les 12 he arribat a Ocata, després de recórrer 29 km. He pensat que era hora de parar una mica. M'he assegut a la platja, he menjat tranquil·lament la poma i per fer la parada més completa, he aprofitat per banyar-me. Pel camí havia vist que hi havia bandera vermella, així que he anat amb compte. Molta ressaca, ha estat un bany ràpid, per acomiadar-me del mar. Això sí, l'aigua estava boníssima.

He continuat cap a Premià. A partir d'aquí comença una zona de dunes, "Les Dunes del Maresme", un espai que estan recuperant. Entre aquesta zona i la via del tren les bicicletes han obert un petit sender; l'altre opció, que suposo seria la correcta, és anar pel camí de la platja, però hi ha molta sorra i la bicicleta no pot avançar, en molts trams. Uns 3 km. més enllà s'arriba a la Platja de Ponent de Vilassar. Aquí ja no hi ha dunes ni sender, només platja. M'he sentit incapaç d'arrossegar la bicicleta per la platja, per arribar a no sé on --no em sona que hi hagi carril bici de cap tipus fins a Mataró. A més, era gairebé la 1, havia fet 34 km., i veia el cel cap a Barcelona, cada cop més negre. He decidit que ja era hora de tornar.

La tornada ha estat diferent. Havia fet l'anada amb vent en contra, bastant cansat. Em consolava pensant que a la tornada seria a l'inrevés. I sí, la bicicleta semblava que volés. He arribat a anar a 30 km/h., em semblava impossible. He tornat a parar a la platja d'Ocata, a l'"Últim Xiringuito". Asseguda a la passarel·la de fusta, de cara al sol --per darrera el cel estava cada cop més negre-- he fet el vermut.

A Barcelona he canviat --sense voler-- el recorregut. He agafat Marina i he anat pujant, fins a la Gran Via. Allà he tornat a agafar el Passeig de Sant Joan fins a Aragó / València, i he acabat agafant el tren a Provença, a les 3 de la tarda. Gairebé 6 hores de bicicleta, 64 km.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Carenejant Collserola de turó en turó

Avui he sortit disposada a fer molts quilòmetres, desafiant els elements, que d'entrada semblaven estar en contra. El cel molt tapat, i força fred. Per un cop, he sortit equipada com cal, amb cangur i jersei. No tenia gaire clar què volia fer, tret de que volia intentar trobar el rètol del Forat del Vent, que se'm resisteix.

Així, a les 8 del matí he enfilat el camí de Can Borrell. Havia plogut, el bosc ha recuperat els seus colors, un cop ha desaparegut la capa de pols que ho cobria tot. Del terra, humit i tou, pujava sentor de terra mullada. Era un plaer pedalar.

Com que tenia por que es posés a ploure, he procurat avançar ràpidament. A Can Borell he agafat el trencall cap a la Carretera de Cerdanyola i l'Àrea de lleure de Can Coll. 6.05 km.

A l'àrea de Can Coll encara no plovia. He continuat per A09 cap a Can Codina. El terra, encatifat de vermell, era preciós. Olor a humitat, a pluja. De Can Codina cap a Can Catà, Sant Iscle i Can Lloses. Fins aquí el camí és còmode, força baixada, i la pujada que hi ha és suau. A partir de Can Lloses comença la pujada, encara que és fa força bé, fins a la carretera de Cerdanyola, BV 1415. 5.43 km.

A partir d'aquí, en lloc d'agafar la pista que va cap a Can Ferrer, he continuat per la carretera. En aquest tram es puja bé, perquè hi ha un camí lateral, no cal anar per la via. Puja durant un tram, i després comença a baixar, fins a la cruïlla que porta a Barcelona o Cerdanyola. Llavors comença la pujada, que és una mica forta.

Es passen els miradors d'Horta i Montbau, que permeten descansar. Sort que no hi havia circulació, perquè el camí lateral s'havia acabat feia estona. Pujant fins al km. 8 de la carretera, al restaurant Casa Juaco. 3.50 km (aquesta distància és aproximada, perquè el comptaquilòmetres de la bici no funciona bé. Potser era una mica més).

Mentre pujava anava mirant a banda i banda, per si veia el rètol del Forat del Vent. No hi havia manera. Això sí, després de Casa Juaco hi ha un altre edifici, amb un rètol, en bastant mal estat, que diu "Bar Mirador Forat del Vent". Sembla que el rètol està entre els quilòmetres 7 i 8, així que em faltava poc per arribar-hi. Com que he deixat la carretera uns 500 m. més enllà, potser estava just després. Hauré de tornar a pujar-hi.

Des de Casa Juaco se segueix uns 500 m. per la carretera, fins que es troba, a l'esquerra, la pista B03, en direcció Passeig de les Aigues / Rabassada. A la dreta es puja a Can Valldaura. Com que veig que allà hi ha el Turó de Valldaura, on sé que hi ha una de les torres de vigilància de Collserola --tinc la intenció de trobar-les totes-- vaig cap allà. Uns metres endavant un rètol que indica "Àrea d'activitat naturalista. Prohibit el pas a bicicletes" em detè. Però em sap greu no arribar a la torre, que puc veure dalt del turó, així que he lligat la bici al rètol i he començat a caminar, menjant-me el pastís que portava per esmorzar.

La vista era impressionant, i la pujada també. Sort que no s'hi podia pujar en bici. He arribat a dalt, he investigat una mica --sortien més camins, des d'allà-- i he tornat a baixar. Plovisquejava, feia fred, i patia per la bicicleta. Per sort, l'he trobat on l'havia deixat. Tampoc sé qui podia passar per allà amb una eina per trencar la cadena, la veritat.

He reprès el camí B03, en direcció Passeig de les Aigues, i de seguida he trobat una cruïlla amb tres possibilitats. B01, que en una direcció continuava cap al Passeig de les Aigues i enrere pujava la Turó de la Magarola i el Pas del Rei i B12 (no deia el número) cap al Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. Primer he intentat pujar a la Magarola, però tampoc es podia anar en bici, i m'ha fet mandra tornar-la a lligar, així que he tirat cap al Turó de Sant Cebrià. Estava disposada a fer tots els turons possibles, aquest matí.

La pujada és forta, però no gaire llarga. El camí, preciós, amb el terra d'un vermell pujat, per les fulles mullades. Arbres diferents dels que estic acostumada a veure. El turó de Sant Cebrià és petit, s'arriba a una clariana i s'ha de tornar enrere, cap al de Santa Maria. Després es pot continuar cap al Turó de la Font Groga i la Serra d'Agudells, o baixar a Vista Rica. Per continuar amb els turons, he agafat el primer camí. Pujada suau, molt humit i tancat. Al final, un altre camí --corriol-- que baixava a Vista Rica. 3.61 km des de Casa Juaco, sense comptar la pujada al Turó de Valldaura, que no crec que fos gaire llarga.

A Vista Rica plovia amb ganes i feia fred. M'he posat el jersei i el cangur. No sabia per on tornar. Em feia gràcia tornar a fer la Carretera de les Aigues --ara Passeig de les Aigues--, que vam fer dissabte amb quatre mares de l'escola. De Vista Rica a la baixada cap al Passeig hi ha poc tros, una mica d'Arrabassada, fins a la cruïlla amb el Tibidabo. A la carretera del Tibidabo, a uns 300 m. de la cruïlla hi ha una esplanada a l'esquerra, on comença el camí forestal dels Jardins del Viver de Can Borni. És una baixada llarga, que dissabte vam fer de pujada. A mig camí estan els Jardins, que obren el cap de setmana. Al davant hi ha una font, on dissabte vam refrescar-nos, després de preguntar a uns homes grans que hi havia si l'aigua era bona.

S'arriba al Passeig. Uns metres a l'esquerra està el pàrquing del Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig. Jo he girat cap a la dreta, per dirigir-me al Funicular de Vallvidrera. És un passeig molt agradable, sencer són gairebé 9 km. plans, amb la vista de Barcelona. Els dies clars deu ser preciós. 6.10 km.

Total. 24.70 km. 4.30 h. reals. 2.30 de bicicleta.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Mirador de l'Arrabassada

Avui era el meu primer dia de vacances tota sola. Tinc plans ciclistes, per aquesta setmana, però la previsió del temps em preocupa una mica. De moment, s'ha comportat, i he pogut sortir aquest matí, quan els nens han marxat a l'institut.

Avui havia d'enfrontar-me a un repte, que ens vam posar dissabte la Neus i jo. Havia de pujar a l'Arrabassada des de Sant Medir, per Can Puig. La setmana passada el vaig fer dos cops, aquest camí, però de baixada. No se m'hauria acudit pujar-hi si la Neus no hagués dit que era un repte que tenia. No podia ser menys, jo, com vaig dir fa uns dies, sóc envejosa de mena.

He sortit a les 10, una hora molt decent. Mig sol, mig núvol, a les baixades sense sol feia fresca. He anat fins a Sant Medir en un moment. Realment, hi ha una gran diferència entre pedalar a primera hora o una mica més tard, no sé perquè, el cos respon molt millor.

He deixat Sant Medir enrere, com el dia que vaig pujar al Mirador de la Font Groga. Avui, en lloc de girar cap a B10, he continuat per B05, en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. És un camí asfaltat, sobretot el primer tram, fins a Can Puig. Em sembla que si no estigués asfaltat no hauria estat capaç de pujar-hi.

He començat a pujar. 720 m. fins a Can Puig i 830 m. fins a l'Arrabassada, segons vaig anotar l'altre dia. Avui, tenia prou feina amb recuperar l'alè, com per dedicar-me a mirar els metres. El primer tram és el més fort; he hagut de parar 2 cops, per respirar. Mal de panxa, mal als pulmons, el que tenia millor era les cames.

He arribat a Can Puig. Ara ja sé que és l'antiga Ciudad de los Muchachos, una mena d'orfenat-residència del franquisme. Els edificis que es van construir els anys 40-50 estan abandonats, però Can Puig, la casa original, és un centre de desintoxicació. He pensat que el pitjor havia passat, i he continuat endavant. No sé si era pel cansament acumulat, o perquè realment no és menys fort, però els 800 m. aquests se m'han fet eterns. Era un autèntic port de muntanya, pujada, gir de gairebé 180º, pujada. I així un cop i un altre. He començat comptant-les, però al cinquè gir m'he cansat i m'he concentrat en arribar a dalt.

L'últim tram, amb la vista de la carretera al fons, es fa millor. He trigat mitja hora de casa a Sant Medir i mitja hora més per pujar fins a l'Arrabassada. Sembla increible, mitja hora per fer un quilòmetre i mig.

Un cop he recuperat l'alè, he decidit que seguiria l'Arrabassada cap a Barcelona fins al Mirador de l'Arrabassada. La ciutat estava força tapada, en canvi, la zona del Tibidabo es veia ben neta. És impressionant, la vista des del mirador. Com que feia sol, i jo tenia una mica de fred, m'he estirat en un banc i m'he menjat el tros de pastís que portava --un luxe d'esmorzar, avui--.

Després d'esmorzar he desfet part del camí fet, fins a Vista Rica. He pensat que provaria com era la pista B04 / B10 que l'altre dia, per anar a la Font Groga, no havia agafat. Baixada, baixada, i més baixada. A més, era una zona semiurbana, amb cases i noms de carrer. He pensat que pujar això seria tan o més terrible que la pista que havia fet abans. No hi ha dubte, si vull tornar a pujar al Tibidabo o a la font groga tornaré a agafar la drecera de l'altre dia.

Finalment he arribat a Sant Medir. Feia més aviat fred, sobretot en els trams a l'ombra. De seguida m'he trobat a Sant Cugat, satisfeta d'haver fet el que m'havia proposat. Ara, no sé si tornaré a pujar-hi, necessito entrenar-me una mica més.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Tibidabo i Mirador de la Font Groga

La Neus m'ha preparat rutes per aquests dies de vacances i aquest matí he sortit a provar la primera. Són rutes de fonts, que jo, per algun motiu, no aconsegueixo trobar mai. Avui havia d'anar a la Font Groga, prop del Tibidabo. He pensat que si estava bé la podríem fer aquest dissabte, que reprendrem les sortides de mares.

He sortit de la plaça Rotary a les 8. Havia d'arribar a Sant Medir, que era el punt de partida de la ruta. Em fa gràcia veure que tant Sant Medir com Can Coll, que fa un temps eren el destí de les sortides, s'han convertit en el punt de sortida.

Des de Sant Medir s'ha de continuar el camí B05, per darrera l'ermita. És un camí pla, asfaltat, que passa pel trencall a Can Gener i continua cap a l'Arrabassada.

Als 280 m. trencall a l'esquerra, en corba tancada. Gir de 180º a l'esquerra, B10, cap a Urb. Sant Medir / Carretera de Cerdanyola. El B05 continua en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. Agafo el B10.

Als 120 m., deixo la pista principal i agafo un camí petit amb una cadena, que té la indicació de la marató de Collserola. A més, també és el camí PR-C-38, l'itinerari al Coll s'Erola, amb les marques blanques i grogues que va fer el Club Muntanyenc el 1998. Aquest camí no és una pista per bicicletes, però es pot anar fent. Hi ha força pedres, soltes, i a més el terra és de pedra, el que fa una mica incòmode avançar, en algun moment. Però no fa gaire pujada, he pogut anar fent amb 2/2, sense cansar-me gaire.

Als 300 m. hi ha un altre trencall a l'esquerra, per on segueix el camí de la marató, amb una fletxa verda pintada a la paret. No s'ha de seguir, sinó que es continua per la pista.

Als 330 m. el camí es bifurca. La pista principal segueix recta, en pujada. Les instruccions de la Neus deien que agafés el camí de l'esquerra, que fa menys pujada, encara que les marques blanques i grogues seguien per la pista principal. Aquesta drecera, tot i fer poca pujada, en algun tram és estreta i hi ha moltes pedres.

Als 950 m. s'enllaça amb la pista B04, per on hauria vingut si no hagués deixat B10 al començament. Aquesta mena de dreçera (no sé com és el B10), de gairebé 2 km., fa que la pujada al Tibidabo, que per força ha de ser forta, perquè està a més de 500 m., sigui la més fàcil que he fet fins ara. En el punt d'enllaç amb B04 hi ha un rètol que indica "Reserva natural parcial de la Font Groga".

Uns metres més enllà he hagut de parar, perquè la vista, entre dos arbres, era espaterrant. A un costat, Montserrat. A l'altre, Sant Llorenç. Als seus peus, la plana del Vallès. Llàstima que la meva càmera no faci bones fotos.

Als 320 m., seguint el B04, en un tram força pla, s'arriba a l'Arrabassada, a l'alçada de la residència Vista Rica. Molt moviment de cotxes. Aquí té el començament i el final un dels itineraris de passejada del Parc de Collserola, que es diu "Colors i olors de tardor". Valdrà la pena fer-lo, aquesta tardor. Segons la guia, es curt i pla, es pot fer amb nens de totes les edats.

Mirant el plànol, he vist que en aquest punt havia d'agafar l'Arrabassada cap a la dreta, per arribar al Mirador de la Font Groga (tenia l'esperança que la font estigués en algun lloc proper). Uns metres més endavant, però he trobat la cruïlla cap al Tibidabo, que indicava 2 km. Com que no estava gens cansada, i només portava 6 km., he pensat que no podia desperdiciar l'ocasió d'arribar-m'hi, que 2 km. no eren res.

Així, he agafat la carretera amunt. Seguia sense fer pujada. Un quilòmetre més endavant, a l'esquerra, el pàrquing del Camí Forestal de Can Borni i els Jardins de Can Borni (C05). Aquí, segons el rètol, s'inicia el camí cap a la carretera de les Aigues. Ja sé com hi arribaré, quan la vulgui fer. La vista des d'aquest punt --el pàrquing és com un mirador sobre Barcelona-- és impressionant. Llàstima que el dia no fos clar, hi havia boirina sobre el mar, però així i tot, treia l'alè.

He seguit endavant. Arribar al Tibidabo ha estat una mica complicat, perquè estaven fent obres, i havies d'anar esquivant camions, apisonadores, i treballadors que feien comentaris poca-soltes, però que feien riure. Als 1.700 m. (des de Vista Rica) m'he trobat a la plaça del Tibidabo, emocionada. He començat a fer fotos com una boja. He fet fotos a dues noies granadines que hi havien pujat caminant, i volien una foto testimoni. He esmorzat la meva poma, he passejat una mica per allà, i he estudiat el plànol, per veure com podia tornar a Sant Cugat.


He retrocedit fins a l'Arrabassada de nou, agafant-la en direcció Sant Cugat, per arribar al Mirador de la Font Groga. Està allà mateix, poc més d'un quilòmetre. I no és un, sinó que són tres miradors, un darrera l'altre. Com que hi ha arbres molt alts, no es veu gaire. Evidentment, no he vist la font. Una mica frustrant, sort que havia descobert el camí per pujar al Tibidabo. Al plànol havia vist que baixant una mica l'Arrabassada arribava a B05, que porta a Sant Medir, així que he començat a baixar.


Del Tibidabo al trencall amb B05 hi ha 1.920 m., la baixada per l'Arrabassada és molt curta, perquè entre mirador i mirador no s'ha d'anar per la carretera. Aquest trencall indica B05, Can Puig / Sant Medir. He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort és un camí asfaltat, perquè el pendent és considerable, en algun tram em feia una mica de por.


Als 830 m. es troba Can Puig, una casa preciosa, amb una església petitona. És una residència, no sé qui hi viu, hi havia gent jove. He continuat baixant. Darrera la casa, als 130 m., he trobat una font, per fi!. No era la Font Groga, però m'ha agradat molt. És la font de las Salamandrias, tenia una inscripció que deia el nom i 1828. Rajava aigua, de fet, estava ple d'aigua, i no es veia ben bé d'on rajava.


Als 720 m. he arribat a Sant Medir, pel mateix B05 de l'inici. De Sant Medir a casa ja és un moment, un camí que la bicicleta fa tota sola. A més, tot baixada. De fet, des del Tibidabo a casa no he parat de baixar, així, dels 15 km., n'he fet més de 7 de baixada contínua. Em sembla que és una bona excursió per dissabte.

15.5 km, 2 h de bicicleta, 3 hores reals.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Puig Madrona

Encara que no ho sembli, aquesta torre tan psicodèlica és la del mirador del Puig Madrona, el cim que he fet aquest matí, de 341 m. El meu mòbil, no sé perquè, fa fotos amb efectes especials.

Fa un parell de setmanes al Tot Sant Cugat va sortir una ruta que es titulava "Diferents vistes de Can Monmany". Avui he decidit provar-la, per canviar de banda de muntanya. Quan he sortit, a les 8, feia fresca i el cel semblava acabat de rentar.

M'havia de dirigir cap a Valldoreix. He anat seguint la via del tren, pel camí que va fins l'Arnau Cadell. He passat per sota el pont de l'estació i he seguit l'avinguda Jacint Verdaguer, que està tallada per obres. Les bicis, si vas amb compte, poden passar-hi.

Després de recòrrer l'avinguda es gira a l'esquerra cap al Ferran i Clua. Abans d'arribar, a la dreta pel carrer Guineu, en pujada. S'ha d'arribar al número 57. Aquí comença l'explicació del Tot Sant Cugat, quan ja portava 5.40 km. Just abans del núm. 57 comença una pista, que d'entrada sembla bastant plana, però de seguida fa una pujada considerable. Segons la ruta que seguia havia de trobar uns barracons, jo no els he vist. He anat tirant amunt, parant de tant en tant a respirar i mirar la vista.

1.52 km més endavant s'arriba a una cruilla. Si es continua recta per G12, es va a la Colònia Montserrat i la Rierada. Aquest és el camí que indica el Tot Sant Cugat. A la dreta, però, surt el G01, que va cap a l'Ermita de la Salut, el Puig Madrona i el Papiol. Com que el camí es veia força pla, i semblava molt atraient (a més, feia dies que volia anar al Puig Madrona, sense atrevir-me a confessar-ho), l'he agafat.

300 m. força plans. Una vista impressionant amb Sant Llorenç al fons i tota la vall. Sembla com si estigués molt amunt, i segur que no és així. Entre els arbres, la masia de Can Monmany, amb la torre del rellotge.

100 m. més endavant. Cruilla. Dreta continua G01, cap a l'ermita de la Salut i Valldoreix.
Recta. Les Escletxes. El Papiol, Camí de passejada
Esquerra, amb una cadena. Vallpineda, camí de passejada.

800 m. més endavant. Cruilla. G01 s'acaba aquí, i enllaça amb G02, que va a Les Escletxes / El Papiol cap a l'esquerra i a l'ermita de la Salut cap a la dreta. Segueixo per aquí.

350 m. més endavant. Cruilla. Esquerra, G07, cap a Ca n'Esteve de la Font. El Papiol. Recta, continua el G02, cap a l'ermita, el Puig Madrona i Valldoreix.

220 m. més endavant (8.70 km des de Sant Cugat). Ermita de la Salut. A l'ermita hi ha una zona de picnic, amb taules. La vista és magnífica. Hi ha un rètol que indica el Puig Madrona, però és un camí per fer a peu, de fet, ni tant sols es veu, només hi ha les marques grogues i blanques.

Segueixo endavant 480 m., pel mateix camí que m'ha portat fins a l'ermita. En aquest punt, a l'esquerra comença una pista, en pujada, tancada amb una cadena. És el G11, que no diu a on va. Si continuo recta, per G02, vaig cap a Valldoreix. Cap a la dreta també indica Valldoreix, però és un sender, no es pot anar en bicicleta.

Com que el G11 puja cap a on suposo que està el Puig Madrona decideixo agafar-lo, a veure què tal. L'inci és molt fort, però després la pista es força plana.

400 m. més enllà, pujada forta a l'esquerra, amb indicació del Mirador de Puig Madrona. Si es continua la pista endavant, va cap al Paratge de la Pedrereta / Can Domènech / Can Barba. No tinc ni idea d'on són, aquests llocs, així que ja sé que el G11 no l'he d'agafar més que per arribar al Puig Madrona.

Començo la pujada. Són 850 m. fins a dalt de tot. Uns trams de pujada terrible, almenys per a mi. Intento fer-los tots amb la bici, però en un parell d'ocasions he de pujar a peu. Em fa il·lusió arribar a dalt de tot muntada, però al final em rellisca la roda i sóc incapaç de continuar. Un altre cop serà. Arribo a dalt.


No diu enlloc que és el Puig Madrona, em feia il·lusió trobar un rètol i fer-li una foto. La faig al de la torre de vigilància. M'entretinc parlant una estona amb la guàrdia forestal, que arriba al mateix temps que jo --en cotxe--. Parlem dels incendis i dels ciclistes que arriben allà dalt. Mentre parlem, n'arriba un --muntat en la bici--. Para un moment, comenta que és una pujada molt forta, que no l'havia fet mai, i sense parar-se ni un moment a contemplar el paisatge, torna a marxar. Jo m'he estat una bona estona voltant per allà, mirant les muntanyes, intentant endevinar quins eren els pobles i ciutats que s'hi veien. Havia d'amortitzar l'esforç.

Com que es feia tard he tornat cap a baix. La pujada ha estat dura, però la baixada feia por. Una altra com aquesta, i hauré de tornar a canviar les pastilles dels frens. Agafo el G02 cap a Valldoreix, que abans havia deixat per pujar per G11. Baixant, baixant --també aquesta baixada és forta-- arribo a Valldoreix, a l'Av. Can Monmany. Allà hi ha un rètol, mig tapat per les plantes, que diu "Pista forestal Serres d'en Rabassa i de Can Julià. Ermita de la Salut. Colònia Montserrat. El Papiol".

Segueixo baixant per l'Av. Can Monmany fins a Plaça Joan Gassó. Aquí torno a agafar el carrer Guineu, des de dalt de tot, i desfaig el camí que havia fet per arribar-hi.

Total. 18.50 km. 1.40 de bicicleta, 2.40 reals.

dijous, 3 de setembre del 2009

Al Forat del Vent


Dimarts vaig fer una sortida breu, a Sant Medir, per comprovar si encara era capaç de fer pujades. Vaig veure que hi arribava sense gaire dificultat, així que ahir vaig decidir pujar al Forat del Vent, un lloc de nom emblemàtic, però que no sabia ben bé què era. De fet, hi volia anar perquè la Clara, amb uns amics, hi havia pujat, i jo no volia ser menys (sóc envejosa de mena).



Vaig estudiar el el plànol que porto sempre amb mi; comença a ser difícil, perquè s'ha mullat molts cops, i de doblegar i tornar a doblegar està tot trencat. També portava el de Collserola en btt, que quan t'hi acostumes va bé, perquè indica tots els trencalls, amb els rètols que hi ha.

Primer de tot he de dir que no vaig arribar a veure aquest preciós rètol, que he "robat" al fòrum de Cicloturisme català. Ara que sé que hi és, intentaré trobar-lo.

Per pujar al Forat del Vent, des de Sant Cugat, hi ha, almenys, tres camins possibles. Crec que jo ahir vaig escollir la millor opció, perquè en cap moment vaig haver de fer una pujada gaire forta; això sí, pujava sense parar, girant i girant.

Inici, com sempre, a la plaça Rotary.

Per B06 fins a la cruïlla de Can Borrell i la pista que porta a la carretera de Cerdanyola (B02).

Per B02 fins a l'àrea de lleure de Can Coll.

Allà vaig haver de decidir quin camí agafava, perquè es pot pujar per Can Codina, Can Catà, etc. (A09) o per la dreta, cap a Can Cerdà, Font dels Caçadors (A13). Com que aquest segon ja l'havia provat i recordava les fortes pujades, vaig agafar el de Can Codina, que és molt agradable.

Se segueix fins a la cruïlla amb A05, que cap a l'esquerra indica Can Canaletes i Cerdanyola i a la dreta Can Catà i Sant Iscle. S'agafa el trencall a la dreta, cap a Can Catà.

A l'entrada del bosc de Can Catà s'ha de tornar a decidir. Es pot continuar per la mateixa pista A05 o entrar al bosc i pujar per la pista A14, que queda poc després d'entrar-hi, girant a l'esquerra. Com que entrar al bosc quan està tancat no m'agrada --em fa una mica de por-- vaig continuar la pista A05 cap a Sant Iscle.

Poc després de Sant Iscle hi ha un trencall a l'esquerra, cap a Can Fermí, que no vaig agafar. Es continua per la mateixa pista A05 cap a Can Lloses i el Forat del Vent. Molt poc després venen 400 m. plans, amb el terra encatifat de pinassa i altres fulles. Al final d'aquest tram hi ha un camí amb una tanca, que enllaça amb l'A14, que ve des del bosc de Can Catà. El rètol indica, si no recordo malament, Portell de Valldaura i Turó d'en Fotjà. No el vaig agafar, perquè jo volia continuar per l'A05, cap al Forat del Vent.

A l'esquerra es deixa Can Lloses i se segueix durant gairebé 2 km, fins arribar a la carretera d'Horta. En lloc de seguir la carretera, es gira a la dreta per la pista particular de Can Farré fins a l'A04, que s'agafa cap a la dreta, direcció Portell de Valldaura / Serra Fotjà. En algun moment d'aquest tram, de sobte s'arriba a dalt i apareix Barcelona, impressionant. Em va impressionar molt sobretot perquè no m'ho esperava.

S'arriba de nou a la carretera d'Horta, i aquesta vegada si que se segueix, amb Barcelona a l'esquerra, fins que es torna a trobar una pista, que surt darrere d'un restaurant. És un punt una mica dubtós, que no estic segura què indicava. Segurament Turó de l'Ermità / Font dels Caçadors / Can Cerdà, a on s'arriba per A10, en baixada constant i molt forta.

És el camí que jo havia intentat fer un dia de pujada, per arribar a la Font dels Caçadors. Després d'una baixada llarga s'arriba a una cruïlla. A la dreta, segueix A10 cap a Can Catà i Turó de l'Ermità, passant una tanca. A l'esquerra, s'enllaça amb A11, cap a Font dels Caçadors / Can Cerdà. Jo vaig agafar aquest segon trencall, perquè sabia que des de Can Cerdà arribaria a la carretera de Cerdanyola una mica més amunt de l'accés al camí de Can Borrell.

Vaig seguir l'A11 cap a Can Cerdà, passant, suposadament, per la Font dels Caçadors. Aquest cop m'hi vaig fixar, a veure si trobava alguna pista. A l'alçada de la Torre Gresa (el que jo crec que és la Torre Gresa) hi ha una altra cruïlla, cap a la dreta baixa a Can Coll, per A13. Cap a l'esquerra, va cap a Can Cerdà i la carretera de Cerdanyola. S'hi arriba de seguida, i llavors són pocs metres de carretera de baixada, fins al camí a Can Borrell, que és tan conegut que sembla com si pedalés per casa.

Total: 24 km, 2 hores de bici, 2.30 reals, perquè em vaig haver de parar molt per mirar el mapa.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Per les carreteres del Baix Empordà

Diumenge 30, cansada de la ruta cicloturística, vaig dirigir-me cap a Montgó, pel passeig marítim de l'Escala. En algun racó del meu cap tenia la idea de trobar un camí que em portés cap a Torroella, cap al massís del Montgrí. Estava segura que havia d'haver una pista, que no s'havia d'anar per carretera. Vaig voltar pels carrers de Riells, i anant cap a la carretera vaig trobar una pista, ampla i força plana, a primera vista. No tenia cap indicació, però com que la direcció era la correcta, i estava cansada de voltar, la vaig agafar.

Pocs quilòmetres més enllà, per la meva sorpresa, vaig trobar una indicació: "Sobrestany -- Bellcaire". Si no hagués estat sobre la bici hauria fet uns salts d'emoció. Em vaig limitar a fer un "Visca!", de satisfacció. Havia encertat el camí. I quin camí. Alguna petita pujada --molt lleugera--, camí sense pedres, envoltat de camps. Cap a l'esquerra, el massís del Montgrí, amb el castell a dalt de tot. Me'l mirava de reüll, pensant si m'atreviria a pujar-hi.

Aquest camí no estava indicat com la ruta cicloturística, en la que és gairebé impossible perdre's. Aquí, en canvi, s'obrien continuament camins i caminets, i havia d'anar triant. Per aquelles coses de la sort vaig triar bé tota l'estona. Sobrestany és un poblet molt petit, quatre cases que a aquella hora estaven en silenci. Sortint, un rètol indicava Santa Caterina, però vaig decidir deixar-ho per una altra ocasió.

Creuant la carretera, Bellcaire. Havíem passat milers de cops en cotxe, però no hi havíem entrat mai. Un poblet preciós, situat dalt d'un turó. Una església petitona, del segle XII. A Bellcaire vaig trobar les indicacions de ruta per a bicicletes que hi ha a tots els pobles de l'Empordà. És una ruta que transcorre per camins i carreteres de tercera categoria, d'aquestes que tenen molt poc trànsit. Hi ha força indicacions pels cotxes, perquè sàpiguen que hi passen bicicletes, i vas trobant l'adhesiu de la bicicleta per tot arreu.


Així, per aquestes carreteres, una mica a l'aventura, vaig anar fent. De Bellcaire a Tor, un altre poblet. De Tor a Albons. Albons semblava un centre del ciclisme; un parell de bars amb barres per aparcar bicis, i molts ciclistes esmorzant. Vaig estar temptada de parar-m'hi, jo també. Però ja portava molta estona i havia de tornar. A Albons vaig trobar la indicació que em portava a l'Escala. El darrer tros coincideix amb el final de la ruta cicloturística.

Quan tornava pensava que aquesta excursió, tot i ser gairebé plana, com l'altra, m'agradava més. Potser pel que tenia d'aventura, d'anar una mica sense saber a on arribaria, provant camins. El que feia una mica avorrida l'altra era el fet d'anar seguint rètols, sense perill de perdre's, sense emoció.

Parc natural dels Aiguamolls de l'Empordà


El dissabte 29 vaig fer una excursió per la part de platja dels Aiguamolls. La platja de Sant Pere Pescador és impressionant, com va dir el Guillem, sembla un desert, perquè fins que no puges una mica no veus el mar, només sorra i més sorra, fins a on arriba la vista.

La ruta, inicialment, és la mateixa que havia fet tots els dies, que ja em sabia gairebé de memòria. Des de l'Escala fins a Sant Martí d'Empúries pel camí de ronda. De Sant Martí, per la carretera, fins al trencall que porta a Cinc Claus, indicat amb un dels rètols verds de la ruta cicloturística.

Després de Cinc Claus, uns quants quilòmetres entre camps i més camps, fins a l'Armentera. Poc després de l'Armentera --no arriba a un quilòmetre-- hi ha la cruïlla que porta a Viladamat per un costat i a Sant Pere Pescador per l'altre. Vaig dirigir-me a Sant Pere Pescador, amb la idea de creuar el riu pel pont que havia vist al mapa i anar cap als aiguamolls.


El camí fins a Sant Pere va resseguint el Fluvià. Com l'altre banda, és un camí amb força còdols, i de tant en tant olor a clavaguera. El riu, això sí, és preciós. Em vaig parar a mirar el que pensava que eren troncs, i que van resultar ser carpes.


Quan s'arriba a Sant Pere segueixen les indicacions cap al centre urbà i la platja. Abans d'entrar al poble hi ha el punt d'informació dels aiguamolls, amb un plànol de la zona, amb les rutes que es poden fer. Així vaig descobrir que sense creuar el riu podia fer una ruta que el resseguia fins a la desembocadura, gairebé. Des d'allà seguia paral·lel a la platja, passant pels diversos camings de Sant Pere, fins al càmping de Las Dunas. La tornada, com que no vaig trobar un altre camí, per la carretera.

Com que no tenia clar que a l'altra banda del riu trobés un camí de bici vaig decidir provar aquesta ruta. El riu, en aquest sector, encara era més maco, no sé perquè. El camí inicial paral·lel a la platja una mica incòmode, perquè hi havia molta sorra, i la bicicleta no avançava. Després, però, es va convertir en una meravella de camí, llis i dur, però amb una capa de sorra fina que feia un plaer el pedalar. A un costat, els càmpings. A l'altre, el mar al fons, i al mig, les dunes, amb la vegetació típica de les dunes. També vaig trobar uns quants prats amb vaques, unes vaques blanques, que cridaven l'atenció, al costat de la platja. Al fons dels prats, tocant a la platja, es veia una extensió de color blavós, que no sé quin tipus de planta devia ser.



Quan vaig arribar al càmping Las Dunas el camí es va convertir en un estret sender, amb espai just per la bici, envoltat de plantes. Sort que no eren esbarzers. Des d'allà s'agafava la carretera cap a Sant Pere, que tornava a portar al punt d'informació. I des d'allà, tornar a l'Escala pel mateix camí.

Total: 35 quilòmetres, un parell d'hores, més o menys. Si no s'agafa la carretera --es pot tornar pel camí dels càmpings-- es pot fer perfectament amb nens.